Reflexionem-hi

I si aprofitàssim la jornada de reflexió per a fer un exercici que no hauria de ser puntual, és a dir, limitat al dia abans de dipositar una papereta dins d’una urna? Practicat de manera regular, el fet de tornar a pensar les coses de manera rigorosa i aprofundida ens hauria de permetre ser més crítics —és a dir, tenir criteri— davant del món que ens envolta i de què formam part. Així, podríem actuar-hi conseqüentment. Potser d’aquesta manera, esdevindríem, d’acord amb Joan Francesc López Casasnovas, una ciutadania que no s’inhibiria a l’hora de fer política, entesa aquesta «com a servei, com a cultura; la política entesa aristotèlicament com la dignitat més alta per a un ciutadà», per a dir-ho emprant les paraules del savi ciutadellenc.

D’aquesta manera, reflexionant, potser podríem escatir per què les organitzacions polítiques de dreta i la ultradreta guanyen reiteradament la batalla dels relats, l’imposen, ja sigui als mitjans de comunicació tradicionals —premsa, ràdio i televisió— o, recentment, a les xarxes socials, un àmbit en què es mouen com peix a l’aigua. Ho hem comprovat durant les darreres campanyes electorals: els temes plantejats pel neofeixisme són els que han marcat la resta de discursos, els que han acabat acaparant tota mena de titulars. No sembla que la resta de forces polítiques hagin pogut contrarestar-los, la qual cosa en mostra una feblesa estratègica preocupant.

En posarem un exemple. D’acord amb els mitjans de comunicació i amb les xarxes, sembla que un dels problemes més importants que hi ha a l’estat és l’okupació. Molt més que el fet que, de cada vegada, hi hagi més gent que no pugui arribar a final de mes perquè les desigualtats socials de cada vegada són majors o que, també, el canvi climàtic estigui convertint el planeta en un lloc on viure és de cada vegada més complicat. No ens en salvam ni a Menorca. Només cal veure la campanya —vergonyosa, no es pot definir amb un altre adjectiu— duta a terme pel principal diari illenc en els darrers dies, en què s’ha presentat —i blanquejat amb tota la naturalitat del món— una empresa mallorquina de sicaris —ho és qui, entre d’altres coses, reprimeix per encàrrec de qualcú, d’acord amb el diccionari— dedicada, no sempre d’acord amb el marc legal, a desallotjar els okupes situats en un edifici del port de Maó. Els titulars periodístics l’han batejada com la primera desokupació «indirecta» feta a l’illa.  Quin ús més pervers del llenguatge.

Aquesta mena d’empreses, cal recordar-ho, s’han afegit amb tota l’alegria del món a les darreres campanyes electorals, protagonitzant-les tot creant problemes allà on no n’hi havia. Només cal recordar què va passar al barri de la Bonanova barceloní —un fum de formatjades que es va esvair ràpidament després dels comicis, després d’haver generat tota mena de tensions socials— o, després, amb una enorme pancarta desplegada a Madrid que, evidentment, va ser objecte d’un tractament mediàtic prioritari.

Podríem parlar, cosa que ja hem fet i que, per açò mateix, no repetirem, del negoci que hi ha darrere d’aquest fenomen, de la quantitat d’alarmes instal·lades en domicilis particulars gràcies a la política de la por. El bombardeig publicitari a què estem sotmesos és tan abassegador com sospitós.

Deixant de banda que hi pot haver casos en què unes poques —poquíssimes— persones s’aprofiten de la situació per viure a costa d’altri amb tota la cara del món, sorprèn o no sorprèn que els mitjans de comunicació no cerquin l’arrel del problema, és a dir, no facin periodisme d’investigació per escatir què empeny qualcú a okupar un lloc on poder viure. Perquè la immensa majoria no ho fa per caprici ni per gust, sinó per necessitat. Per molt que la sacrosanta Constitució Espanyola afirmi que tots els ciutadans de l’estat tenen dret a un habitatge digne, aquest mandat esdevé paper mullat per, de cada vegada, més gent. Aquesta és una situació dramàtica, davant de la qual, els okupes es converteixen en una cortina de fum.

No són el problema sinó una conseqüència directa de la dificultat d’accés a l’habitatge amb un mínim de condicions: els casos que coneixem a Menorca, els que acaben amb desallotjaments, afecten persones amb greus dificultats econòmiques. A partir d’aquí, en estirar el fil, fàcilment s’arriba a l’origen de tot plegat, darrere del qual hi ha, entre d’altres, els grans tenidors, els bancs i, sobretot, els fons d’inversió, corporacions que juguen a especular amb béns immobles sense tenir en compte que el seu negoci es fa a costa de persones. Són els mateixos doblers, els d’aquest joc brut, que també controlen la majoria de mitjans de comunicació —evidentment, hi ha algunes excepcions, sempre des de l’autogestió: La Directa o, a Menorca, la nova revista Posidònia, per citar-ne un parell— i, també, més d’un partit polític, hipotecat fins a les orelles, que no dubte a passar-se el marc legal vigent pel folre, en tost de respectar-lo: només cal veure com actuen respecte del dret fonamental a l’habitatge digne de què acabam de parlar. Només són constitucionalistes per a segons quins articles de l’anomenada carta magna, aquells que els interessen.

Hem parlat dels okupes, però podríem haver agafat qualsevol dels mantres que, d’un temps ençà, es difonen urbi et orbi: que els migrants il·legals ens treuen la feina i els recursos públics, que el català és una llengua imposada —Isidor Marí recorda que «dir que la llengua pròpia i històrica s’imposa és una aberració. Només una llengua externa es pot considerar imposada—, que no existeix el canvi climàtic… Els resultats de l’anàlisi haurien estat semblants: es capgira la realitat amb mala intenció, convertint víctimes en botxins i a l’inrevés.

En el marc de l’enèsima crisi sistèmica del capitalisme —potser de les darreres—, amb majors desigualtats socials per mor d’un repartiment injust de la riquesa generada pel sistema, amb una menor cohesió social i sense gaire consciència crítica de la gent, en què els valors individualistes i hedonistes triomfen i es difonen a través de les pantalles dels mòbils, no és estrany que el populisme i els partits d’ultradreta tenguin un terreny fèrtil on arrelar. Que haguem arribat a aquesta situació, cal no oblidar-ho, també és per mor dels demèrits dels partits progressistes. Mentre han governat, no han sabut, volgut o pogut contrarestar-ho. Caldria, també, analitzar-ne els perquès.

Cal sotmetre el món que ens envolta i de què som part, no només avui, a la reflexió. Amb un dia no basta. A més, s’ha de tenir clar que aquest no és un exercici fàcil. Ni amable. Ens obliga a sortir de la nostra zona de confort —«Romp!», que diria en Rudymentari. En haver-ho fet, malgrat les incerteses, els dubtes, les autocrítiques i tota la pesca, que cadascú intenti votar —si és que decideix fer-ho— en conseqüència.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 64