Autor: Santi

Ser de Menorca

Ja em disculpareu que no ho tradueixi, però tot i així crec que paga la pena:

1 cuando uno, o ambos, de tus apellidos es Pons
2 cuando puedes responder a cualquier pregunta con la misma palabra: idò
3 cunado estas harto de oir “osti, que guay Menorca es la illa més maca”
4 cuando “pomada o gin amb llimonada” es una diferencia importante
5 porque conoces la expresión “cul de botil”
6 porque las fiestas de tu pueblo son las mejores
7 cuando eres capaz de expresar cualquier duda, disconformidad o sorpresa diciendo “eh?”
8 si cuando escuchas “escolta es vent” te salta la lagrimita
9 cuando buscas el descuento de residente en tu vuelo Barcelona Londres
10a cuando tienes ganas de matar a alguien cuando escuchas “¿de que parte de Mallorca dices que eres?”
10b idem para “Mallorca, Menorca, pero si es lo mismo”
11 porque no te sorprendes si ves a alguien en pelotas en la playa
12 porque un viaje Maó-Ciutadella requiere de 3 dias de planificación y 2 de preparación
13 porque aunque haga una ventada que arranque los arboles dices: “esto no es nada, tendriais que ver una buena Tramontana”
14 porque un pequeño paseo de 20 minutos en Barcelona es una distancia para la que tienes que cojer el coche en Menorca
15 si cuando entras en cualquier bar del mundo lo primero que buscas es una botella de Xoriguer “por curiosidad”

16 porque has ido al cine y has visto una pelicula en una pantalla más pequeña que el plasma que tienes ahora en el salón
17 cuando echas de menos las paredes en los lados de las carreteras de la peninsula
18 porque el Monte Toro te parece alto
19 porque la mejor piscina es el safreig de la tanca de tus tios
20 porque en la escuela coloreabas mientras cantabas “s’avia cuaresma peu petit….”
21 porque aunque el termometro diga 12 grados, te estas cagando de frio
22 cuando solo pones ib3 durante las noticias y el domingo por la mañana
23 porque la culpa de todo la tienen los mallorquines
24 cuando despues de 1km de carretera buscas la rotonda

Impactes: 0

A qui volem salvar ?

Les comparacions sempre són odioses, però aquesta a més és indignant. La font no és que sigui molt fidedigna (ho vaig veure per la tele), però segur que pam més pam menos els nombres van per aquí:

1) S’estima que acabar amb la fam al món tindria un cost aproximada de 22.000 milions d’euros. Els plans de rescat del sistema financer proposats per USA + Unió Europea sumen 2.2 Bilions d’euros. Ja se que la primera xifra és astronòmica, però és exactament un 1% de la segona

2) Si no tenim per acabar amb la fam, acabar almenys amb la malnutrició infantil costaria uns 3.300 milions d’euros. Comparar-la amb la xifra del rescat bancari fa ganes de riure, però la podem comparar amb quelcom més proper: resulta que és exactament la meitat del que va costar la flamant Terminal 4 de l’aeroport Barajas

Reflexionem-hi, senyors, reflexionem-hi

Impactes: 0

Triana, R.E.O.

Triana, Reserva Esperitual de Occidente.

Quan la cultura “light” ja ha arrasat quasi tot occident, quan l’imperi del políticament correcte ha completat la seva expansió, un petit reducte d’andalussos ressisteixen al seu poblat de Sevilla.   Es tracta del barri de Triana.

Per qüestions de feina em toca anar a Sevilla de tant en tant.   Les primeres vegades vam cometre l’error d’allotjar-nos al centre, però d’un temps cap aquí no sortim del barri de Triana, ple a vessar de personatges autèntics.   Sens dubte, el millor son els seus bars.  N’hi ha un aproximadament cada 50 metres, i bona part d’ells tenen el nivell culinari de l’enyorada “Sa Murada”.  A la darrera visita hem pogut degustar Guatlleres adobades i fritetes, caragols en salsa, gamba blanca, escopinyes saltejades, rabo de toro, cazón en adobo, i un llarg etc, no se quin d’ells més bò

Algunes coses curioses que passen a Triana i ja no passen quasi per enlloc:

1) Es pot fumar a tots els bars.   El sistema de separació de clients fumadors i no fumadors sol ser, com a molt, un petit ventilador

2) Tothom és del betis, “aunque pierda”.  Si entreu a un bar del Sevilla sortiu tot d’una, són invasors

3) La compte no l’apunten a una llibreteta, l’apunten escrivint en xoc damuna la barra, més o manco al dret d’on et trobes tu.   Quan pagues, “borrón y cuenta nueva”

4) Als bars sempre hi ha gent, sigui l’hora que sigui

Si teniu l’oportunitat de passar per Sevilla, passau per Triana, entreu i perdeu-vos pels seus carrerons, paga la pena.   Fugiu del carrer Betis, açò ja es considera centre i és be per guiris.   Ah, i si passau pel davan del bar “El Canijo” i està obert, entrau a fer unes cervesotes.   El menjar no és gaire cosa, però el personatge s’ho mereix.   Beguis el que beguis, “el canijo” es fotrà dues cerveses més que tu, durant l’estona que siguis al bar; és un crack

Impactes: 0

Del barco de Chanquete, no nos moverán

Els pares de l’escola “Sa Graduada”, de Maó, estem fent una recollida de firmes en contra del trasllat de l’escola a les rondes. Molt de xerrar de mobilitat sostenible, i després posen els centres escolars a l’extrarradi. D’aquest pas, prest haurem d’agafar cotxo per anar a pixar i tot.

