(in)coherències?

L’home —perquè és un home: el text exigeix que ho sigui—, que protagonitza aquesta ficció santjoanera sense pretensions, forma part de la minoria selecta de la població que, a més de definir-se com a progressista, és a dir, de fer part d’allò que abans en deien les esquerres, fa gala de guiar-se per uns principis ètics de pedra picada que aplica de manera totalment sistemàtica i coherent a la seva vida diària. Sense escletxes aparents. Allò que, per a més d’un, seria qualificat de radical, per a ell és, només, l’única manera lògica d’esser en el món, d’acord amb amb uns imperatius ètics i categòrics que —afirma, no sense un deix subtil de vehemència— ja els haurien volgut Kant i companyia.

Passa però, que el protagonista d’aquesta breu ficció santjoanera —de qui no direm el nom, bàsicament perquè, a més de no saber-lo, som davant d’una informació que no deixa de ser secundària, per la qual cosa esdevé un d’aquells elements que els escriptors de segona o tercera empren per farcir el relat, per estirar-lo, però que, a la pràctica, no només no aporten res de significatiu a la història, sinó que solen desviar l’atenció del lector respecte d’allò que realment és el rovell de l’ou del text, com ho fa, també, per cert, aquesta aposició, situada entre guions—, quan arriben les festes ciutadellenques de Sant Joan, per algun motiu que pot semblar sorprenent si no s’hi aprofundeix, presenta algunes actituds que, com a mínim, mereixen esser esmentades, ni que sigui per deixar constància dels dubtes que generen al seu voltant.

Per exemple, l’home que protagonitza aquest senzill relat santjoaner es considera un ecologista integral. No només és soci del GOB i de Greenpeace, sinó que participa activament en tota mena de campanyes que organitzen aquesta i altres organitzacions conservacionistes, evitant-ne, açò sí, aquelles que promouen les administracions públiques, perquè no les considera suficientment implicades en el tema, ni convençudes de la importància de la conservació del medi ambient per al futur del planeta: cerquen només una foto —denuncia—, de la qual no vol formar part. La seva divisa és «els petits canvis són poderosos», i el seu dia a dia va ple de petites actuacions que, voldria, ajudessin a transformar el món. Mena una vida, en aquest sentit, perfectament sostenible: té plaques solars a la teulada de casa, separa els fems per tipologies, evita l’ús d’envasos no reciclables i tot un seguit de bons hàbits, amb què vol ser exemplar. Per açò, potser pot semblar (mínimament) estrany que, els dies vint-i-tres i vint-i-quatre de juny, trobar-se’l deambulant pels carrers de Ciutadella, sempre amb un got de plàstic petit a la mà, ple d’un líquid de color grogós i que, en buidar-lo —normalment, amb un únic glop—, el llenci a terra sense, aparentment, passar gaire pena per l’impacte ambiental del gest. Total —pensa—, els serveis de neteja municipals (i els que venen d’altres pobles a donar-los suport) ja s’encarregaran de deixar-ho tot ben net i aclarit. A més, com que alguna vegada, quan ha intentat emprar les papereres, les ha trobades plenes, fins dalt, de fems, ha arribat a la conclusió que el més pràctic és llençar-ho en terra, com fa amb les llosques de les innumerables cigarretes que fuma. I, qui diu gots i llosques, també hi pot afegir embolcalls de panets, un capell (que, un any, se li va estripar), encenedors buits… De tot.

