Autor: Santi

Aire fresc

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Aquí hi ha una qüestió de fons que és molt clara, el nostre sistema polític funciona malament, i va empitjorant amb el temps. És l’hora de posar-hi remei. Tenim una classe política de molt baix nivell, sovint incompetent en molts àmbits, i de vegades fins i tot corrupta. Tenim polítics que han fet de la política una professió, que han arribat on són a base de servidulisme dins del partit i no per mèrits personals ni professionals. Tenim partits que imposen la disciplina de vot, que serveixen els interessos de lobbies i grans empreses, i que taxativament expulsen qualsevol persona amb principis que gosi contradir el discurs des de dins de les seves files. En definitiva, tenim una classe política que ja no legisla pel bé del seu poble, i molta gent n’està farta. Una prova claríssima és el darrer barem del CIS, on els enquestats situaven la classe política com a tercer problema del país, només per sota de l’atur i de la crisi econòmica.

El moviment que estem vivint és d’indignació, no proposa solucions, denuncia un problema, un de molt greu. Perquè ens agradi o no la política condiciona les nostres vides. De fet, si analitzem les reivindicacions que apareixen a les concentracions, segur que en trobaríem moltes fins i tot contradictòries. És normal, els motius dels assistens són múltiples, molts relacionats amb la crisi econòmica, però tots estem indignats perquè qui hauria d’intentar aportar solucions i donar exemple es dedica a amagar el cap sota l’ala i a protegir els seus privilegis, ja siguin de dretes o d’esquerres, espanyolistes o catalanistes, amb això es posen tots d’acord.

Hi ha qui diu que la solució es votar partits minoritaris, jo crec que si els convertim en majoritaris actuaran exactament igual que els altres. Ens hem de dotar dels mitjans per evitar que això passi, opcions n’hi ha vàries, basta amb mirar al nostra voltant. Jo de moment he decidit no votar cap partit que no inclogui com a punt prioritari del seu programa la reforma del sistema de partits i l’eliminació dels privilegis de la classe política. Els polítics no estan per governar el poble, estan per servir-lo.

Així idò, si d’aquesta #spanishrevolution en surt una millora del sistema polític, benvinguda siga. Si en surt un canvi legislatiu del sistema hipotecari, benvinguda siga. Si en surt la fi del bipartidisme, benvinguda siga. Si en surt qualsevol cosa, benvinguda siga. Respirin, senyors, és aire fresc.

Santi Camps Taltavull
Twitter: @santicamps

SIGUES LLIURE DE COPIAR, ENLLAÇAR I/O REDISTRIBUIR AQUEST ARTICLE, TOTAL O PARCIALMENT, PELS MITJANS QUE MÉS ET CONVINGUIN

Impactes: 0

Democràcia real ja

Ja va unes quantes vegades que m’arriben noticies d’aquesta iniciativa, així que al final he entrat a mirar. He llegit el seu catàleg de propostes, que us enllaç aquí mateix. Seria intererssant conèixer opinions i obrir debat. A jo el catàleg m’agrada en gran part (hi ha punts que directament no), però peca del mateix de sempre, aplicant-lo milloraríem però els nombres no surtirien per fer tot el que proposen, ni d’enfora. Hi ha zero propostes per millorar l’economia productiva, i per tant les arques públiques. Sembla un moviment d’indignació, no de solucions, però és un començament; i si que toquen alguns punts clau llargament esmentats a xalandria.

