Pel que fa a la ciència, l’autoritat d’un miler de
persones no és superior a l’humil raonament
d’un sol individu.
(Galileo Galilei).
a M. C i, ara també, a J.P.T, amb afecte.
I
A Trepucó, un petit oasi de cases desplaçat de les turbulències que enfelloneixen el món, el sol descarregava els seus escassos rajos hivernals amb una gasiveria més que considerable. Aquesta manca de bon temps era la causa principal del caràcter ensopit dels vilatans, la majoria dels quals vivien sotmesos a un enclaustrament voluntari, ratificat per la inclemència climàtica. Per tal de passar el temps, molts d’ells havien desenvolupat una exquisida sensibilitat envers les activitats més insospitades, per la qual cosa no estranyava a ningú les hores que alguns veïns dedicaven al maquetisme de ponts fets amb escuradents, a l’elaboració de cortines de ganxet teixides amb fil de pescar o a la rebosteria canina recreativa. Fins i tot, no hi mancaven alguns espècimens que perdien el temps recordant els gloriosos i arcàdics temps passats en què, fins i tot, la contrada va rebre la visita del dictador, a qui la gent va saludar efusivament amb el braç alçat. Ho feien sense poder evitar que qualque llàgrima enyoradissa s’escolés galta avall. El fet és que alguna cosa s’havia de fer per oblidar el tediós pas del temps, les hores del qual semblaven reticents a abandonar la calentor bonhomiosa de les petites llars.
Andreu Pallers també sabia com descabdellar les tardes inacabables de desembre: escrivia novel·les. L’home es dedicava al fulletó amb una devoció absorbent, quixotesca. Li agradava de conrear la novel·la de tipus històric, sobretot aquella que s’ambientava a l’edat mitjana. No debades Walter Scott era el seu autor de capçalera. Dels sis llibres que tenia a casa, tres eren obres de l’il·lustre escriptor escocès. Pallers es trobava immers en l’elaboració d’una novel·la titulada El Pendón de Santa Magdalena, de la qual portava escrites més de tres-centes pàgines.
Aquell capvespre somort, la lassitud del temps se li havia encomanat. Per més que cercava els mots que la seva obra necessitava, aquests no volien sortir del pou en el qual reposaven tot esperant qualque ham poètic que els pesqués. Andreu Pallers va haver de prendre la decisió adient: era millor deixar-ho córrer, esperar una ocasió millor per a continuar la seva tasca voluntariosa. Mitja hora més tard, la casa se li queia a sobre, l’avorriment se’l menjava. Va prendre la determinació de pujar a les golfes, un espai de la casa deixat de la mà de Déu, una mena de mercat dels encants particular convertit en el reialme de la pols i del desordre més absolut. Hi pujava a la recerca d’alguna inspiració (açò és el que es va fer creure), amagada sota la voluntat explícita d’endreçar aquella cambra. I va ser mentre remenava per un munt de caixes que el destí se li va aparèixer en forma d’un vell cofre mig corcat. Andreu Pallers no es va adonar de la transcendència de la descoberta fins que no va obrir aquella capsota plena de pols que, va deduir, havia pertangut a un avantpassat seu, el rostre hieràtic del qual es reproduïa a qualcun dels vells quadres que, quan era un fillet, havia vist a l’entrada del casalot familiar. El seu bagatge, al costat del de molts altres membres de la nissaga, havia anat a parar a les golfes, el cementeri oblidat de la memòria familiar, després de passar pels laberíntics camins dels plets judicials i les endogàmiques baralles entre parents per veure qui es quedava amb els bocins més sucosos de les herències.
El còdex que tenia a les mans era vell, molt vell. Li va treure la pols amb una gran bufada. No era gaire gruixut i tenia les tapes de cuiro, força desgatat pel pas dels anys. Les fulles no eren de paper; pel tacte li van semblar com de roba. Pallers va obrir el llibre per una pàgina a l’atzar i no va poder entendre res del que hi havia escrit. Primer va haver de desxifrar aquelles desastroses i inintel·ligibles lletrotes manuscrites. Quan li va semblar que ho aconseguia, continuà sense entendre’n res. Aquell llibre havia estat escrit en alguna llengua que no era la seva, possiblement en llatí, perquè la musiqueta de les paraules li era llunyanament familiar. Andreu Pallers va agafar el còdex amb molta cura i va baixar a l’escriptori, a baix, al costat del menjador, i va deixar-lo devora dels folis on anava redactant la vida i els miracles de la congregació del templers de l’orde de Santa Magdalena. Al cap d’un quart d’hora ja havia aconseguit que el rector del poble li deixés un diccionari de llatí, sota el pretext de voler traduir una sèrie de passatges dels evangelis a la seva novel·la.
