Connectivitat, competitivitat i transport aeri

Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l’estat han posat fil a l’agulla de retallar despesa d’allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions.

Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l’estat han posat fil a l’agulla de retallar despesa d’allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèsima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d’insularitat, la falta d’inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,…. Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d’excés d’impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d’avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!

Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s’hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l’statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.

Partint d’una base on l’estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d’avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s’han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d’economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l’estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d’un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d’avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n’apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l’any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l’accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.

Fer una repassada a la programació de vols de l’aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s’ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d’un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d’Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s’ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s’ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d’Europa?. Aquest és l’autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vinguéren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L’autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.

Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d’aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d’unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, instatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subvenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d’altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l’abús. A més, el fet de lligar l’incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s’oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,…
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d’horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l’any.
4.- Convenis de col·laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d’incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l’import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d’incentiu a la permanència.

Em falten les dades concretes del cost de l’actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d’aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.

PS Si voleu dir-hi la vostra, el debat unificat segueix aquí

Impactes: 0

Ja els tenim aquí

Publicat a la revista Nyas! L’any 2004.

Aquesta reflexió en forma de carta al director va esser concebuda, escrita, enviada, (i publicada i censuarada a parts iguals per Ultima Hora Menorca i Menorca, Diario Insular) un fosquet de mala llet del passat mes de novembre (de 2003), amb motiu del cicle de conferències organitzades per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Ara que la rellegesc per afeger-hi aquest intro contemporitzador, veig que no ha perdut gens de la vigència ni -m’atreviria a dir- de l’aire d’indigestió constitucional que la van provocar.
Continua llegint «Ja els tenim aquí»

Impactes: 0

Censurat!

Repescant una idea sortida d’un parell de comentaris de Xalandria, m’atrevesc a proposar una nova categoria d’entrades, que sota el nom de Censurat! Donin cabuda a una mínima part del corpus d’artícles de temàtiques variades i diverses que han estat censurats per l’implacable filtre del Diario Insular.

Repescant una idea sortida d’un parell de comentaris de Xalandria, m’atrevesc a proposar una nova categoria d’entrades, que sota el nom de Censurat! Donin cabuda a una mínima part del corpus d’artícles de temàtiques variades i diverses que han estat censurats per l’implacable filtre del Diario Insular.

Tothom hi està convidat amb una sola regla: que acompanyi l’article/carta/pamflet amb una breu introducció del context en què va ser censurat. Que vagi de gust.

Impactes: 0

Convindria anar-hi pensant

Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turquia. Continua llegint «Convindria anar-hi pensant»

Impactes: 0

A post obert (i2)

Després de la setmana de quarentena griposa de Xalandria, sembla que la criatura podrà tornar demà a escola sense problemes i a tal vegada és hora de que els pares comunals de la criatura ens aturem una estona a dissenyar-li l’esdevenidor. Com a mínim a curt termini, ans ja se sap que en el llarg termini, tots morts. A falta d’un arròs multitudinari a la Cova (si el feis, us demanaria que m’espereu fins al solstici d’hivern) ho podriem disuctir aquí.
Aquests dies de problemes migracionals hi ha hagut una ronda paral.lela de discusions via mail (con el els good old times de les llistes de correu) sobre temes que fan a la configuració, per dir-ne de qualque manera de xalandria, entre els quals, en Jordi welcome back planteja molt encertadament el tema de la protecció i drets d’autoria. A continuació, us copii un resum del què s’ha dit:

Hola, Jordi
ara que Xalandria ja no té febre, podriem reprendre algun punt que es va quedar pel camí. Referent al tema de les llicències, et reenvio un email d’en Domènec, on explica la manera com ho fa al bloc del Gob Menorca. És per saber si et semblaria bé en el vostre cas, pels continguts que voleu penjar i protegir.
Idò,
Nico

email Domènec:
————–
Idò, jo sempre m’he inclinat per la llicència CC-BY-SA. És molt oberta, inclús acceptada per publicar a la Wikipedia.

Quant a la implementació, Al blog del GOB ho vaig fer així: http://blog.gobmenorca.com/?page_id=17

D’aquesta manera, si qualcú vol publicar cosa amb una llicència diferent, basta que ho posi al seu post.