Però n’hi ha més. Ja sigui des de la militància sindical, sobretot, o des d’altres àmbits, l’home que protagonitza aquesta trivial ficció santjoanera ha participat activament en allò que —encara— anomena lluita de classes, especialment des de la militància sindical. Un dels objectius vitals que té per divisa és el d’acabar amb els privilegis i els privilegiats socials, perquè està plenament convençut d’allò que afirma la declaració dels drets humans, que defensa la igualtat de totes les persones, pel motiu que sigui. Ara no, però de jove fins i tot havia participat en algunes concentracions del moviment antiglobalització, sobretot per protestar davant del fet, injust, que els interessos d’uns pocs, bàsicament aquells que viuen en uns ecosistemes molt concrets anomenats consells d’administració de les grans corporacions, fossin imposats a les majories. Després de la caiguda de l’Antic Règim, ja fa uns quants segles, i amb l’arribada de les democràcies europees —i les seves imperfeccions, algunes en forma de dictadures feixistes—, el nostre protagonista no pot entendre que hi hagi, a dia d’avui, una societat classista i, per açò, treballa incansablement intentant abolir els privilegis de què encara gaudeixen alguns. Per açò, potser sobta que, en relació a les festes de Sant Joan, l’home que protagonitza aquesta història sense gaire substància, no vulgui sentir a parlar de canviar la tradició, gràcies a la qual un grup tancat de gent, pertanyent a la noblesa més tronada, arran d’una sèrie de maniobres en ple franquisme, es van apropiar de l’organització d’una feta que era, essencialment, del poble i que, per tant, es dissenyava amb la participació activa de l’ajuntament. És més, no cal cercar gaire per trobar, ja sigui al primer toc de flabiol del dia des be, del dissabte de Sant Joan o, quan calgui, el protagonista d’aquesta ficció, mesclat entre la gent, cridant fins a esgargamellar-se, «caixer senyor, sortiu as balcó!»

L’home que protagonitza aquesta modesta ficció santjoanera és un ateu convençut. Per açò, encamina una part dels seus esforços a acabar amb l’opi del poble, com li agrada dir-ho, a la manera de Marx (de Karl Marx, evidentment). Fa uns anys, va decidir passar per un autèntic viacrucis de paperassa amb la intenció d’apostatar. I ho va aconseguir. També, ha escrit cartes als diaris, ja sigui per criticar les immatriculacions de bens immobles que ha dut a terme l’Església Catòlica com, sobretot, per denunciar els innumerables casos de pederàstia que, dia si, dia també, es van coneixent arreu (cap a l’illa, per ara). Per açò, resulta curiós que aquest home, cada any, tengui com a cites obligades de la festa ciutadellenca, en primer lloc, el comiat de sa capellana, el dia de Sant Joan, a la quinora de la matinada, amb què es dona per acabada la celebració (és d’aquells a qui no li cal pessigar-se per deixar anar unes llàgrimes sinceres) i, segon, el que per a ell és el moment àlgid de la festa, el més màgic i espiritual, escoltar les paraules que l’abadessa de Santa Clara adreça al caixer senyor, i a tothom que hi és present, al caragol dels casats, just abans de baixar al pla, a fer-hi, entre d’altres, els jocs. A més de quedar fascinat per l’oratòria exquisida de la monja (que es sol menjar amb patates els mots, moltes vegades matussers i, fins i tot, amb fonètica castellanitzada, del caixer senyor), troba que el discurs monacal sempre convida a una reflexió profunda, sincera i senzilla alhora, que qualsevol es pot fer seva tot incorporant-la a la pràctica diària.

D’altra banda, l’home que protagonitza aquesta insulsa ficció santjoanera és especialment sensible a una qüestió (una de les grans conquestes —troba— derivades del maig del 68 francès, al costat de la conscienciació ecologista), que afortunadament ha esdevingut plenament actual: la lluita del feminisme, a la qual, essent conscient del paper que, com a home, és a dir, com a puntal de l’heteropatriarcat dominant, juga a nivell social, fa tot el possible per assolir la igualtat plena entre les persones, independentment de quin sigui el seu sexe. L’ús del llenguatge políticament correcte és la punta de llança d’un procés que l’ha dut, entre d’altres, a assistir a totes les conferències sobre nova masculinitat que se li han posat a l’abast i que, sobretot, basteix en la pràctica quotidiana de la normalitat igualitària, ja sigui a casa (on les tasques domèstiques estan equitativament repartides) o a la feina, una oficina de l’administració en què, sortosament, homes i dones treballen sense cap mena de discriminació laboral i on només desentonen alguns comentaris masclistes que el director de l’oficina deixa anar de tant en tant. Per açò, no deixa de ser curiós que, respecte de les festes de Ciutadella, emparant-se, una altra vegada, en la necessitat de respectar de forma escrupolosa les tradicions —troba que és l’única manera de conservar-les en la seva puresa—, és partidari absolut de mantenir el veto a les dones perquè continuïn sense poder sortir de cavalleres a la colcada (i no diguem, ja, d’exercir-hi algun càrrec important: caixera casada, caixera senyora; caixera capellana, fins i tot, malgrat que, en aquest cas, es necessitarien abans una sèrie de reformes més que profundes en una institució ancorada en el passat —troba— com és l’església catòlica). Potser en aquest punt, l’home que protagonitza aquesta adotzenada ficció santjoanera manifesta alguna vacil·lació, perquè, per acabar-ho d’arrodonir, justifica la seva postura amb un clar i meridià «són elles les primeres convençudes que no hi han de tenir més protagonisme del que ja tenen, a la festa». I elles, lògicament, s’empoderaran quan i com vulguin de la festa. Si no ho han fet fins ara és perquè no han volgut. Alguna vegada ha dit, mig en broma, que la dona que vulgui tenir un paper rellevant a la festa, no ha de fer altra cosa que entrar de novícia al monestir de Santa Clara i, passat un temps prudencial, acabar esdevenint-ne l’abadessa.

