Acostum a llegir amb un llapis o amb un subratllador a mà. Aquests dies, per exemple, en què m’he submergit en la narrativa de Blai Bonet, Mercè Rodoreda o Joan-Lluís Lluís, no he pogut evitar de marcar, en el text, frases que m’han semblat impactants, pel motiu que fos. No sempre tenc clara la finalitat d’aquest exercici, perquè potser no hi retorn, al text, tot i que hi ha vegades que aquests subratllats m’activen. Immediatament. És el que m’acaba de succeir durant la relectura de Mon oncle, que podria haver fet acompanyada d’alguna copeta de licor de chartreuse verd. Es tracta d’una bona novel·la de Màrius Serra, de 1996 —almenys en l’edició que tenc, del Cercle de Lectors—, la lectura de la qual aprofit per recomanar encaridament. I no perquè una part de la narració succeeixi a l’illa de Menorca, que també, sinó perquè l’obra està ben aconseguida. Enganxa.
En tornar a visitar el llibre —diria que és la tercera vegada que ho faig des que el vaig llegir per primera vegada—, encara hi ha detalls que em sorprenen i que m’havien passat per alt en les lectures anteriors. Per exemple, els mots que he hagut de subratllar a l’apartat 38 del capítol «Mitridat». En un moment del relat, el jove protagonista juga amb la imaginació a partir de la visita que un amic seu ha fet a Nova Orleans, un dels epicentres de la música tradicional als Estats Units. Tot comentant que li agrada fondre fantasia i realitat, el narrador cita el poeta Lluís Urpinell, a qui atribueix una teoria sobre l’origen menorquí del jazz. No de la música, però sí del nom amb què s’identifica. Segons llegim a Mon oncle, un dels illencs que va arribar a la Florida va decidir d’instal·lar-se més endavant a la capital de Louisiana. Allà, una inicial casa d’hostes va acabar convertida en un bordell en què actuaven, també, músics negres en «improvisades sessions musicals». En acabar-les, «tots volien anar al llit amb algunes de les deixebles de l’illenc. I el menorquí, segurament tocat per la tramuntana, d’aquesta mena de música trepidant que els músics practicaven amb les seves cambreres en deia anar a jaç».
No comentaré la sorpresa que he tingut en llegir els mots precedents. Sobretot, pel fet que, en lectures anteriors, no m’hi hagués fixat. Aquesta vegada, però, el subratllador ha fet feina i, en conseqüència, he hagut d’aturar momentàniament la lectura, justament ara, a l’estiu, que és quan puc dedicar-m’hi amb temps, en què passar pàgines és un exercici que ret. No ho he pogut evitar. Diversos fils que generava el text subratllat demanaven de ser estirats i no he pogut returar l’impuls de posar-m’hi, començant per la referència al poeta Lluís Urpinell, un autor l’obra del qual no tenc gaire apamada, com tampoc la seva teoria extravagant sobre l’origen menorquí del mot jazz. No cal dir que, per a mi, només aquesta referència ja ha esdevingut un convit a llegir la seva obra poètica. És un fil que caldrà estirar.
Fent una recerca ràpida per la xarxa —aquest és un dels pocs avantatges de tenir un mòbil a mà devora la mar—, he vist que no és la primera vegada que Màrius Serra en fa referència. A la mítica secció «Enigmística», que l’escriptor barceloní va publicar a l’Avui, en parlà almenys en dues ocasions, sempre abans de la redacció de Mon oncle. En la primera, el 1989, tot tractant les falses etimologies, defineix com a «teoria genial» la que defensa Urpinell, segons el qual «Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs, el jazz provindria directament del jaç per via intrauterina».
És més o menys el mateix que s’explica en un segon text, de 1996 —potser escrit en ple procés de redacció de la novel·la o tot just acabada l’obra—, titulat «Urpinell», dedicat idò al poeta, en què cita la teoria «plausible» o «pujolsesca (de Pujols)» que «sosté l’origen etimològic català del terme jazz». Aquí, Serra indica la font de tot plegat, un article urpinellà publicat a una revista anomenada El llamp. El mòbil, però, ja no dona més de si. L’accés a aquest document ara per ara no ha estat possible. M’agradaria molt poder-lo llegir, però les condicions tecnològiques de l’estiu alcalfarenc encara no m’han permès de fer-ho. Hi queda prou fil per estirar en el futur.