La idea que he emprat és definir una política per defecte del blog: la llicència CC-BY-SA. I si qualcú vol que el seu article en tingui una altra, que ho especifiqui. Aquesta llicència per defecte és pot especificar en una pàgina de condicions i/o aspectes legals, que podria trobar-se a partir d’un link al peu de pàgina del blog,per exemple.
—————

Gràcies als dos, Jordi i Àlex, per ajudar amb les vostres idees a l’avançament de Xalandria (ja ho dic que entre tots, no podem tombar). Teniu molta experiència en blocs, com els que teniu vosaltres, i qualsevol aportació sempre és d’agraïr.
En Pau contestava un email dient que Xalandria no existiria sense jo. No hi estic gens d’acord. Xalandria no existiria sense tots, jo només vaig “disparar”. Les aportacions impagables de la resta de Xalandriers són el més valuós, i la també desinteresada ajuda d’en Domènec i en Santi a Xalandria no té preu.

En/na Jordi ha escrit:
> Benvolguts,
>
> vos escric a voltros perquè sou administradors d’un i altre bloc. La qüestió és que, amb tota la ventada de la cançoneta que ha patit en Joan Carles, m’he adonat que ni Xalandria ni Binibloc tenen cap llicència de creative commons. És fàcil d’afegir, dóna prou poder d’autoria dels textos penjats i evita possibles paràsits: la lletra de la cançó roda per internet sense nom ni reconeixement. Imaginau-vos que qualque desgraciat manipula la lletra o les paraules d’altri i les fa passar per boca nosta…
>
> Voltros mateixos -només faltaria!
>
> Jordi

La referència a creative commons la trobareu aquí

Què en deis? rallau ara o callau per sempre! (o si més no, per una estona)

Impactes: 0

Jo m’acus

Carta enviada a la secció d’opinió del diari Última Hora el 18 de setembre de 2009

A l’opinió pública en general.

Davant la noticia apareguda en aquest diari el passat dissabte 19 de setembre en referencia al versionat que fa el grup “sonadors de son camaró” de la cançó “Elena” i davant l’alarma social que aquesta noticia ha creat, qui subscriu aquesta carta confessa que:

1.- Està en condicions de reivindicar i reclamar la seva participació en el procés de creació del text de la cançó, que tingué lloc entre els anys 1996 i 1998 en diverses localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona i de l’illa de Menorca.

2.- L’ha cantada en més de cinquanta ocasions, tant en l’àmbit privat com en el públic. Entre d’altres, en les següents ocasions ho he fet davant de més de cent persones: Bar la Morada de Maó, els dissabtes de Gràcia dels anys 2000, 2001, 2002, 2003 i 2006; Barra del bar la Bolla de Sant Lluís un dissabte de festes de l’any 2002; Barra del café teatro el salón des Castell el dia de Sant Jaume de l’any 1999.

3.- Mai en tot aquest temps ha presentat cap liquidació davant l’Societat General d’Autors i Editors per tal de pagar els corresponents drets d’autor, amb l’agreujant que com a pagament d’alguna de les actuacions anteriorment esmentades, ha rebut no menys de dues pomades, un pellofa i un parell de cerveses.

4.- Voldria també aprofitar aquesta declaració pública per confessar la meva condició de maonès de naixement, sudaca de residència, i de nacionalitat catalana, a més, més de ser seguidor del Reial Madrid.

Impactes: 0

Botella al mar

Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles.

Mario Benedetti

Impactes: 0

Un País de botiguers

Des de la distància i amb el prisma amb què m’arriben les notícies refrents a Menorca, he seguit amb relatiu interés tots els senyals que semblen evidenciar que -ara que ja ha passat Gràcia i per tant l’estiu està pràcticament escatat- l’economia de l’illa es troba aprop del què tècnicament en diriem crisi.

No tenc ni punyetera idea de si enguany hi han hagut manco aglomeracions al pàrquing de Macarella, si ha estat més fàcil trobar taula per sopar a Calasfonts, si les cues per pagar a sa botiga de s’uestrà han estat més curtes, o si la corrúa de cotxes a la carretera generala ha sigut més o manco grossa. Pel que he anat llegint però, sembla que alguns agents del model econòmic menorquí diuen i repeteixen que hi ha crisi i que les coses aniran a pitjor.

M’agradaria reflexionar a partir de dues informacions periodístiques llegides recentment. La primera, de fa un parell de setmanes, reclamava al conseller insular de turisme flexibilitat i iniciativa pública a l’hora de convertir establiments turístics obsolets (bàsicament apartaments) en establiments més competitius a base d’augmentar i diversificar la qualitat del producte. L’argument no és nou (fa molts anys que sent rallar de millora de la qualitat), la novetat és que qui reclama aquestes mesures són els mateixos “empresaris” que fa un parell d’anys volien reconvertir aquests apartaments,  però no per dotar-los de major qualitat i per tant diferenciar el producte, sinó per abocar-los al mercat immobiliari en forma d’apartaments individuals destinats a la compra-venda.

