La darrera ocurrència de na Pràxedes

Resumint: que na Pràxedes Sintes Gibeli s’ha presentat a casa, en haver dinat, sense haver avisat. A mig xubec. I tot per a fer-me una oferta que, segons ella, no podia refusar: necessitava una parella per al dissabte de Carnaval, per poder-se presentar als concursos de disfresses, enguany que en tornaven a fer. A tots: dissabte a Maó i a Ferreries, diumenge as Castell, dilluns a Alaior… Se li havia ocorregut la brillant idea d’anar vestida de test d’antígens —ella, abillada amb una capsa de cartró pintada de blanc amb les dues ratlletes reglamentàries—, i necessitava qualcú que fes el paper de bastonet —un servidor, «perquè ets alt, tot i que no gaire prim, vestit tot de blanc i amb un casc de ciclisme folrat de cotó»—, per tal d’assegurar-se’n els primers premis. Mentre em deixondia, he refusat, de la manera més diplomàticament i ràpida possible, la proposta.

I li ha caigut tort.

—Ho ets ase, Pelegrí!

—I tu, una agradosa, Pràxedes.

—És que no m’ho puc creure. De ver que no et vols disfressar?

—No em ve gens de gust, si t’he de ser sincer. No m’hi veig.

—De què, que no t’hi veus?

—És que jo ja hi vaig tot l’any, disfressat…

—Mira, Pelegrí, aquesta resposta és molt flaca. No en tens cap de millor? És indigna de tu, sincerament. Et feia més bo a l’hora de raonar. No t’hi treu gens, a tu, que vas pel món dient que ets assagista, que escrius un textos —llargs, infumables— en què analitzes qualsevol beneitura, donat-li cinquanta mil voltes a tot, de l’endret i a l’inrevés…

—Atura el carro, per favor…

—Et deman per què no et disfresses i em surts amb una cosa tan infantil com que ja hi vas cada dia. Aquest és el nivell? Excuses de mal pagador!

—No és res personal, Pràxedes, tot i que t’he de dir que la teva proposta m’ha agafat a contrapèl. Un bastonet? De test d’antígens? És mal d’imaginar-m’hi… El Carnaval és una festa que m’agrada, que és necessària, però que no m’estira. A nivell personal, no em ve de gust afegir-m’hi.

—És curiós, Pelegrí, perquè darrerament me n’he trobat més d’un que pensa coses semblants. Que defensen els Darrers Dies perquè són, per dir-ho a la teva manera, assenyalats, però que no els celebren en primera persona.

—Entenc que et pugui semblar estrany. T’he de confessar que jo, açò mateix, m’ho he plantejat més d’una vegada. No sé fins a quin punt el fred hi ajuda; o el moment de l’any, en general, que sol agafar-me en època d’exàmens i correccions i, per tant, amb els bioritmes canviats respecte de l’estiu. De ganes de festa, poques.

—Segur que hi penses per, en el fons, justificar-te, per convèncer-te que actues d’una manera lògica, tot i que a mi no me faràs creure que, fet i fet, no ets res més que un amargat.

—Pràxedes, no fa falta insultar…

—Fixa’t: em vens amb l’excusa dels exàmens… A l’institut, els teus companys de feina, una part important del claustre, any rere any, es disfressen. I fan una xalada! Enguany, sense anar gaire lluny, han anat de rockers i de heavys, vull dir que t’ho han posat fàcil per a afegir-t’hi (que no tens un calaix ple de samarretes negres, de Metallica o d’Iron Maiden?). Per què no ho has fet? T’agrada ser el raret de la colla?

—No és açò, Pràxedes. Em fa molta vessa, de ver. O, més ben dit, el cos no m’ho demana. I açò que, després de veure’ls, xalant,  vaig sentir una mica de penediment per no haver-m’hi sumat.

—La qüestió és sentir-se sempre culpable, no? Victimitzar-se és massa fàcil, Pelegrí. O açò o és que ets un poc masoquista. Ja et veig passant una penada davant del dilema: disfressar-se o no disfressar-se, that’s the question. I, al voltant del teu cap, un angelet i un dimoni, ambdós amb la teva cara, discutint per veure qui s’imposa. El seny i la rauxa. I guanyant, òbviament, sempre l’angelet! L’amargat!

—Em psicoanalitzes? Aquesta sí que no me l’esperava. Et dic que no vull disfressar-me de bastonet de test d’antígens i acabes diagnosticant-me algun complex que tenia amagat… Ets l’hòstia, Pràxedes. Perdona que t’ho digui.

—Entenc que et faci mal el reflex del teu propi mirall. Però qualcú t’ho ha de fer veure… I m’ha tocat a mi fer aquest paper… Més d’una vegada t’hauries de deixar anar: ets massa cerebral. O és que no tenc raó?

—No sé què dir-te. Potser sí que… Però a tu què t’importa?

