Dia 23 (3). Sobre l’admiració racional i emocional de l’amistat: el cas concret de Màrius Soler

Tenc uns amics ben especials és una frase que tothom pot amollar en determinats moments del periple vital que ens ha tocat o que hem triat viure. Ja ho cantava Roberto Carlos: “Yo quiero tener un millón de amigos/ y así más fuerte poder cantar”, però jo cant fatal i cantant més fort segur que en perdria més d’un, ni que sigui puntualment.

Avui vénc a rallar-vos d’un amic meu que és a per jo també un referent, una persona a qui admir sense matisos. Es diu Màrius Soler, és de Girona i viu a Barcelona, està casat (amb una gran dona) i té tres fills (encantadors). Fins aquí, esper que s’entengui, res de nou o d’especial. Però aniré a comentar dues vessants de la bella persona.

En primer lloc, quan el meu fill Andreu va canviar de club de futbol i vam triar l’Atlètic Sant Just no podíem sospitar, miri com es miri, que hi trobaria un amfitrió de primera categoria, de braços oberts i somriures: en Màrius. El meu fill porter i el seu gran, central: açò crea vincles que només els futbolers deuen conèixer. I els pares respectius, entre ai ai ais i patiments diversos, també creen els seus vincles i junt amb altres pares de la tribu futbolera la cosa es va anar fent gran i preciosa i encara dura i que per molts anys així sigui, siguem on siguem, però també amb les experiències i dèries automobilístiques dignes d’estudi.

En segon lloc, i de manera més pública en Màrius s’ha distingit els últims anys com a iniciador de la polida història de l’Associació INVI (Investigació és Vida) perquè quan a ell li van haver detectat càncer de mama, no en va tenir prou a fer de pacient sinó que s’ha transformat i ha esdevingut actor principal d’aquesta història posant-se a treballar per “fer visible allò que és invisible”, ja que un 2% dels casos de càncer de mama són masculins. I el que per alguns és poc, per altres és molt. Amb INVI, la col·laboració amb l’equip del Dr. Aleix Prat de l’Hospital Clínic demostra que hem d’estar orgullosos de la sanitat pública i, també, que els aplaudiments estan molt bé però que la recerca científica necessita recursos econòmics i financers per tirar endavant programes d’investigació que donin resultats a favor de la vida dels pacients amb càncer. Com per exemple, el programa TILS: Immunoteràpia contra el càncer de mama masculí del Clínic. En un sistema ideal, no caldria demanar aportacions per programes com aquest a la sanitat pública, però l’objectiu d’aquest escrit no és endinsar-me en un món de teoria política i economia sanitària (a Menorca, ja tenim en Guillem López Casasnovas per parlar amb autoritat d’aquest i altres temes) sinó, més tost, demanar-vos que dediqueu una estona a guaitar al web d’INVI, a informar-vos d’aquesta malaltia també en els homes i, si ho creieu convenient i oportú, col·laborar-hi. Jo ja ho fet però no en tenia prou fent l’aportació econòmica. Aquest és un altre granet d’arena, amic Màrius, perquè estic amb tu a fer visible el que és invisible.

Impactes: 0

L’enemic invisible

No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint.  Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.

De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria https://www.xalandria.cat/?p=4348   Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se.  Pero anem per parts.

Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics.  Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).

Les conseqüències econòmiques estan sent terribles.  Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.

Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins.  Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí.  Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.

El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.

La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”.  Idò.

 

 

Impactes: 0

Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI

Ens trobem tots en una situació que semblava impossible fa unes setmanes enrere, en un estat d’alarma que restringeix la lliure circulació de persones i obliga al confinament domiciliari. Però, com hem arribat fins aquí? Tant perillós és aquest virus com per a posar en perill l’economia mundial, i arriscar-nos a provocar la Gran Depressió del segla XXI?