Seguint amb el repàs d’aquest sistema de valors ètics que es basa, com ja ha pogut deduir el lector perspicaç, en la defensa dels drets fonamentals de les persones (però ja veurem que no només), l’home que protagonitza aquesta paradoxal ficció santjoanera es declara —no podia esser d’una altra manera— contrari al racisme i a la xenofòbia, contra les quals lluita des de tots els front possibles que té a l’abast. Així, és soci d’una entitat que treballa a favor dels drets dels migrants que arriben de Síria, ha contribuït econòmicament en diverses campanyes d’Open Arms —tot i que no s’hi ha embarcat, com seria el seu desig, perquè es mareja de mala manera, només de veure la mar, i no voldria ser una nosa en tost d’una ajuda a bord—, ha participat en totes les manifestacions convocades per la Plataforma Antifeixista de Menorca, ha acollit fillets sahrauís a ca seva i, sobretot, en el dia a dia, ha fet que diferents persones migrades s’hagin incorporat al teixit social del seu poble. A l’associació de veïns del barri, una dona d’origen gambià i un home equatorià són part de la junta directiva de l’entitat gràcies, sobretot, a les gestions que va fer perquè els acollissin. Per açò, pot resultar un pèl sorprenent que, respecte de les festes de Sant Joan, l’home que protagonitza aquesta asèptica ficció santjoanera deixi anar, cada dos per tres, sobretot en veure’s atrapat en alguna de les aglomeracions que es produeixen en els llocs centrals de la celebració ciutadellenca, comentaris despectius cap als mallorquins i els catalans. Creu —assegura que ho fa de manera raonada— que caldria prohibir a les companyies aèries i marítimes incrementar el número de viatges amb motiu de les festes, per evitar-ne la massificació. És més, considera que, si no es fa és perquè els polítics són una colla d’ineptes, la casta. De fet, també solen rebre les seves invectives els maonesos, dels quals se’n fot a la cara, no només corejant l’imprescindible «boti, boti, boti, maonès es qui no boti», sinó recordant a tothom qui el vulgui escoltar que a la ciutat de llevant, originalment, celebraven la festa major per Sant Joan, i que van traslladar-la al setembre, fa més d’un segle, per dedicar-la a la mare de déu de Gràcia (a la qual, per coherència, no hi ha assistit mai), una decisió —considera— totalment desencertada, perquè en cas d’haver conservat el calendari intacte, avui, de maonesos de verga, no en vindria cap, a Ciutadella, a emprenyar. Quedarien tots a ca seua. També cal dir que l’home és dels primers que, al mínim incident amb els cavalls, es posa a cridar «no en volem cap, que no sigui d’aquí», tot i que sempre ha deixat per a un altre dia l’anàlisi pausada i rigorosa de les connotacions possibles del sintagma preposicional «d’aquí», amb un adverbi que no deixa de ser un díctic, amb què no queda clar si també hi són inclosos, en el significat, que és variable i relatiu, els ciutadellencs d’origen forà que —suposa— també són poble i viuen la festa a la seva manera.