Què en pensau ? Va, animau-vos a dir la vostra sense por, que darrerament hi ha molt lector i molt poc escriptor

Impactes: 0

De bancs i caixes

Qualcú ens pot explicar breument què està passant amb açò de les reconversions de caixes en bancs ? No estic entenent res, ni les raons oficials ni les extraoficials. En un moment em va semblar que deien que amb la nova llei obligarien a les caixes a tenir reserves de capital per valor d’un 8% dels actius. Vol dir que ara no tenen ni açò ? Sempre havia pensat que havien de tenir liquit per un 20% dels dipòsits. O ho entès malament ? En qualsevol cas, més enllà dels detalls tècnics, intueixo que la raó de fons és una altra. Agrairia a qualque xalandrier que hi entengui que hi posi un poc de llum

Impactes: 0

Wikileaks

Aquests dies estic bastant emocionat amb el que està fent Wikileaks. Per fi un mitjà capaç de treure tots els draps bruts que molts sospitàvem. Fins ara els que s’atrevien a insinuar el que ara Wikileaks demostra eren acusats de paranoics, radicals i antisistemes. I ves per on, tot era cert, i molt del que ni tant sols pensàvem també. Si voleu saber detalls no cal més que anar seguint les noticies de d’aquests darrers dies: http://www.meneame.net/search.php?p=tags&q=wikileaks

No deixa d’admirar-me la valentia del personatge, Julian Assange, en cerca i captura internacional per una sospitosa acusació de violació de la qual ja se l’havia jutjat, i de qui ja es demana sense embuts l’assessinat des del poder. Segurament no li quedin gaire mesos de vida, però l’home anuncia properes publicacions de documents ara relatius al sistema bancari. Xapó. Esperem que siguin tant sucosos com els del governs.

Wikileaks dóna esperances de que les coses puguin canviar. Si els poders es veuen obligats a actuar amb transparència, perquè els secrets es publiquen als diaris, els resultats seran forçosament uns altres, s’haurà acabat la democràcia teatral. Si algú està interessat en donar-hi suport, l’adreça és aquesta http://wikileaks.org/media/support.html tot i que pobres tenen molts problemes per mantenir-ho funcionant, ja que els serveis d’intel·ligència de mig mon ho estan intentant parar

Impactes: 0

M’estic tornant lliberal. I tu ?

Ara fa un estona m’ho demanava al twitter. Cada vegada m’estic tornant més lliberal (econòmicament xerrant) i més anarquista (políticament xerrant). Trob que és coherent, de fet. I és que el desencant va creixent, desencant amb moltes de les coses que havia cregut altra temps. Em sembla estar vivint una segona adol·lescència, on et qüestiones totes les creences anteriors. Som l’únic al que li passa açò, o hi ha més xalandriers en situació similar ?

I és que he constatat que la ètica no pot ser una qüestió de fè, i així he vist com absolutament tots els dirigents que comencen amb bones intencions acaben volent salvar la cadira o fugint del partit. I també he constatat com la bona voluntat no té res a veure amb la bona gestió, i així veig continuament com volen milions i milions de doblers públics en asades. També veig ara de primera mà la quantitat brutal d’impostos sobre el treball que existeixen (i que la gran majoria de la gent desconeix), i el que costa guanyar-se la nòmina cada mes quan no vius dels impostos dels altres.

Suma-li la crisi, i arribem a un punt on pens que ens hem de qüestionar moltes coses, com açò que exposava en Pau del model universitari o el que exposava l’altra dia n’Alex del sistema de subvenció de vols (que són dues puntes d’un iceberg molt gros). No des del dogma lliberal, com fan al FMI. Evidentment la solució més lliberal no és sempre la més bona, basti com a exemple el sistema sanitari ianqui. De fet de vegades pot ser desastrosa. Però en molts àmbits una solució més lliberal vol dir una solució més òptima, amb menys decisions polítiques pel mig, més bona i més barata globalment. Com diuen els economistes, es tracta de trobar el conjunt d’incentius adequat per a cada situació. Sona utòpic, però si es prenguessin més decisions amb un estudi econòmic adjunt i menys basades en dogmes i creences, un altre gall ens cantaria.

Amb els temps que venen, més val que comencem a cercar l’eficiència de tot plegat, perquè anam descobrint que no sóm tant rics com ens pensàvem, i que s’ha acabat la festa.

Impactes: 0