Llàgrimes en la pluja (de terra)

Si vivim, coses veurem. Segons explica Josep Pons Lluch al seu Refranyer menorquí (Quaderns de folklore, 1993), aquesta expressió, que pot presentar algunes lleugeres variants, «significa que el qui viu molt té ocasió de veure moltes coses estranyes». És el que li va passar al replicant Roy Batty, el qual, cap al final del llargmetratge Blade Runner (1982), va començar el seu monòleg «Tears in rain» («Llàgrimes en la pluja») amb uns mots que han esdevingut coneguts i reproduïts enllà del film a què pertanyen: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida…»

No sé si aquest ésser biorobòtic, al llarg de la seva existència, va veure ploure terra de la manera en què ho ha fet a Menorca en les darreres setmanes, en què, dessota d’un cel estrany, tot ha quedat empastifat amb una pàtina de color vermellós. De fet, si Roy Batty s’hagués resolt a visitar aquest tros de món en l’actualitat, hauria pogut afegir al seu famós soliloqui unes quantes frases amb què, potser, veure com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió o contemplar raigs C que brillaven en la foscor de la Porta de Tannhäuser, haurien esdevingut foteses.

Així, en aquesta hipotètica presència, hauria vist un feixista, president d’un parlament autonòmic democràtic, actuant com un feixista, cosa que no deixa de ser una obvietat, en una estratègia totalment calculada, sobretot de cara als seus, mentre que la resta de formacions polítiques, sobretot aquella que rep el seu suport per poder governar, eren incapaces de fer res que no anés més lluny de l’enrabiada verbal. Potser hauria estat un bon moment per recordar una vella dita alemanya —o, almenys, açò en diuen respecte de la procedència— segons la qual si en una taula —parlamentària, per exemple— hi ha un nazi i deu persones que el respecten, a la taula realment hi ha onze nazis.

El nostre replicant també podria haver vist, seguint amb les barrabassades del feixisme nostrat, la persecució, a vegades fins a assolir cotes importants d’obsessiva ridiculesa, de la bandera irisada, representativa del moviment LGTBIQ+, present aquests dies a més d’una balconada de les institucions públiques. Al de Maó, per cert, Maria Juan va recordar, poc abans de començar la Marxa de l’Orgull a la ciutat del llevant menorquí, tota la feina que s’ha fet, però, sobretot, la moltíssima que encara resta pendent perquè ningú no sigui discriminat per la seva orientació sexual. És a dir, perquè tothom pugui exercir el dret d’estimar a qui li doni la gana.

Parlant de drets, el replicant, en cas d’haver vingut a fer-nos una visita, també hauria estat testimoni de com, per aquests països en què, quan dues persones es troben, se saluden amb un «bon dia», una sèrie de governs —diversos, aquí i allà, a banda i banda de la mar—, estan totalment obsedits a perseguir i a combatre, fins a anihilar-la, la llengua pròpia del territori. L’hauria sorprès la varietat d’estratègies fetes servir amb aquesta finalitat, des de les més barroeres —i toreres— fins a les més subtils i diferencialistes. Totes, però, amb un objectiu final ben clar, la imposició de la lengua común.

També l’haurien sorprès altres comportaments d’alguns dels nostres congèneres que, els humans, voldria pensar que la majoria, estem veient amb sorpresa. I és que la premsa s’ha fet ressò darrerament del costum emprès per alguns espècimens —que posen en qüestió que l’Homo sigui realment Sàpiens— que, davant de la implantació progressiva a l’illa de la recollida dels fems porta a porta, una mesura imprescindible que, a més, presenta un seguit d’avantatges i, fins i tot, de comoditats per a la gent, es desplacen a barriades alienes o, fins i tot, a poblacions veïnes per tirar la brossa. Sense separar-la, evidentment. A la xarxa social abans coneguda —i també després que son amo decidís canviar-li infructuosament el nom— com a Twitter, l’usuari Clots i Bonys afirmava, amb tota la contundència i sentit comú del món: «si et venen a cercar la merda a la porta de ca teva cada dia, i tu et dediques a fer excursions per a dur-la a un altre lloc és que molt espavilat no ets».

Hauria vist, per seguir amb l’enumeració dels fenòmens insòlits ocorreguts per aquí darrerament, el nostre replicant, una munió de gent concentrada, festivament, a la cala de la Biosfereta, reclamant que es posés seny al turisme —no que s’acabés amb ell, com han volgut fer veure alguns sectors afins al desenvolupisme salvatge—, o gent ocupant el mallorquí caló des Moro, en una acció de protesta força original que va acabar amb la intervenció de la Guàrdia Civil, mentre que, de l’altre costat, la representant mallorquina dels hotelers demanava als indígenes que reduïssin els desplaçaments en cotxe, per no acubar els visitants, o, a Eivissa, un conegut discjòquei organitzava una festa il·legal en una platja protegida, anunciada amb antelació per les xarxes socials, que es va omplir de gent i en què, paradoxalment, la benemèrita no va fer cap acte de presència.

N’hauria vistes moltes més, de coses, el nostre il·lustre visitant: per exemple, unes festes de Sant Joan, a Ciutadella, multitudinàries, en què alguns santjoaners de soca-rel xiulaven el Caixer Senyor, en què encara era relativament fàcil trobar llocs de tranquil·litat sense haver de sortir del centre històric de la població, en què una al·lota es lamentava perquè els amics li havien fet caure l‘Iphone de darrera generació dins un dels vàters portàtils ubicat a tocar de ses Voltes, o en què més d’un va fer festa sense veure cap cavall. O, també, podria haver constatat que llegir fa perdre l’escriure, tot i que no hi ha cap pega quan açò passa. Molt manco si el mal menor és que el text que estàs llegint hagi sortit publicat amb només vint-i-quatre hores d’endarreriment… No ens hi entretindrem, però, fent aquest llistat de possibilitats, tantíssimes, amb què s’hauria trobat Roy Batty si s’hagués decidit a visitar-nos, ara i aquí, perquè és tard i vol ploure… Terra?

Reprendrem, però, per arribar al final del xalandrot, el monòleg del replicant, que acaba amb les següents paraules: «Tots aquests… moments segur que es perdran… en el temps… com … llàgrimes… en la pluja … És hora … de morir.» Convindrem, a partir d’aquests mots que, si no hi ha una reacció en el sentit contrari de tots els fenòmens que acabam de comentar, no només morirem d’èxit en alguns àmbits —el turístic, per exemple—, sinó que una part dels elements que ens caracteritzen, que configuren la nostra identitat —terra, llengua, cultura—, es perdran en el temps de manera irreversible.

 

 

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 84

Feu un comentari