L’home que protagonitza aquesta intranscendent ficció santjoanera és pare de família: dues filles, la major de les quals té setze anys i, la petita, que és a punt de fer-ne onze. Amb la gran, que es troba immersa de ple en l’adolescència, viu en un estat permanent de preocupacions, sobretot relacionades amb totes les temptacions nocives que hi ha a l’exterior, fàcilment a l’abast, i que ell, que en el fons ha estat i és un pare superprotector, voldria allunyar del radi d’acció de la seva filla. Passa una penada cada vegada que ella surt, la nit dels caps de setmana. Potser no tant pel que fa al sexe (a casa n’han pogut parlar, amb calma i obertament —en açò, l’home que protagonitza aquesta vulgar ficció santjoanera i la seva parella tenen unes idees força avançades: per alguna cosa són d’esquerres!— i sembla que la filla en açò té les coses clares). Pitjor duu el tema de la beguda, conscient com és dels estralls que l’alcohol fa en la joventut: sap que el grup d’amics de la seva filla fa botellada, a la via pública, i no acaba de creure’s que ella no begui, o que no fumi porros, com li assegura cada vegada que, amb franquesa, en parlen. Li preocupa quin és el model d’oci de la joventut, que no es sàpiguen divertir si no és amb l’ajut de substàncies que alteren les facultats mentals(per no parlar de les pantalletes, un tema, però, que defuig l’abast d’aquesta maldestra narració). Per açò, potser és fins a un cert punt sorprenent que, a les festes de Sant Joan, l’home no passi cap pena i begui, com un clot, al mig del carrer, entre una gentada que està fent, per cert, el mateix. Beure. I fins baix!, sense témer-li. Així i tot, considera que ja no té edat de preparar, a casa, un parell de bòtils de gin amb llimonada, com feia abans, de jove. Ara, però, conscient del preu a què el venen als bars, el que fa és, amb els amics de la colla, comprar-hi directament les botelles de dos litres, per fer-lo retre. A més, aprofitant que són unes jornades adiades, aprofita l’ocasió per no fer-li cap lleig als porrets de maria que, un company, sembra a un hortal i que coven durant tot l’hivern a l’espera de l’estrena santjoanera —de fet, en broma, quan volen encendre un mai, la consigna que tenen és afirmar que van a fer una estona de Foc i Fum: «m’agrada una vida amplota, / fumar puros, no ser esclau», diuen, parafrasejant els savis mots d’en Rafel, el seu antiheroi favorit. No hi ha any, de fet, que acabi sense agafar una bona gatera i, el que és pitjor, amb unes ressaques que, de cada vegada, són més males de passar.

Potser aquest aspecte es relaciona amb un altre amb què l’home que protagonitza aquesta humil història santjoanera també té les coses clares: l’alimentació. No només és un defensor aferrissat de l’agricultura ecològica i del menjar de proximitat, sinó que s’ha apropiat de la màxima llatina mens sana in corpore sano. Per açò, malda per dur, al llarg de l’any, una dieta saludable i equilibrada, en què fuig dels greixos (l’oli de palma sobretot) i, especialment, del sucre assassí. Si ha d’endolcir algun aliment, si no hi ha més remei que fer-ho, recorre a la mel, que compra d’un apicultor de confiança, que n’elabora per a l’autoconsum i per a uns pocs compradors seleccionats. Aquests hàbits de vida sana els combina amb la pràctica, raonable, de l’activitat física: un parell o tres de dies per setmana surt a caminar, metòdicament, durant una hora i mitja, als quals afegeix dues sessions de ioga, dimarts i dijous. Des que ho fa, compensa els vicis d’una feina d’oficina que és, bàsicament, sedentària, i ha notat una milloria evident. De fet, en practica el proselitisme entre els amics (amb resultats discrets, per cert). Per açò, no deixa de ser fins a un cert punt paradoxal que, per Sant Joan, deixi per uns moment aquest modus vivendi i s’endinsi en quaranta-vuit hores de bacanal alimentària continuada. I, quan no són els pastissets (li és ben igual quantes puntes tenguin!), l’ensaïmada amb xocolati, els confits, macarrons i la resta de llepolies que hi pugui haver dins de les aludes, s’aboca a les coques de sofregit o de verdura, al pa amb sobrassada (o amb formatge, o amb cuixot), sense fer un lleig a les pilotes amb tomàtiga, els calamars plens o el perol de carbassons i les barquetes d’albergínia que, fets a casa, solen esser una meravella. Ara bé, si hi ha una menjua santjoanera per excel·lència, que no perdona l’home que protagonitza aquesta ficció, és el menjar blanc. El degusta amb devoció a qualsevol de les cotxeries en què fa aturada durant els diferents passejos festius. No li sol costar gaire guanyar tres o quatre quilos en aquest parell de dies. Després, a poc a poc i en bones, a base de bons hàbits, cap a les festes de Nadal ha recuperat el pes adient per poder-se engreixar, a base de torrons i els panxons pantagruèlics típics de l’època, una altra vegada.

