Aquest és el títol del llibre de’n Joseph E. Stiglitz que m’havia compromès a comentar. Me n’havien arribat bones referències, però tot i així m’ha sorprès molt. És un d’aquells llibres fonamentals per a entendre el món, per entendre perquè les coses són com són i què es pot fer per canviar-les.
Pràcticament tota la temàtica es mou en l’àmbit de la macroeconomia, de les institucions econòmiques globals (FMI, BM, OMC, etc), i de com aquestes estan sovint governades pel que ell anomena “fonamentalistes del mercat”, que han convertit la ciència econòmica en ideologia econòmica, i han provocat grans desastres a tot allà on han intervingut (per no xerrar directament de fam i morts).
Val a dir que no es podria trobar un autor millor. Si aquest llibre l’hagués escrit un profà, un antisistema, o un economista de poca monta, ningú li hagués fet ni cas. Però en Joseph E. Stiglitz és un economista teòric reconegut mundialment, Premi Nobel d’Economia el 2001 per les seves aportacions a la teoria econòmica, ex assesor econòmic del Gabinet Clinton, i ex vicepresident i economista en cap del Banc Mundial. En fi, que sap molt bé de què xerra, i n’ha vist de tots colors, i de ben a prop.
En diferents capítols, analitza el funcionament de la pressió internacional sobre els països emergents, i tracta en profunditat diversos casos concrets. Molt curiosos son els casos de Russia i Xina. Els primers van ser dirigits pel FMI en la seva transició del comunisme al capitalisme. Els segons no els hi han fet gaire cas i han preferit decidir ells. El resultat no pot ser més revelador, Russia es va enfonsar en un recessió sense precedents en temps de pau, i encara no han recuperat el nivell que tenien abans de començar. Mentrestant, Xina fa 25 anys que creix a ritmes espectaculars. No és que els economistes del FMI siguin tots uns inútils i cometin un fall sobre l’altre, el que passa en realitat és que els objectius reals del FMI son molt diferents dels teòrics, clar.
També molt interessant és l’anàlisi que fa de la relació Estat – Mercat. Avui en dia està plenament acceptat, en teoria econòmica, que els mercats tenen falls. Els mercats funcionen molt bé per aconseguir més eficiència, però només en determinades circumstàncies. Em sembla al·lucinant que s’hagi tardat 150 anys en descobrir açò, però així és, i fa només 30 anys que es comencen a documentar teòricament les condicions en què els mercats NO funcionen. L’explicació més mundana és que el mercat ideal no existeix, els mercats no funcionen mai aïllats, funcionen dins de societats, amb determinades costums, determinats prejudicis, determinades lleis, etc, i això condiciona, evidentment, el seu funcionament.
El personatge defensa que l’Estat ha d’acometre un paper molt important, proporcionant lleis adequades (per regular fallides, per regular la banca, per regular importacions o exportacions, etc), cobertura social (atur, sanitat, pensions), proporcionant educació de bon nivell, garantint que els guanys de l’economia es distribueixin adequadament, etc. Les eines per fer açò son les lleis, els impostos, les subvencions, i el Banc Central, encara que aquest darrer ja no el controlen els Estats,a Europa.
La conclusió final seria que els Estats sense mercats no funcionen gens bé (cas comunista), però tampoc funcionen gens bé els mercats sense Estats (cas neolliberal defensat pel FMI). No hi puc estar més d’acord. I per obrir el debat, intentaré anar creant entrades noves que exemplifiquin diferents aspectes, que aquesta ja cansa.
Impactes: 0
