La solitud o la divisió dual de la realitat

Naixem sols i morim sols, sempre ho he sentit a dir, però només quan un ho fa conscient és quan entreveu la profunditat de la dita. Naixem, vivim i morim rodejats de gent, em direu. Si, però estar rodejat de gent no fa més que despistar-nos de la veritat, de la consciència de solitud. I assumir-ho prest evita molts disgusts i malentesos, quan esperem (erròniament) que la gent que ens envolta tingui actituds i reaccions que després no es produeixen.

D’exemples n’hi ha molts, fills que fan fora els pares ancians de ca seva per vendre la propietat, pares que maltracten els fills, parelles que desapareixen quan van mal dades, germans barallant-se per les miques d’una herència, famílies que crucifiquen membres per tapar vergonyes … Tothom s’escandalitza davant aquestes situacions. Però deixeu-me puntualitzar, s’escandalitzen quan veuen aquestes situacions a casa d’altri, perquè quan toquen de prop tothom troba la justificació pertinent per actuar segons el seu interès. Molts en dirien hipòcrites, paraula que, curiosament, a l’antiga Grècia es feia servir per referir-se als actors teatrals. Interessats, seria un altre qualificatiu de consens. O egoistes, l’adjectiu més temible de tots. Jo en diria simplement: humans.


Tots els humans som interessats i egoistes, tots ens movem per interès, i negar-ho és auto enganyar-se. L’interès no te perquè ser material, açò és cert, de vegades pot ser emocional, però sempre hi és. Penseu-ho be i ho haureu d’admetre. Fins i tot els actes que considerem més altruistes tenen en el fons una recompensa emocional. L’altruisme no existeix més que en petit grup, i per pur instint de supervivència, perquè en estat natural ens era més fàcil sobreviure en un clan, sinó ni açò tindríem.

Fa unes setmanes, una fervent defensora de l’altruisme, amb qui havia debatut sobre aquest tema, em va fer veure un documental titulat “La revolución del altruismo”. Però pobra al·lota només havia llegit el títol i es va emocionar abans d’hora. El documental, per cert molt recomanable, explica diferents experiments amb micos i nadons de pocs mesos per a intentar determinar quina base genètica te la cooperació i l’altruisme. Í els resultats són molt interessants. Resulta que, en el fons, els humans som ben simples, només sabem distingir entre “noltros” i “ells”, com si la vida fos una partida de truc. Si ets dels meus, cercaré qualsevol justificació als teus actes. Si ets dels altres, disfrutaré en silenci totes i cada una de les teves desgràcies. Açò és instintiu, ho portem gravat al nostre ADN, no ho podem esquivar fàcilment.

I aquesta divisió dual de la realitat l’apliquem a cada una de les coses que en la vida anem considerant importants. Quan som molt petits distingim entre els que son de la família i els que no. Un poc més endavant classifiquem els companys entre els que son amics meus i els que no. Després per aficions esportives, dividint entre els que són del meu equip i els que són del contrari. Quan ja raonam un poc més diferenciem entre els ateus i els creients, i els que son creients classifiquen la gent els que professen la mateixa religió que ells i els heretges. Quan ja toca votar també dividim per dos, els que són d’esquerres i els que són de dretes, o els que són independentistes i els que són unionistes. Podríem seguir fins al infinit, aquesta divisió entre ells i noltros la fem de manera inconscient contínuament i, si el motiu de classificació és prou important, fins i tot ens alegrem, no sabem molt be perquè, de les desgràcies que succeeixin al grup dels “altres”. Quantes vegades no hem sentit “A jo que guanyi el Barça m’agrada, però més m’agrada que perdi el Madrid”, per exemple. Idò, resulta que estem fets així, cabronets de mena !!

Però no perdem el fil. Dividim la realitat contínuament en grups de dos, els del meu grup i el dels altres, però, què passa quan avança la vida i el número de divisions que hem fet creix i creix cada vegada més? Exacte, aquest és el moment que te n’adones que estàs sol !! Que només tu estàs plenament d’acord amb tu mateix (en el pitjor dels casos, de vegades ni açò), i que, dels que ens rodegen, no s’ha d’esperar res més que facin els que més els hi convingui.

I, quan arribes aquí, te n’adones que la solitud ja no fa cap por, que ni tant sols és negativa. La solitud és, en el fons, la serena companya que ens facilita el trànsit per aquest mon.

Santi

Views: 7