Rudiments de música jamaicana

Convindrem fàcilment que Menorca no és Jamaica i que, per aquesta mateixa raó de tres, es Mercadal no té per què tenir res a veure amb Kingston, capital de l’illa caribenya. Ara bé, dissabte passat, de la mà de Rudymentari, durant una estona va semblar que érem a la capital mundial del reggae i d’altres sonoritats que s’hi relacionen. Tot gràcies al Far Cultural, que va organitzar, amb la col·laboració del CE Mercadal, el concert de l’artista ciutadellenc. El grup de rock progressiu Hummus en va ser el teloner.

Fa uns mesos, després d’haver-lo escoltat en una entrevista al programa Maquetes, de Pedro Sánchez Tuomala, vaig comprar els seus dos discos, en format físic. Açò és important, perquè és una manera clara de donar suport als artistes que, en el món de les plataformes digitals, no reben gairebé cap tipus de reconeixement econòmic. No entrarem ara a parlar de l’espai que discos de vinil o compactes, cassets fins i tot, ocupen en una casa: és una tragèdia, un drama per a qui volem tenir la música en formats físics, tangibles. Només el fet de poder escoltar-la amb una qualitat de so digna compensa els maldecaps que trobar suficient espai on emmagatzemar-la pugui ocasionar. Els dos cedés de Rudymentari, per tant, van arribar a casa i, tot d’una, van començar a sonar contínuament en diferents dispositius de reproducció.

No som cap especialista en música reggae i derivats. N’escolt molt de tant en tant i l’associi, sobretot, a l’estiu i a les ganes de ballar. Transmet vibracions positives. Menys encara conec de què va la cultura rasta. Només he accedit a les generalitats, a allò que tothom coneix: Bob Marley, bàsicament. Ho he fet, açò sí, més enllà dels discos recopilatoris de l’artista. També tenc un disc de Black Slate, arribat a casa per casualitat ja fa una colla d’anys. I prou. M’interessa més la conjunció d’estils com l’ska amb el punk, fenomen originat a Anglaterra als anys setanta i que, en la tradició nostrada, va donar grups com Skatalà, que aprecii, però tampoc no hi he aprofundit gaire.

Perquè comproveu quin és el meu domini del tema, hauria dit que Rudymentari practica un tipus de reggae que mostra també algunes influències del dub. La Viquipèdia, però, diu que la combina «amb estils com el roots, el rocksteady i el two tone, ben impregnats de les cultures rude boys i sound-system». Ja ho veieu, no en tenc ni idea. Només encert que, musicalment, la base, el patró dominant, és el reggae, tot i que hi ha una excepció amb què confirma la regla: el tema «Oh Rudy», un deliciós ska amb què tanca el seu primer disc, Contracorrent (Guspira Records, 2020).

Enguany ha publicat el seu segon treball, Rissaga (Guspira Records, 2023), el de consolidació. Una molt bona proposta amb què millora la del seu debut, sobretot pel que fa a la producció i a la instrumentació —juraria que, en el primer, les percussions són enllaunades—, i que, dalt de l’escenari, acompanyat per uns músics més que solvents, una autèntica banda, sona de meravella. Ho vam poder comprovar as Mercadal.

La continuïtat, d’un disc a l’altre, la trobam en les lletres, sempre reivindicatives. De fet, són molt reivindicatives. Si les analitzam, separades de la música de què fan part, pot semblar que som davant d’un cantant punk —es veu que ho havia estat, anys enrere—, pel tipus de missatges que transmet; també, per la fluïdesa verbal de les lletres, ens pot recordar també un MC, un raper (la connexió amb aquest estil musical hi és, com vam comprovar al concert mercadalenc, amb la presència dalt de l’escenari d’Ivan Bosch, d’Orgànic Menorca, per a interpretar un tema conjuntament, cadascú des del seu estil).

Malgrat aquestes connexions amb el punk i el rap, Rudymentari s’expressa a través d’una música, la jamaicana, en què l’odi i la mala llet són substituïts per l’alegria i la positivitat. El contrast és molt potent. El seu és un missatge crític envers el capitalisme: els problemes d’accés a l’habitatge, les migracions, la massificació de l’illa, la destrucció del camp, entre d’altres, apareixen a les seves cançons. Com a alternativa, proposa l’autogestió i l’acció directa. En les lletres, convida a rompre amb la zona de confort de l’oient, l’incita a afegir-se a la lluita per un món millor. La música és, clarament, entesa com una eina de transformació social. Com diu a «Oh Rudy», «saps que el món ha de canviar, / i ningú millor que tu sap que lluitar és ballar».

En un moment en què molts de joves escolten subproductes sonors —dir-ne música seria massa pretensiós— sense ànima o, pitjor, que transmeten tota una sèrie de valors denigrants envers determinats éssers humans —el masclisme és majoritari en el món del reggaeton; els mites de l’amor romàntic tenyeixen una gran part del pop que sona per les radiofórmules—, va ser una molt bona notícia comprovar que, al concert de dissabte passat, hi havia molta gent jove, que coneixia i connectava amb la proposta de Rudymentari. Que en cantaven les cançons a cor què vols. I no només els grans èxits de l’autor —«Som», «Ai muare», «Fora de control», «Terra», entre d’altres—, sinó tot el repertori. Fins i tot, així m’ho van dir, algun abertzale de l’artista rodava per allà. L’existència d’una joventut conscienciada i compromesa, en els temps que corren, és sempre una bona notícia. Hi ha esperança, per tant.

En començar a escriure aquestes ratlles, volia parlar de Rudymentari, però també d’Hummus —com he dit, fan rock progressiu, a base de versions dels mestres del gènere: King Crimson, Jethro tull…—, els quals haurien de provar de fer temes propis per tal d’aprofitar el talent poètic del seu cantant, Sergi Cleofé, i la solvència de la resta de músics: el clan Gelabert, Pacífic Camps i Borja Moll; fins i tot, volia donar compte del primer i exquisit EP que ha tret en Pedro Sánchez —Tuomala (2023)—, tot just acabat de sortir del forn i que, esper, algun dia es podrà comprar en vinil de color vermell. És a dir, volia demostrar, amb noms i cognoms, el bon moment que viu la música a Menorca. El text, però, ha sortit així: se l’ha menjat en Rudymentari. Més que merescudament. Molt jamaicà, tot plegat. Encara que ni Menorca sigui Jamaica ni, es Mercadal, Kingston.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 107

1 comentari a “Rudiments de música jamaicana”

Els comentaris estan tancats.