Article aparegut al Diari Menorca el passat dimarts 19 de març
Avui dia, parlar del concepte Països Catalans és poc més que una heretgia. En alguns casos es desfermen les alarmes i surt foc pels queixals dels que n’abominen, com si es tractàs de la criptonita que tant de mal causava al pobre Superman. Segons aquesta visió, el concepte dels Països Catalans seria un invent de l’imperialisme català (un nacionalisme tan pervers com el nazisme de Hitler o el feixisme de Mussolini), en la seva accepció més essencialista, que pretén esborrar la identitat dels pobres menorquins, mallorquins o valencians, i que està pensat des de la perspectiva de perpetrar el somni nacionalista de desferrar l’espanyolitat d’aquests pobles i dur-los a un nou imperi catalanista de caràcter totalitari i de pensament únic (cosa, però, que mai aconseguiran perquè la grandiosa Constitució espanyola hi serà per mantenir la legalitat vigent i la igualtat de tots els espanyols).
Em disculpareu la intensitat de tòpics abocats en un sol paràgraf, però em semblava interessant abocar el reguitzell sil·logístic perquè, amb major o menor mesura, aquest plantejament atrotinat, que subscriuria al cent per cent algú abocat a les tesis del nacionalisme espanyol més ultradretà, ha estat assumit per gran part de l’imaginari polític actual, de manera que un plantejament més liberal, més socialista, més federalista, més republicà o més conservador d’alguna manera prefereix rebutjar el terme perquè n’ha comprat el discurs.
Així, les obsessions, ideologies i prejudicis d’aquest país (enteneu l’Estat, ara), i tot el que s’ha fet perquè sigui així, fan que sigui molt complicat que en xerrem amb calma. I en aquest context, això fa que fins i tot a un servidor li tremolin els dits damunt el teclat quan estigui a punt d’escriure aital sentència: els Països Catalans existeixen. Apareixen a un munt de mapes que ens indiquen l’especificitat del territori: el mapa lingüístic, el nivell d’inversions i els resultats de les balances fiscals de l’Estat, els mapes franquistes que assenyalaven quina era l’Espanya uniforme i l’Espanya assimilada, els mapes electorals… La mostra més clara que existeixen és que qui més hi creu és qui més parla d’aquest concepte, però en sentit contrari: per dir que són un invent, perquè tenen clar que s’han d’erradicar.
Però és interessant entendre el context en què aquest concepte apareix. Qui l’encunya per primera vegada és un autor d’origen valencià en un llibre de caràcter jurídic, publicat a finals del segle XIX a… Madrid! De fet, aquest senyor va ser nomenat catedràtic de la Real Academia de Historia, entitat ben poc sospitosa d’elements ni tan sols federalistes. Benvingut Oliver, l’autor en qüestió, tampoc pot ser titllat de nacionalista ni molt manco d’independentista. Però sí que defensava una idea òbvia, que estudiava en el seu llibre Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, i és que aquests territoris tenen especificitats i componen una unitat en molts aspectes que el poden conferir com a nació: culturalment, políticament, socialment i, especialment com estudia, amb trets jurídics i legislatius diferenciats. Prou com perquè els territoris que aplega en el títol del llibre siguin motiu per dedicar-hi l’estudi de forma complerta, i els anomeni «països catalans» (així, en minúscula).
El terme va fer fortuna entre els moviments culturals catalanistes atès que tenia una grandesa: la pluralitat que indica el nom. Perquè són països en plural, i això reflecteix una realitat innegable: cap dels territoris viu la catalanitat de la mateixa manera. I aquesta pluralitat (mai viscuda com una riquesa en el cas de la conformació de l’imaginari espanyol, tot sigui dit de passada) dona una significació especial en la qual molts poden sentir-s’hi identificats.
Però açò no ha impedit, en absolut, que les furibundes campanyes al llarg de la història en contra d’aquest intent de consolidació del concepte dels Països Catalans hagin donat fruit. I en aquest sentit és curiós observar com la publicació de mapes del territori és més fàcil que ens venguin des de fora, on es poden mirar la realitat sense les interferències ideològiques de dins, com el cas del mapa aparegut a The Wall Street Journal per intentar explicar amb més claredat la realitat a Espanya. O també, i açò és molt significatiu, la publicació prové dels que tenen clar que s’ha de combatre, com el conegut mapa del franquisme, que assenyala quina és l’Espanya uniforme i quina l’assimilada.
De fet, ens hauríem de fer una pregunta: què és més nacionalista, defensar l’existència d’una realitat que és difícil d’amagar i que s’ha manifestat al llarg dels temps malgrat els embats de la història o combatre-la i demonitzar-la amb totes les eines? Perquè d’açò n’han estat partícips tots els governs espanyols.
Grans intel·lectuals com Josep Maria Llompart, Joan Fuster, Pierre Vilar o Vicens Vives han utilitzat el concepte de Països Catalans sense complexos per entendre que les vicissituds històriques, culturals o nacionals de tots els territoris que el comprenen difícilment s’entenen els uns sense els altres. Ens hem de seguir aferrant a la por iracunda dels que han fet servir com a arma el fet d’atacar l’evidència? Observem, però, que mentre ens debatem en discussions estèrils, no prenem atenció a la gran mentida: no existeix cap projecte polític que tengui en ment els Països Catalans. Ens hem cregut la mentida. No parlar-ne, així, esdevé una irresponsabilitat.
Visits: 30