Tim Burton

Intent recomençar aquella secció fílmica de Xalandria amb les dues darreres pel·lícules de Tim Burton, vistes a casa pel DVD. Tant Charlie i la fàbrica de xocolata com La novia cadáver són dues històries pròpies de l’univers del creador de Mars attacks o Sleepy Hollow. D’entrada poden semblar poc transcedents i infantils, però des d’Eduardo Manostijeras que res no és en va en Burton. Tot i que no sigui un megaclàssic trob que és una bona opció recomenar-la i esperar reciprocitats.

Joel

Views: 0

7 comentaris a “Tim Burton”

  1. No som partidari de cànons tipus les 27 millors cançons de la meva vida, perquè vés a saber tu quin interés pot tenir açò per algú que no sigui jo. M’ha agradat la idea de les pel·lícules indignants, que en Fonsu encetava amb Les invasions bàrbars (i que no he vist). Personalment trob una estafa Isabel Coixet i Lars von Trier i una collonada Medem. Açò és opinable, però davant Kubrick, Lynch, Oliveira (veieu, per favor, Un film falado/Una película hablada) o Allen…
    No he vist Paradise now, que pel títol em recordava Scape to paradise, un film que explica la història d’un kurd que vol fugir de Turquia i demanar l’asil polític -tranquils, Espanya no dóna aquesta cosa a ningú- a Suïssa. Molt recomenable, tant com introbable.
    Cinema bèl·lic, des del Camins de glòria de Kubrick a l’Apocalipsy now de Coppola o La delgada línea roja. Hi ha un cert desprestigi per aquest gènere que quan es resol des de l’excel·lència no té cap impediment per passar a formar part del millor que espugui mostrar.
    I acab explicant-vos que he passat Ciudade de Deus a quatre grups de 3r d’ESO -per treballar el tema dels suburbis i més coses- i que els hi ha encantat.

  2. Em sap greu ser un poc la nota discordant. Es tracta de la pel·lícula Paradise Now que, com comprovam, ha estat altament elogiada per la crítica. També pens que és una pel·lícula que es mereix l’elogi pel fet de tractar un aspecte que és escopit pel món sencer (allò de veure-ho però girar el cap a una altra banda) i perquè ho fa de manera que ni dóna la raó a ningú ni es posiciona, tampoc. El meu punt a favor d’aquest sentit, d’un tractament acurat.
    Ara, el bot que s’ha de fer per haver de considerar-la una bona pel·lícula en el sentit artístic del terme, ja me patina un poc més. La interpretació dels actors és molt fluixa, no hi ha gens d’aprofundiment en els personatges, que són completament maniqueus, i aquest suposat manteniment de la tensió no el vaig trobar. De fet, no passa gaire cosa i tampoc no entra tant a fons com diuen en el conflicte. Res del que es digués a la pel·lícula em (ens, crec) venia de nou. I que consti que també m’agraden, com a na Diana, ses pel·lícules on no passa res (d’acod, completament, amb Una historia verdadera), però açò és una altra cosa.
    En aquest sentit, hi ha pel·lícules sobre altres conflictes armats més propers, com és el cas basc, que tracten el tema molt millor que no aquesta (pos per exemple Yoyes o Días contados) i no han tingut el ressò aquest.

  3. “Es dificil apartar la mirada de una propuesta tan inusual como esta, que se sigue a ratos con verdadera tensión”

    El Pais – Diego Galán

    “Filme intenso, realista sin caer en el documental que busca razones sin dar la razón a nadie”

    La Vanguardia – Salvador LLopert

    “Análisis duro y veraz de las razones que llevan a dos amigos palestinos a inmolarse como kamikazes, provocando una matanza. Cine inteligente y nada fanático sobre una violencia personalizada y aterradora, pero no menos que la que despliegan los ejércitos pretendiendo que es legítima y racional”

    El Mundo – Carlos Bo

    Paradise Now és una peli que impacta, no només per l’angoixa que crea posar-se a la pell d’algú que és a punt d’immolar-se en un atac suïcida, sinó perquè reflecteix clarament la realitat d’un país que no compta per a la resta del món i en el que la vida dels seus habitants compta encara menys.
    És imcomprensible? Sí, però a ningú no ha interessat mai trobar-hi una explicació…i mentrestant, el terrorisme d’estat continua actuant de manera impune fent de la violència un element més de la vida quotidiana. Això la peli ho reflecteix clarament.
    A jo em va agadar sa peli. I a voltros?
    LAURA

  4. Fa uns mesos vaig elaborar una petita llista amb les pel·lícules que més m’havien agradat durant els 7 anys que fa que sóc sòcia del cine club per passar les propostes a n’Iñaki Jovellar que en aquell temps treballava a The Big Orange, el video club que porten na Carme García i en Kiko Fernández.