Així, amb l’ajuda del diccionari, va poder acarar-se a la comprensió de la primera pàgina del llibre, en la qual sospitava que hi havia el títol de l’obra. Lentament, va transcriure en un paper les lletres que anava desxifrant, fins a completar un primer missatge, ple de misteri: «Lex mundi. Digitur episcopo Periplectomenus. Datum sub nostro sigillo secreto tricessima die aprilis anno a natiuitate Domini MCDI.» Tres hores després havia desxifrat, a la seva manera, el que s’amagava darrere d’aquells mots criptogràfics: «La Llei del món. Feta per Epíscop Periplectomen. Donat sota el nostre segell secret tres-cents dies d’abril després del naixement de Déu…», seguit d’una abreviació que suposà d’alguna frase feta de benedicció, és a dir, un simple formulisme amb el qual no calia esforçar-se.
II
Quan Andreu Pallers va rebre la carta en la qual el director de la prestigiosa revista The Scientist justificava perquè li retornaven l’article que hi volia publicar, i en què li exposava la manca de rigor científic dels arguments que emprava, esclatà la seva còlera. Com podia rebre una ofensa com aquella, ell, després de tants d’anys d’estudi del Lex Mundi, aquell tractat que demostrava de manera irrefutable que la terra era el centre de l’univers, l’eix a partir del qual giraven tots els planetes, inclòs l’ignífug, és a dir, el sol? Pallers no entenia què volia dir allò de la manca de rigor científic. Li semblava que eren prou clarificadores les cinc vies per les quals quedava demostrat el fet, vies aquestes que desenvolupava i explicava de manera completa i complexa en el seu article, i que es podien explicar a partir d’un senzill sistema de lògica algebraica que havia desenvolupat: «La fi de T és A V Y, i per açò T és començament de U, així com la causa d’un efecte, essent A el mitjà; per la qual cosa T és començament de U contra V Z; mes quan T és en V Z i U en A V Y, aleshores T és el centre de U». O, el que és el mateix, la Terra és el centre de l’Univers. Com podia el món estar cec davant d’aquella evidència?
Andreu Pallers va pair molt malament aquella vexació per part de la comunitat científica. I va concloure que ell no tenia perquè seguir el mateix camí que tota aquella colla de filibusters que vivien d’esquena a la gent, refugiats en les seves torres d’ivori, aliens a la realitat del món que els envoltava. És més, l’indignaven, aquells llepafils que tenien a la humanitat enganada en benefici propi. Creia Pallers que els científics s’havien conjurat per tal de mantenir el món lluny del coneixement de les coses. Així, s’aprofitaven econòmicament de la ignorància de la gent. També tenia la convicció que aquests savis formaven un petit grup tancat, una mena de secta a la qual ell no havia pogut accedir, no per la vàlua dels seus coneixements sinó per no trencar amb aquell statu quo que en beneficiava uns pocs en detriment d’una immensa majoria. En resum, creia que la ciència no era aliena als seus descobriments, però que a aquesta li convenia reconèixer la vigència de l’heliocentrisme per tota una sèrie de motius d’entre els quals destacaven els econòmics.
Per açò, Pallers va planificar una estratègia amb la qual volia fer caure la bena que privava la humanitat de la veritat de les coses i que, de retruc, desemmascararia aquella colla de vividors que s’autoproclamaven científics. Va reduir la seva tàctica en una frase que se li va ocórrer en un moment de lucidesa i que va considerar força enginyosa: «pensa globalment, actua localment». Calia començar la feina des de baix, és a dir, des de la gent del carrer. Així, Pallers va començar a escriure els seus pensaments en una petita gasetilla d’àmbit local, d’una notable difusió a l’illa. Va trobar convenient adaptar les seves teories al nivell cultural de la plebs. Així, en va fer un resum —d’alt contingut pedagògic— en què s’explicava com l’univers tenia forma d’esfera, on tot era constant i immutable. Estava composta pel cel empiri, el firmament astral i els planetes. A la part central hi havia la Terra. Per a il·lustrar-ho, reproduí la imatge d’una ceba. Les diferents capes de pell de l’hortalissa representava l’òrbita que seguia cadascun dels planetes, mentre que el cor equivalia a l’esfera terrestre.
