La gallina ha dit que no (un conte nadalenc?)

bar_local_counter_coffee_machine-1295228.jpg!d

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, per Whatsapp, m’ha demanat de reunir-nos. Urgentment. És ella qui ha triat el lloc de la trobada, el bar maonès de la penya del Barça. El local és un antre, però ja em va bé que sigui aquí, a prop de casa. Per variar, no tenc gaire temps disponible i voldria fer-ho curt. Seiem a una taula, allunyats dels quatre parroquians —tot mascles— que, a la barra, donen conversa a la cambrera. Demanam una cervesa per hom, de manera gairebé rutinària. No n’ha fet el primer glop i na Pràxedes, que beu a morro, entra directa en el tema:

—Estic cansada del tracte que em dones, Pelegrí. M’empres com un objecte. O pitjor. T’aprofites de mi perquè la gent rigui una estona. A costa meva. No sé: què vols que et digui? No em sembla una situació agradable.

—Açò creus, Pràxedes? Què et far pensar així?

—Tu què trobes? Que no es veu d’una hora enfora, l’abús? Cada any, quan arriba Nadal, tens la mania d’escriure un conte i publicar-lo al blog Xalandria. El pot llegir qui vulgui. No hi ha cap pega: pots fer el que et roti. Que, des de fa un parell d’anys, la protagonista hagi de ser jo, sí que m’importa, i molt. No hi ha vegada en què la narració no acabi per escarnir-me. De fet, aquest n’és l’objectiu principal: ridiculitzar-me. I ja n’estic farta. Per açò t’he demanat que ens veiéssim: vull que les coses canviïn, i molt, en el conte d’enguany.

Llegiu més

Visits: 5

Unes festes de Gràcia diferents

15986img4

Potser és un poc prest per dir-ho, però la veritat és que no volia esperar al darrer moment per fer-ho: les coses, val més saber-les amb temps i pair-les com toca. També, no ens enganem, us ho dic ja perquè encara no me n’acab de fer a la idea. Enguany, per primera vegada en ma vida, no seré a Maó durant les festes de Gràcia: me les perdré. Serà molt dur. De ver. Que ningú no s’estranyi, idò, si no m’hi veu. Allò que fins ara no havien aconseguit ni les convocatòries de setembre dels exàmens universitaris, ni les feines de temporada, ni els deures inexcusables, ni les lesions musculars, ni les malalties víriques o bacterianes, ni qualsevol altre tipus d’imprevist, enguany succeirà per decisió personal, plenament conscient i meditada. Açò hi ha: del sis al nou de setembre seré molt lluny de la meva ciutat. Fora de l’illa, fins i tot.

Llegiu més

Visits: 1

Donau vós permís?

175192

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

Llegiu més

Visits: 7

Canelons (un conte de Nadal)

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat,  pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa  interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Llegiu més

Visits: 3

Batecs de Gràcia (i X): Escates

Batec10.redimensionada

 

La festa s’acomiada amb l’esclat del llamp i el tro diferit, amb el regal d’una pluja irisada en el ball de colors i focs d’artifici. Cada beslluma és un moment de joia que es fa cendra i s’esfuma, que esdevé, per sempre, record, com les escates d’una sirena que es colguen al fons del port, entre sunya i fangs tòxics, i mai no sabrem quan tornaran a surar. Ens queda el consol d’un any sencer per tornar a descabdellar el fil dels nostres laberints, per tornar a celebrar el final de l’estiu i donar la benvinguda al cicle que recomença.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Visits: 0

Batecs de Gràcia (IX): Barques

Batec09.redimensionada

 

En el silenci de la festa, quan el brogit esdevé un eco que ressona llunyà en el temps i en l’espai, en la calma del capvespre que veu com minva la llum de setembre, les barques escriuen paraules antigues en l’aigua. La cal·ligrafia tranquil·la fa via damunt la pàgina blava de la rada i, molt a poc a poc i en bones, l’arjau traça mots de tinta blanca mentre compon els versos d’un poema talàssic, que va a la vela. Llibre que contens tantes històries salabroses, per què et llegim tan poc (i malament)?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Visits: 0

Batecs de Gràcia (VIII): En Capó

Batec08.redimensionada

Aquesta calor fa grinyolar els cans, però a la plaça fa un estar d’àngels, eh Capó? Ja hi tornam a ser, un any més: fan caramull les gestes mítiques escrites en ratlles de coratge blanc-i-vermell i la constància verd-i-negra que ens empeny a fer botar cavalls, eh Capó? Tantes, que no cal comptar-les. Avui farem un poc llarg, però amb seny (que, de cervell, en venen, eh Capó?), perquè tenim una edat i en som ben conscients. Hi ha rituals que no estan escrits almon, però romanen gravats al revers de la pell. Ja saps, idò, quan i on. Eh Capó?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

 

Visits: 0

Batecs de Gràcia (VII): Cumbois

Batec07.redimensionada.

No som al llunyà oest: aquí no hi ha tirs. Cap rostoll no travessa, rodolant, el carrer polsós. No hi ha duels al sol, ni bons, ni lletjos, ni dolents. O sí? La pel·lícula és una altra. Els regalims de suor corren esquena avall. Al bater del sol, hi ha un mirall on es reflecteixen els gestos negres dels genets d’ombra. Els cavalls, ara no: prest. El desenllaç s’acosta i l’espera és tensa. Els esperons ressonen al compàs de les passes mentre les botes deixen petges efímeres a la sorra tenyida de plàstics. Un alè d’aire xiula una tonada de Morricone que es fon amb la melodia del flabiol i convoca tothom a la plaça.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Visits: 0

Batecs de Gràcia (VI): Galera

Batec06.redimensionada

 

L’instant s’ha perdut i el cercam endebades allà on mai no hi ha estat: en les pantalles tàctils, com si el món es pogués reduir a unes poques polzades. Ens queda pixelat el mosaic irregular de llambordes que el sol escalfa, els còdols que cremen com a brases, un alè d’aire que l’ombra invoca, els gemecs de la llenya que cruix quan el carruatge avança o l’aura que desprenen uns pocs blancs que amb els negres contrasten. Cap aparell no pot fixar la vida, perquè aquesta roman en els detalls intangibles. Només un pocs, com na Gemma, tenen el do d’atracar-s’hi.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Visits: 0

Batecs de Gràcia (V): Guindoles

Batec05.redimensionada

 

Com les serps, ens hem vestit per a la festa amb una pell que es renova cada any. Amb els darrers batecs de l’estiu, deixam de ser per uns dies la rutina alienant; aturam durant unes hores el gest del catúfol a la sínia del temps i ens entregam, en cos i ànima, a la cerimònia que transgredeix els paisatges habituals, a la recerca de llocs on faci bon estar. Ben mudats, per celebrar els jorns que s’adien, ens posam fins i tot un capell, perquè també duen guindola els caixers i caixeres quan fan festa a peu pla.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Visits: 0