Finalment, l’home que protagonitza aquesta, aparentment inacabable, ficció santjoanera és un ferm activista a favor dels drets dels animals. Té, entre d’altres aspectes ressenyables, el cul pelat de signar en campanyes de Change.org, sobretot aquelles que cerquen l’abolició de les corridas de toros, que troba ignominioses, tot i que també s’apunta a qualsevol causa que cerqui acabar amb el maltractament a què els humans sotmeten les altres espècies amb què conviuen. A casa tenen dos moixos i un ca, recollits de la protectora (on fa de voluntari dos dissabtes al mes). Fins i tot, però aquest és un aspecte que es guarda al fons del calaix dels secrets —bàsicament perquè afirma, per activa i per passiva, que no hi creu, en el sistema electoral—, més d’una vegada ha votat el PACMA, el partit dels animalistes, en les conteses en què açò ha estat possible i no descarta que, si en sortís una delegació prou potent a Ciutadella, no acabi presentant-s’hi a l’alcaldia. Per açò, pot sobtar que l’home que protagonitza aquesta humil història, sigui un defensor aferrissat —segurament no li costaria arribar a les mans per fonamentar la seva posició— de la presència principal del be, en la jornada primera de la festa, i, sobretot, dels cavalls i l’ase, en els dies centrals de Sant Joan. S’ha autoconvençut que aquests animals no pateixen en cap moment de la celebració. És més, gosaria assegurar que, els cavalls, imbuïts per l’ambient que els envolta, xalen quan els fan fer els caragols, botant i arronsant enmig de la gentada: com en una mena de comunió còsmica entre tots els participants. Fins i tot, troba que la vida dels equins és envejable: tot l’any vivint a cos de rei per, durant uns pocs dies, haver d’anar de festa. I el be? Que no el netegen i li fan les mil i una moixaines? Com a un fillet petit, el tenen aviciat, passejant-lo de casa en casa, ben enflocat, sense cansar-lo, a bescoll d’un jove i el company, que se’n cuiden curosament. Ja el voldria, ell, un tracte com aquest!

L’home que protagonitza aquesta, segurament decebera, ficció santjoanera —perquè, per ara, només ens hem pogut centrar en la caracterització del personatge, sense fer-lo participar de cap acció (i quedant, com hi queden, dos paràgraf i mig, no hi haurà temps de fer gaire cosa més)—, considera benaurades les persones que saben mantenir una integritat moral a prova de bombes, que segueixen els seus principis ètics al peu de la lletra. Tot i que en sap la dificultat, intenta imitar-les, maldant per no caure en cap mena d’incongruències. No li agradaria acabar com Marx (com Groucho Marx, evidentment) a qui se li atribuïa un aforisme, «aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres», que troba molt clarificador de les actituds que ell considera imperants a la societat, on triomfen les moralitats camaleòniques. Els seus principis, en canvi, són gairebé inamovibles, perquè ha assumit que, de tots els possibles, no n’hi ha de més adients i, sobretot, de més coherents.

Per açò, voldria creure que té una part de raó, l’home que protagonitza aquesta fútil història santjoanera, des del moment en què considera que la celebració de la festa del solstici justifica plenament que la gent es descontroli de forma controlada, per molt paradoxal que pugui semblar aquesta afirmació. És allò —diu— tan vist però sempre actual i necessari, del mundus inversus, en què capgirar-ho tot per un dia permet suportar la resta de l’any vivint dins dels marges, implacables, que estableixen les pautes socials i, sobretot, els principis ètics de cadascú, per molt que, en fer-ho, sembli que es caigui en contradiccions (que només ho són —voldria creure— en aparença). De fet, troba que és necessari esdevenir, ni que sigui per un parell o tres de dies, els que dura la festa central ciutadellenca, éssers incoherents, en tant que excepcions que no fan altra cosa que confirmar la regla, que refermen la coherència amb què —com li agrada de dir—, vol esser en el món, d’acord amb amb uns imperatius ètics i categòrics que ja els haurien volgut  Kant i companyia.

Però ell només és un personatge de ficció, el protagonista d’un absurd conte santjoaner que, ben mirat, ni és conte ni és res. La realitat, com sempre, supera amb escreix qualsevol cosa que pugui concebre la fantasia literària. I aquí és on ballam.

Visits: 7