El manifest i el formulari per signar són a http://centreviu.com

Escampeu la veu de la recollida de firmes, per favor, que és la millor forma de pressionar

Impactes: 0

“Ses amitges”

Per exemplificar la importància de promoure incentius en una economia de mercat m’agradaria xerrar d’una cosa molt menorquina, els contractes agraris “a mitges” entre pagesos i senyors. Fa anys es va fer campanya per reconèixer fiscalment aquesta figura, i es va aconseguir la creació de la figura legal de la “societat rural menorquina”. Des del meu punt de vista, açò fou el pitjor favor que se li podia fer al camp menorquí, i intentaré explicar perquè.

Si no existissin “ses amitges”, la relació entre pagès i senyor seria probablement un contracte de lloguer. S’acordaria un preu a pagar mensualment per l’us de les terres i les cases, i l’amo i madona s’espavilarien. Posem per cas que s’acorda un preu de 1500 euros mensuals pel lloguer d’un lloc. Fins que s’arriba als 3000 euros mensuals d’ingressos, bàsicament amb la llet i un poc d’horta, no hi ha gran diferència. Però a partir d’aquí el pagès té un fort incentiu per aconseguir ingressos extra, fent formatge, sembrant melons ecològics per vendre a sa plaça, caçant tords, o muntant estances per fer de missatge per a joves barcelonins, és igual. La qüestió és que, qui tengui ganes, podrà cercar-se la vida, i veurà ben retribuits els seus esforços.

La mateixa situació en un contracte a mitges vol dir que de tot el que facin de més a més l’amo i madona, el senyor se n’endurà la mitat. Açò equival a un impost del 50% !! I que va a parar directament al senyor, ni tant sols va cap a l’Estat !! És una animalada. Lògicament, els pagesos no tenen cap ganes de fer feina de més per treure dos duros. I no en fan. Es limiten a fer els mínims perquè el senyor no es queixi, i per anar tirant.

La realitat actual dóna fonament a aquest raonament: els únics pagesos que estan cercant alternatives estan de lloguer o bé son propietaris de les terres. Cap dels que van a mitges vol perdre el temps, fermats per una relació més feudal que altra cosa.

Finalment, com a conclusió, en una relació a mitges el pagès no hi guanya, però el senyor tampoc, perquè acaba ingressant el mateix o menys que en un lloguer, i té bastants més mals de cap. Açò només interessa al senyor si té la capacitat d’apretar al pagès perquè faci molta feina, i el pagès no és prou viu per aturar-li els peus, cosa que avui en dia passa poc.

Així que, senyors del Consell, si qualcú llegeix aquestes linies, si de ver volen ajudar al camp menorquí trob que el primer que s’hauria de fer és promoure l’eliminació progressiva de “ses amitges”, per molt que sigui cosa de “tota sa vida”.

Impactes: 0

Polítiques econòmiques d’esquerres

He sentit diverses persones de partits d’esquerres, a aquesta campanya, demanar increments de despesa en sanitat, en educació, o fins i tot increments d’impostos, perquè el que és “d’esquerres” és pujar els impostos. Trob, de ver, que aquest discurs està obsolet i ha de canviar.

Clar que es poden moure doblers d’una partida a una altra, però el problema principal, avui per avui, no és el import total recaptat, el problema de quasi tot el sector públic en aquest país és que l’eficiència no és ni la mitat que en el sector privat. S’ha establert la creença que fer-se funcionari públic és una mena de pre-jubilació, i efectivament així s’ho pren molta gent.   Com se li pot demanar idò al treballador del sector privat, que fa uns horaris molt més extensos, que té molts menys dies lliures, que no guanya tant com el seu equivalent públic, i que sovint es juga el lloc de feina quan agafa una baixa de maternitat, amb quins ous, deia, se li pot demanar que pagui més impostos per mantenir un sector públic com aquest ?
Ja sé que soc repetitiu i que aquest tema ja l’hem tocat a Xalandria, però cada vegada veig més clar que estem creant dues classes treballadors, i la distància entre les classes, lluny de reduïr-se, cada dia augmenta més. Els privats cada dia estan pitjor, i la única iniciativa que es pren és que els públics cada dia estiguin millor, no sé si amb l’esperança que açò es transmeti per òsmosi cap al sector privat, més bé pens que per donar l’aparença de que es fa qualque cosa.

Aquest és un dels àmbits on crec que l’Estat falla estrepitosament.  S’haurien de trobar mecanismes per millorar l’eficiència del sector públic, de fer més amb menys doblers.  I si no hi ha més remei que incrementar impostos, que s’incrementi el de societats, o el de patrimoni, però dir-lis als treballadors que els hi pujaran els impostos perquè així seran més d’esquerres és com allò de ser puta i a més haver de posar el llit.

Impactes: 0