Aquí és on, una petita confusió, deliberada o no (després en xerrarem), en la taxa de mortalitat del virus marca la diferència. Les mesures actuals s’han pres sota la hipòtesi que la mortalitat del virus supera el 3% de la població infectada, cosa que realment seria un desastre. El problema és que la certesa d’aquesta xifra és molt discutible, per múltiples motius, entre ells la falta de tests, la falta de símptomes en la gran majoria dels casos (cosa que ens converteix en portadors silenciosos), i la no comptabilització de multitud de casos que superen el virus sense sortir de casa ni de reportar el cas.

Continua llegint «Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI»

Impactes: 0

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Impactes: 0

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Impactes: 0

“Cillit bang” i la discriminació de gènere

Fa unes setmanes algunes persones de la feina vam assistir a un curs d’Igualtat d’Oportunitats que es va fer a Maó. El concepte d’igualtat d’oportunitats és molt ampli i engloba diversitat de camps; laboral, social, educatiu, familiar, etc. Potser si ens possessim en podriem parlar temps, però l’exercici que proposo és més senzill.

No sé si va ser després d’assistir al curs o per casualitat ahir em vaig fixar més en la publicitat i zaaaasss…. un anunci més d’aquells de productes de neteja de la llar que semblen d’exclussivitat per les dones……el “cillit bang” resulta que una dona d’edat mitjana el prova i a partir d’aquí ja el recomana a la seva mare, la seva filla, les seves cosines, les seves amigues, les amigues de la seva mare, les amigues de la seva filla, les amigues de les seves cosines, les cosines de la seva mare, les cosines de la seva filla, les cosines de les seves cosines, les cosines de les seves amigues…..ufff quina por!!!

Com li explico jo ara a n’Isma, que ahir va netejar els lavabos a fons, que no s’ha de creure una èspecie en extinció. O és que els senyors publicitaris són tan llestos que han fet una investigació amb profunditat i com han arribat a la conclusió que els homes fan net els banys ja no els consideren públic potencial? Estan fent discriminació positiva aleshores? No ho sé. La veritat és que no ho entenc.

Sento haver-me allunyat una mica dels anterior temes proposats però si teniu alguna resposta o altres joies publicitàries similiars les podriue compartir. Ahhhh i he inclòs l’entrada a la categoria de salut perquè em sembla essencial.

Salut per a tothom

Impactes: 0

Desodorants antitranspirants

Hola a tots! Aquest és un comentari que no sé bé on col.locar, tal vegada una secció de sanitat estaria bé.

En el fons és una recomenació per al que la vulgui escoltar. No sé si tots sabeu que estic fent un treball de fi de carrera relacionat amb el càncer de mama en la fisioterapia, doncs bé, he llegit una cosa la mar de curiosa que crec que pot ser de l’interés general. Resulta que utilitzar desodorants antitranspirants amb relativa freqüència pot afavorir l’aparició de càncer de mama (homes no penseu que només va per les dones perque els homes també en patim i són bastant mortals). M’explicaré, l’efecte d’aquest desodorant, com molt bé indica el seu nom, és no deixar transpirar per les aixelles, és a dir no suar i fer una olor magnífica tot el dia. Doncs, si transpiram, és per alguna cosa! El no deixar transpirar significa acumular un grup de proteïnes i altres compostos del cos que, per separat no fan res, però que amb concentracions excessives poden desenbocar a la mama mitjançant el sistema linfàtic i ser l’inici d’un càncer, per desgràcia bastant comú.

Amb aquestes paraules no vull crear alarma, només vull informar dels estudis que s’estan realitzant darrerament i sembla que demostren aquesta teoria. Resulta si més no curiós que, si dividim el pit amb 4 trossos en forma de creu, el lloc predilecte per l’inici del càncer de mama sigui el quadrant de l’aixella.

Aquí queda dit això, només dir que no costaria res mirar-se quin desodorant es compra, per exemple, i sense voler fer una campanya en contra, la marca Rexona és un dels antitranspirants més coneguts del mercat, però n’hi ha més.

Salut parroquians!

Impactes: 0