Els articles de Pallers van trobar, en un primer moment, adhesions incondicionals per part d’algunes persones, fet que el va encoratjar des d’un principi a seguir el camí que acabava d’encetar. Però també va trobar posicions contràries a les seves, amb la qual cosa es va iniciar una polèmica bastant llarga, que va anar més enllà de la premsa local. En un principi, la discussió va despertar momentàniament els vilatans de l’ensopiment en el qual vivien. Les diferents argumentacions es van traslladar a les peixateries, a les botigues, als cafès, a les mitges parts dels partits de futbol, a les reunions de les senyores de l’alta societat del te de les cinc… El debat tenyí amb els seus colors qualsevol acte social del moment. Així i tot, el desenvolupament lògic de les coses, que sempre sol tendir al desvirtuament, va recloure la polèmica als cercles periodístics i la va anar transformant en una tirallonga de desqualificacions i insults personals que alguns van aprofitar per fer aflorar antigues tensions entre les diferents famílies de Trepucó. Malgrat tot, i encoratjat pel suport d’aquells que l’estalonaven, Pallers va publicar un llibre —autoeditat—, les poques vendes del qual el van obligar a vendre’s el televisor i l’equip de música per a poder-ne pagar les despeses.
III
Vaig arribar corrent al casalot. Vaig arreplegar, pel camí, tota la pluja que el meu cos podia encabir. Una dona d’una trentena d’anys em va obrir la porta. Vaig pensar que devia ser la seva filla. Tenia ells ulls inflats per les llàgrimes i l’insomni. Els cabells despentinats contribuïen a donar-li un to irreal a la seva figura. Em va acompanyar a una petita habitació a la qual s’hi entrava des del menjador. Hi havia set llibres a una vella prestatgeria. Allí, en un racó, estirat damunt d’un llit minúscul, Andreu Pallers passava les darreres hores a la terra. El cansament es reflectia en els ulls enclotats i en aquella vella i descuidada barba blanca que li arribava fins al pit.
—Pare —va dir-me— em vull confessar abans de morir.
—Digues, fill meu —vaig respondre—, què és el que et turmenta?
—Me’n vull anar d’aquest món alliberant-me d’un pes enorme que duc a la consciència. He dedicat cinquanta anys de la meva vida a les teories del Liber Mundi, deixant-ho tot de banda, intentant que la veritat arribés a la gent. La meva dèria gairebé m’ha costat la bogeria, m’ha fet perdre les amistats, la família i els diners. I ara, que començ a veure la llum al final del túnel, veig que tot ha resultat inútil. He estat cec durant massa temps. Aquest no era el camí a seguir. Pare, vet aquí el meu pecat. No vull morir rosegat per aquesta culpa.
El vaig absoldre i va rebre l’extremunció tot seguit. Pallers, però, no semblava alleugerit. Vaig intentar treure ferro a la situació parlant-li de coses banals, però el pes de la culpa el corsecava i les llàgrimes no van trigar gaire a recórrer-li les galtes. Vaig provar de donar-li consol parlant-li de la fe en Crist i l’esperança de la resurrecció. Pallers, sanglotant, va començar a repetir desesperadament que es penedia de la seva follia, però la veu se li anava apagant de manera gradual. La flama es consumia inexorablement. Els mots van esdevenir balbucejos, la majoria dels quals incoherents i inintel·ligibles, amb l’excepció d’aquells que el van acomiadar del món:
—I tanmateix, no es mou.
(*) Amb aquest conte vaig guanyar, l’any 2000, el Premi de Narració Curta Illa de Menorca. El text es va publicar en el llibre que recollia una selecció dels millors textos presentats al concurs. Com es pot comprovar, o el nivell d’aquell any no va ser gaire alt o el jurat no la va encertar: el relat grinyola de per tot. Aquest era el pa que s’hi donava.
Visits: 0