—Que te’n mors de ganes, però que et pot més la responsabilitat, haver de mantenir la imatge de persona seriosa que t’has construït amb els anys. Ara bé, segur que despús-ahir, mentre els alumnes de l’institut, disfressats com si fossin les festes de Maó, s’ho passaven de dalt de tot, et mories de ganes de posar-te a botar i a cantar amb ells…

—És que dijous va ser espectacular. El que van fer els al·lots, amb banda de música inclosa, amb pregó —tot i que una part del text fos heretada d’un curs anterior—, amb primer toc de flabiol, amb samba i passacarrers… Va ser màgic! No se m’ocorre dir-ho d’una altra manera. T’he de donar la raó. Efectivament: la temptació d’afegir-m’hi hi va ser en més d’una ocasió…

—Veus! Ho sabia!

—De fet, vaig tancar els ulls alguna vegada i, no sé com ni per què, va ser com si fos enmig de les festes de Gràcia. Només hi mancaven els cavalls! En tost de magdalena proustiana, tot va revenir gràcies als acords del jaleo i dels pasdobles. Vaig ser conscient de la importància que té la música, en directe, si pot ser en forma de banda, a l’hora de celebrar-nos en tant que societat cohesionada i…

—Atura el carro, Pelegrí! Ara som jo qui t’ho deman. Que no ho veus, que ja hi tornes a ser? Que ja li estàs donant més voltes de les que toca al cervell? Que tot ho has de racionalitzar?

— …

—Que no vas xalar?

—Sí. Moltíssim!

—Idò ja està. No hi cerquis res més. T’hauries de deixar endur…

—Açò és molt bo de dir, Pràxedes. Però jo som de passar-m’ho bé d’una altra manera. Als concerts, per exemple, la gent bota, canta, balla… I jo, en canvi, preferesc estar quiet, ben situat a prop de la taula dels tècnics de so, amb els braços creuats, maldant per assaborir-ne els detalls: que si la sonorització és bona, que si el bateria és tècnic o fa el que pot…

—I…?

—Que també m’ho pas molt bé, tot i que la gent no ho entén. I crec que és una manera de fer-ho tan vàlida com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor.

—Ho saps, açò, que no és ni millor ni pitjor? Ho has pogut comprovar? T’has deixat endur alguna vegada?

—Què vols dir?

—Que si has provat, ni que sigui en una ocasió, de no ser tan intel·lectual davant de les coses, de deixar que sigui el cor qui et guia i no el cervell…

—És clar que sí. A l’estiu, a les festes…

—Massa fàcil… No té cap mèrit fer-ho. I al Carnaval? Que no són uns dies, tu mateix ho has dit, de capgirar-ho tot, de ser qui no som durant unes hores, per després poder suportar la rutina dels dies, o qualque cosa semblant?

—Sí, però no. No és el mateix. Aquesta festa, que és necessària, que cal celebrar fins baix si cal, a mi, personalment, m’agafa en un mal moment… Hi tenc tot el dret.

—No hi ha qui t’entengui, Pelegrí.

—Cadascú és com és, Pràxedes. Entre tots feim el món. A més, ja t’ho he dit: jo també m’ho pas molt bé veient-ho des de fora. És una qüestió de perspectives. I entenc perfectament que, per als de dins, pugui semblar que no som res més que un amargat.

—Si ho sembla, però, deu ser per qualque cosa. Segurament, perquè un poc sí que ho ets. Un amargat, vull dir. Perquè per molt que ho intentis justificar, que qualcú com tu, que defensa la necessitat dels dies assenyalats, de viure’ls intensament, que fins i tot n’escrius contes —que siguin mínimament potables ja és una altra cosa— i que, després, et dediquis a veure i viure una de les festes més importants des de fora…, és mal d’entendre.

—Ja t’ho he dit: hi ha moltes maneres de fer festa. La meva (alguna vegada, no sempre), és aquesta. Reflexionant-hi.

—Ho estàs intentant i no ho fas del tot malament, però tota aquesta cantarella segueix sonant-me a excusa de mal pagador. Que, fins i tot, diria que no et vols disfressar perquè som jo qui t’ha demanat que ho fessis.

—No Pràxedes. Açò sí que no: no és res personal, ja t’ho he dit.

—És mal de creure. Pensa que ja fa uns anys que ens coneixem i que, la nostra, no ha estat sempre una relació gaire fàcil. Els desacords són freqüents. Per açò, per una vegada que he intentat crear bon rotllo entre els dos, posar-hi pau… I m’ho pagues així! Cal que hi posis tu també un poc de la teva part… Un personatge s’ha de dur bé amb el seu creador, no? Idò el mateix ha de passar a l’inrevés.

—Crec que estàs mesclant ous amb caragols, Pràxedes… A tu, enguany, t’interessa que em disfressi. Segurament perquè no has trobat ningú que et volgués acompanyar. I ja està! I faràs tot el que puguis per a aconseguir-ho. Fins i tot ensabonar-me. En açò m’hauries de donar la raó, no?

—Ets incorregible, Pelegrí!

—I tu ets encara més egoista que jo.

—No diguis animalades!

—Val idò. Ara veurem qui va de farol. Accept la teva proposta. Enguany em disfressaré. Amb tu. Però amb una condició: tu aniràs de bastonet i jo de test d’antígens. Què me’n dius?

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1