On també hi ha teca, ludolingüística en aquest cas, és en el camp de les falses etimologies, la disciplina inventada, involuntàriament, per Isidor de Sevilla, que en té de molt divertides. Hem dit que Màrius Serra en parla en algun dels seus articles. En el de 1989, que acabam de citar, hi trobam l’exemple de l’orxata («això és or, xata»), força conegut, al costat de la referència a les més de setanta teories sobre l’origen de l’expressió anglesa OK o les paraules que dedica al carajillo, que Josep Maria Espinàs vincula amb el corajillo, el nom que suposadament rebia un combinat de cafè i rom que els soldats, a la guerra de Cuba, «prenien abans d’entrar en combat, per a encoratjar-se». Per cert, d’Espinàs, també en cita el Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984), un text que Serra va fer servir de base fa tot just uns pocs mesos —al número d’abril de la revista Serra d’or— per retre homenatge al veterà escriptor, tot just acabat de traspassar —a l’article «Acròstic Espinàs»—, en què les lletres del cognom ens remetien a set de les entrades d’aquesta obra tan original.
També circulen pel camí de les falses etimologies algunes qüestions heràldiques i vexil·lològiques, és a dir, relacionades amb escuts i banderes. A Menorca en tenim un exemple ben clar amb l’ala d’or que, de manera popular, es relaciona amb l’origen del topònim Alaior i que, en aquest cas concret, només apareix iconogràficament relacionat amb la imatge corporativa d’una coneguda pastisseria de la població. En canvi, a Manacor van un poc més enllà i a l’escut oficial de la ciutat s’hi pot veure una mà i un cor, una «mà en el cor» que no té res a veure amb el topònim d’origen berber Manqr, d’on sembla provenir realment el nom de lloc. A Twitter, aquest estiu, Antoni Janer ha dedicat alguns enfilalls a explicar l’origen dels escuts dels pobles mallorquins, molt interessants, en què apareixen més casos d’etimologies populars, com els bunyols de l’escut de Bunyola, una altra ala —en aquest cas a Alaró— o les cent selles —de colcar!— de Sencelles. Som davant d’un altre fil que, no es pot negar, també fa estirera.
El paràgraf subratllat a Mon oncle, el llibre de Màrius Serra, també convida a revisar la història dels menorquins de la Florida. Es veu que va ser dramàtica, carregada de penúries. A Amèrica, idò, sembla que no hi van trobar un futur millor del que haurien tingut si haguessin quedat a l’illa, d’on havien hagut de fugir. Dimarts, dia primer d’agost, a la Trobada anual de membres de l’IME, Anna Ferrer va iniciar la seva actuació fent sonar un antic enregistrament en què una descendent d’aquells menorquins interpretava el «Deixem lo dol». És una peça que ja havia escoltat fa molt de temps, gràcies a Òscar Bagur, que l’havia penjada en una pàgina web, ara no record quina. Tenc pendent, en aquest sentit, la lectura del llibre de Philip D. Rasico, Els menorquins de la Florida: història, llengua i cultura (PAMSA, 1987) a partir del qual, segurament, sorgiran més fils dels quals estirar. Me sorprendria molt, però, que qualcun m’acabés menant a Nova Orleans i, més encara, a la zona de prostíbuls de la ciutat.
Finalment, podríem convenir que el mateix procés podria passar-me amb el jazz, ara sí com a estil musical. Hi ha tot un món sonor que, per diferents motius, encara no m’he atrevit a descobrir. Tot el que n’acabam de comentar respecte de la falsa etimologia del nom, em fa pensar que no he dedicat a aquest gènere tot el temps que caldria. El temps. Vet aquí el problema: no n’hi ha mai prou per a fer tot allò que hom desitja. Pel jazz, hi he transitat per la superfície, per les referències més bàsiques, tot i que he escrit aquestes ratlles acompanyat de l’hiperbòlic The Epic, de Kamasi Washington, seguit del deliciós A tot jazz, del Tete Montoliu Trio, que no sé si són tan evidents. Hauria d’informar-me’n, de cercar-ne els discos i artistes ineludibles per tal de començar a estirar els fils que em permetin d’aprofundir-hi.
Déu n’hi do amb el joc que pot donar un subratllat, la quantitat de fronts que es poden obrir davant de la curiositat de lector. Cal, però, no perdre de vista que, tot plegat, neix de la lectura de la novel·la de Màrius Serra, Mon oncle, que no convé abandonar. Subratllant-ne nous paràgrafs, si escau. I fent-ho tot compatible amb els fils que en puguin sorgir. I, així, dia a dia, pàgina a pàgina, hom pot anar debanant l’estiu.
Visits: 90