Joan Pons (Ferreries, 1960) és un dels escriptors més prolífics i destacats de les lletres menorquines, amb una obra que transcendeix les fronteres illenques, que gaudeix del reconeixement del públic i de la crítica, i que ha estat guardonada, traduïda i antologada en diverses ocasions. Va estudiar, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, ciutat en què fixà la residència. Actualment, la combina amb llargues estades a Menorca.
La seva trajectòria literària —en una època en què també s’implica en l’edició de l’efímera i contracultural Revista Post-al (1992)— s’inicia amb la publicació del recull de contes No cregui el que diuen de mi (1991) i les novel·les Nàufrags (1993) i El laberint de les girafes (1999), un dels llibres «més ambiciosos, intel·ligents i, per tant, recomanables que s’han escrit en català en els darrers temps», en paraules del crític Joan Josep Isern. Les tres obres, publicades per l’editorial Columna, conformen una trilogia en què l’autor desenvolupa una geografia mítica al voltant del poble de Semblancat (Ferreries). S’hi apunten, a més, algunes de les característiques fonamentals d’una proposta narrativa amb què mostra la seva mestria com a escriptor: històries complexes i molt ben travades, la presència d’elements fantàstics que irrompen de manera natural en una quotidianitat que no és gens amable, una sintaxi suggestiva en què predominen tot de recursos lírics o la intertextualitat, entre d’altres.
La seva obra narrativa continua amb l’aparició d’un segon llibre de relats, Homes sols (Proa, 2001) i Sorra a les Sabates (La Magrana RBA, 2005), que Joan F. López qualifica de novel·la-assaig. Amb Barba-rossa (RBA, 2006), relat d’aventures amb un substrat històric, recentment adaptada al teatre per la companyia teatral La Trup, Pons amplia el seu registre literari. Cal destacar l’ús que l’autor fa de petites unitats narratives a l’hora de construir el text, una tècnica que tornarà a fer servir en obres posteriors, per exemple a La casa de gel (Bromera, 2010), publicada el mateix any en què apareix Gossos de pluja (El Gall Editor, 2010). Caldrà esperar fins a 2022 per trobar una nova novel·la, la darrera publicada fins ara, que podem qualificar també d’aventures: La malaltia del cor (Univers, 2022). En aquesta ocasió, som davant del fruit d’una beca d’escriptura Montserrat Roig, convocada per l’Ajuntament de Barcelona, la qual cosa explica que el castell de Montjuïc sigui l’escenari principal de la trama (que s’origina, açò sí, a Menorca).
Al llarg dels dotze anys escolats entre l’aparició de les dues darreres novel·les, l’escriptor de Ferreries ha diversificat la seva producció. A més de la reedició d’alguns dels seus títols emblemàtics, d’una banda, cal dir que s’ha endinsat en la novel·la negra, amb el pseudònim Joan Aram, amb Arenal (Neopàtria, 2019), primera entrega de la sèrie protagonitzada pel policia Jaume Ferrer. De l’altra, ha continuat el conreu de la novel·la infantil i juvenil —encetat per Remant cap al sol (Moll, 2001)— amb l’obra Punxaguda (SD Edicions, 2013), feta a quatre mans amb Tónia Coll. Amb l’artista ferrerienca col·labora també en la sèrie de relats breus «Històries Naturals», que es publiquen a la premsa illenca i que, de la mà de Jaume Coll, han conegut una versió musical.
L’obra de Joan Pons, però, no se circumscriu només a l’àmbit de la narrativa. De la mà de l’editorial mallorquina AdiA Edicions, publica el seu primer llibre de poesia, L’illa dels arbres vençuts (2016), un «debut remarcable, contundent, un llibre de poemes molt ben construït, de gran qualitat melòdica i farcit d’una semàntica crepuscular de profund impacte, com si Clint Eastwood pogués segregar versos talment bales de plata», com apunta Jaume C. Pons Alorda. Enguany, coincidint amb la Diada del Poble de Menorca, ha publicat El diable crucificat (Neopàtria, 2024), un nou recull de poemes.
A més de la narrativa i la poesia, no es pot entendre l’obra literària de Joan Pons sense l’articulisme. A través de la col·laboració periodística, ha esdevingut un autèntic traficant d’idees, per dir-ho a la manera de Vicenç Altaió. Així, conrea el microassaig d’actualitat a la sèrie «Pedraules» des de 2011. Aquesta columna, encetada al diari Menorca, on va lliurar gairebé cinc-centes referències, és una de les col·laboracions més longeves de la premsa insular. Des de l’agost de 2020 es publiquen al setmanari El Iris. En aquests articles, relativament breus, dels quals s’han publicat tres volums recopilatoris, un mot genuí del català parlat a Menorca serveix de punt de partida per a una reflexió de l’actualitat que no defuig, en cap moment, ni la contundència a l’hora d’expressar les idees ni la polèmica que en pot derivar.
Diverses són, per tant, les vies a través de les quals hom pot endinsar-se en l’obra de Joan Pons i Pons, l’escriptor de Semblancat per al qual «les paraules són les pedres» amb què va construint, a la manera dels paredadors, una obra ben fonamentada, molt personal i interessant, a l’ombra de la qual fa molt bon estar.
(text publicat al suplement «Xoc» del diari Menorca el passat 6 de març de 2024)
Visits: 49
Un bon recorregut per l’obra de Jon Pons!