    En aquella llista també havia inclòs algunes pel·lícules que no he vist però que d’alguna manera he sentit comentar que són recomanables o que en el moment que es va fer pel cine club no vaig anar a veure i potser ara m’interessaria recuperar-les per veure-les.
    Us en dic algunes per veure què trobeu, si cal que m’hi esforçi o no?

    Muholland dirve de David Lynch
    La inglesa y el duque d’Eric Rohmer
    La pianista de Michael Haneke
    La vida soñada de los ángeles d’Erik Zonca
    El caso Winslow de David Mamet
    Asediada de Bernardo Bertolucci
    Pleasenville de Gary Ross

    Acabo ja afegint algunes propostes, sempre des de la modèstia que, segons el meu criteri, a mi em van agradar per alguna cosa. Com veureu el cinema que més m’agrada és aquell en el que no passa res però que és una alegria per la vista o el cor….què cursi!

    Vías cruzadas (The station agent) de Tom McCarthy. Dramàtica però a la vegada còmica
    La última noche de Spike Lee
    Soñadores de Bernardo Bertolucci. Alt contingut eròtic
    Zatoichi de Takeshi Kitano. Una alegria per la vista
    Elling de Peter Naess. Una peli noruega “diferent” i divertida
    Pleno verano de Tran Anh Hung. Vietnamita i estèticament divina
    Gato negro, gato blanco d’Emir Kusturica. M’encanta
    Despertando a Ned de Kirk Jones. Entranyable
    Una historia verdaderad de David Lynch. Idem

    Accepto crítiques

    Bona nit a tothom

  5. Uep!!! Absolutament d’acord amb que Brokeback Mountain és un desastre de pel·lícula, i ja posats Crash tampoc no em va agradar del tot. Per cert, a part de xerrar de ses pelis que més ens han agradat també podriem xerrar d’aquelles que no sols no ens hagin agradat sino que ens hagin indignat. Jo en dic una, Les invasions Barbares, pel·licula canadenca en francès que va guanyar l’Òscar a millor peli en llengua no anglesa fa uns anys, amaga un missatge feixista brutal. I per no ser molt negatiu una que em va agradar va ser la de El jardiner fidel, adaptació de la novel·la de Le Carré, és una bona història. Em vaig perdre Mach Point però la veuré en DVD, i em van recomanar una pel·licula palestina que es diu Paradise now, sembla que ja és als videoclubs. Qualcú l’ha vist? Salut.

  6. M’encanta, perquè aquesta secció de Cinema de Xalandria em motiva a veure més pel·lícules, i a pesar que darrerament no he tingut gaire temps per veure’n, reconec que agraeixo molt que algú ja hagi vist una pel·lícula i per tant la recomani com a bona per veure (és que si no et pots trobar amb cada cosa…). I motivat per l’article d’en Joel sobre Tim Burton, i havent vist algunes pel·lícules ja d’aquest director, com Marts Attack (esplèndida, l’he vist dues vegades) o Bitelchus (divertida), ara acabo de veure “La novia cadáver”, i m’ha encantat, segueix creant aquestes atmósferes tan pròpies seves, que conmouen i fan reflexionar sobre la vida (i la mort, jeje), i emocionen, cert.
    A vam si trobo la BSO original.

  7. No conec gaire aquest director, però el que més record és que em vaig fotre un fart de riure memorable amb Mars attacks. Algunes escenes com aquella de l’arribada dels marcians amb els hippies i la bandera de la pau és absolutament fantàstica. És cert que (i només puc parlar d’aquesta pel·lícula) pot semblar que és infantil, però estic d’acord que no hi ha res en va.
    D’altra banda, vull recomanar aferrissadament una de les darreres pel·lícules que he vist en el cine (i no és cine-club ni coses d’aquestes), i que supòs que la majoria ja ha vist, que és Match Point. I de retruc, també, faré un alegat en favor d’aquest fantàstic autor que és Woody Allen. Passar a allò que se’n diu el circuit comercial no afecta a la creativitat del director, que, al meu entendre, es llueix en aquesta pel·lícula. Si algú no l’ha vista, feu-ho, per favor. I també qualsevol pel·lícula de n’Allen.
    Ah, i açò sí, si algú hi queda que no l’hagi vista, per favor, que no vagi a veure Brokeback Mountain, que és un plom.

Els comentaris estan tancats.