Aquí és on les paraules del conseller me van semblar especialment encertades. Més o manco venia a dir que sí, que val, que molt bé, que les institucions -el Consell en aquest cas- tenen un paper a jugar possiblement en termes de promoció, però que els empresaris també hi han de posar de la seva part i que no poden esperar asseguts que els hi treguin les castanyes del foc.

I és aquí on vull lligar el títol de l’entrada amb els “empresaris” entre cometes. De fet, la meva teoria és que al sector turístic Menorca hi ha pocs empresaris i una gran majoria de botiguers. Sense que cap dels termes vulgin tenir connotacions negatives o despectives. A vam si m’explic: el botiguer pensa amb mentalitat de caixa, per simplificar-ho ingressos menys despeses, mentres que l’empresari pensa en termes d’inversió i rendibilitat. Reclassificar un complex de 20 apartaments turístics obsolets per convertir-los en unitats aptes per la venda és pensar en termes de caixa (descapitalitzar actius de l’empresa i dinamitar la capacitat futura de generar ingressos). Reformar un hotel per reduir-ne les places i agumentar-ne els serveis és pensar en termes d’inversió (capacitat futura de generar retorn d’aquesta inversió).

No fa massa, rallava amb un company de feina holandès que es dedica fonamentalment a assessorar empresaris turístics al Brasil i m’explicava que en el sector, un dels paràmetres per mesurar la rendibilitat és el fet -que es dona per descomptat- que qualsevol hotel necessita cada 15 anys com a màxim una inversió en modernització superior al cost inicial de la seva construcció. Quants botiguers -perdó- empresaris turístics menorquins conèixen i apliquen aquest axioma?

Per altra banda, és evident que amb mes o manco distorsions, però el model d’equilibri entre oferta i demanda funciona, i quan hi ha tensions per qualcuna es les dues bandes, a la llarga es tendeix a l’equilibri: si augmenta de demanda, primer augmentaran els preus i després (si és possible) augmentarà la oferta, fins a arribar a l’equilibri. Si disminueix la demanda, l’excés d’oferta pot tenir una incidència inicial en els preus, però a la llarga, s’acabarà ajustant la oferta. I l’ajust vindrà via desaparició dels que no siguin competitius. Massa salvatge? com deia Clinton fa 16 anys: és l’economia estúpid!

Finalment, voldria aprofitar un parell de reflexions den Guillem López-Casasnovas publicades en aquesta entrevista. Especialment els tres darrers pargrafs, que fan referència a capital humà, sentiment i voluntat de pertànyer a la societat menorquina i la contundència amb la que s’oposa a que l’estat salvi el cul als mals empresaris. Totalment d’acord.

Impactes: 0

Entre vint i quaranta mil milions de peles (cada any)

Així, a sac i en pessetes, que encara sembla més, aquest és l’import aproximat del dèficit fiscal de Menorca l’any 2005, d’acord amb la informació oficial -i per tant no gens susceptible de tendenciosa- del minsiteri d’hisenda espanyol, agafant les xifres més prudents i les més agosarades. Com que els anàlisis seriosos ja se n’han fet a manta aquests dies, per exemple aquí, aquí i també aquí. Us propos de fer anar l’enginy i proposar alternatives per fer servir aquests doblers que cada any volen o naveguen mar enllà. Primera ronda:

1.- l’ecologista: comprar Son Parc i Son Bou, tirar baix els hotels Milanos y Pingüinos i llaurar el camp de golf.

2.- el malalt de càncer: enviar a tots els menorquins malalts a tractar-se al Johns Hopkins

3.- el liberal: deixar de cobrar a cada família menorquina impostos per valor de un milió de pessetes cada any per tal que puguin decidir fer amb aquests doblers, guanyats amb l’esforç de la seva feina: estalviar, consumir, pagar hipoteques, invertir, col.laborar amb ONG’s,…

4.- el lasallista: compar una llicència de la NBA i poder veure a Maó el millor bàsquet del món.

5.- l’estudiant: matrícules, bitllets, costos de residència, gin, i porros de franc per dues carreres i un postgrau a qualsevol universitat del món.

6.- el desenvolupista: autovia Maó-Ciutadella, segon aeroport a Ciutadella i ampliar el dic de Son Blanc.

7.- L’hoteler d’ASHOME: regalar un bitllet d’avió de franc a cada família de turistes perquè tornin.

segur que n’hi ha moltes més, d’idees. Qui segueix?

Impactes: 0