Açò no t’ho creus ni tu!

Quan l’estiu setembreja, l’illa comença a buidar-se. A poc a poc, però davalla la pressió a què la sotmetem. Ahir ho vaig poder comprovar. A la cala no hi havia gairebé ningú a l’hora en què vaig anar a fer-hi la preceptiva calamullada. Vaig deixar la tovallola i les ulleres damunt la roca i, les xancletes, en terra. Vaig tirar-me a l’aigua de cap i vaig provar d’arribar, bussejant, fins a la tercera boia, cosa que, per variar, no vaig aconseguir. En sortir a la superfície vaig veure, relativament a prop meu, que qualcú que també era dins la mar em saludava amb els braços aixecats. Vaig tornar-li la salutació mecànicament, per educació, ja que per culpa de la miopia era incapaç de reconèixer qui tenia a pocs metres. Només en veia el cap, una massa borrosa, i les extremitats superiors que es movien. En donar-me qui va, per la veu, la vaig reconèixer.

—Bon dia, Pràxedes. Quina calor que fa, no? Aquí, en remull, és dels pocs llocs on s’hi pot estar.

—Raó tens. I que bé que viviu els mestres!

—Idò, per què ho dius?

—Que per què ho dic? No tothom s’ho pot permetre, ser allà on tu ets i fer el que fas.

—Ja hi som! Ja he rebut! Tu també estàs fent exactament el mateix que jo, no?

—Ja sé per on vols anar a parar… Però no em fotràs! He vingut a rallar amb tu. Era més fàcil fer el camí jo que no a l’inrevés, que gairebé no t’has mogut d’aquí en els darrers dos mesos.

—Qualsevol ho fa! Amb la calorada d’enguany, suma-hi les carreteres plenes de cotxes… Bé, què t’he de dir: la massificació. No només és una percepció. És evident que no hi cabem, a l’illa… Així que has vingut a rallar amb jo? És a dir, que aquesta trobada enmig de la cala no és una casualitat?

—Evidentment. No ho és.

—I no sé per què em sorprenc. Poden passar mesos sense saber res de tu i, en arribar setembre, fas acte d’aparició. No és la primera vegada que passa. Canvia, només, el lloc. Aquesta vegada, justament, som en remull.

—Si ho dius perquè aquí no hi haurà ni patatetes ni cervesa, no passis pena. Després puc aturar-me a ca teva. No te’n salvaràs.

—Ja m’ho veig a venir, que no me’n salvaré. Supòs que la teva visita deu tenir a veure amb l’arribada de les festes de Gràcia, no?

—De les festes de la Mare de Déu de Gràcia, voldràs dir.

—No em faràs picar. T’agrada la brega. La fomentes. Però no et pens explicar el perquè de la diversitat de noms populars de la festa, tots ells perfectament compatibles. És molt cansat haver de repetir les coses una vegada rere una altra.

—No era aquesta la meva intenció. Si t’hagués dit que era aquí perquè he descobert aquesta cala no em creuries, no?

—Exacte. Se’t veu d’una hora enfora que has vingut per interès.

—Idò sí: les festes són a tocar i jo som aquí.

—Hi ha ganes de celebrar-les, no?

—De celebrar-les? No! No en tenc gens. De fet, aquest és el motiu de la meva visita.

—Com que no tens ganes de festa? És mal de creure.

—Tal qual ho sents, Pelegrí. Potser el fet d’haver passat dos anys sense fer-ne… M’hi he acostumat! La vida segueix i no tenc la necessitat de fer cap punt escapat, aquest setembre. A més, ha fotut un estiu calorós com el que més. Encara fa més vessa sortir al carrer. Ni les ombres no basten per a trobar-se mínimament a gust.

—Idò jo sí que en tenc, i moltes, de ganes de fer festa. A pesar de la calor. El cos m’ho demana. Que, en aquest sentit, des de Sant Joan ençà, tot hagi anat beníssim, hi ajuda. Sembla que no hi ha hagut un parèntesi tan llarg entre i entre. Tornar a partir va ser com anar en bicicleta. Després de la primera pedalada, vull dir després del primer toc de flabiol de Sebastià Salort, va ser com si no haguéssim estat aturats. No sé si t’hi has fixat, però la gent s’ha anat referint a les darreres festes viscudes parlant de l’any passat. L’any passat? Que no van ser el 2019? No ho trobes curiós?

—Curiós? No és aquesta una altra de les teves palles mentals, Pelegrí?

—Exacte! I la teva resposta una mostra més, l’enèsima, de la teva simpatia. És del tot respectable que no et facin ganes les festes de Gràcia. De la Mare de Déu de Gràcia, si t’agrada més. Però també ho és que hi hagi qui les vulguem tornar a viure plenament.

—Me sembla perfecte! Llàstima que us plourà.

—Plourà? De què vas? Tenc instal·lades les aplicacions de l’AEMET i de Rain Alert al mòbil i no en diuen res, de la pluja.

—Ja m’ho diràs! Molt d’esperar-les i no en faran. No seria la primera vegada.

—Que plou, no. Ara, que suspenguin les festes, totes, açò no ha passat. Almenys en vida meva. Sí que no s’ha fet, alguna vegada, el jaleo del dissabte de la festa o, el dia de Gràcia, ha plovisquejat qualque estona, però res més.

—Idò ja veuràs com aquesta vegada… Te’n recordes? Quan deu fer, d’allò: un parell de dècades? Tornam vells… Sí, Pelegrí, deu fer vint anys del concert d’en Compay Segundo, no?

—Pot ben esser. Crec que encara estudiava a Barcelona.

—En va amollar d’aigua, aquell dia! Suerte que les trajimos la lluvia, va dir aquell vellet bonhomiós, que van haver de rescatar a la correguda de dalt l’escenari en començar a ploure, per posar-lo a redossa, com a comiat de la seva actuació. La costa de sa Plaça semblava un riu, aquell vespre. De cadires del concert, les típiques de plàstic blanc, en van trobar fins a baixamar. La gent va empar-les de paraigua per a protegir-se i fugir del diluvi… Bé idò, així com està el canvi climàtic, amb la temperatura de l’aigua que sembla brou, com aquesta, no t’estranyi que…

—Molt bé, Pràxedes. Ja ho veurem, com acaba. Que plogui quan ho hagi de fer. Ara bé, crec que passarem les festes sense que en caigui ni una gota.

—Pensa que aquests de l’AEMET no n’endevinen ni una. Fallen més que una escopeta de fira!

—Deixa-ho estar, Pràxedes. No aconseguiràs que minvin les meves ganes de fer festa. En tenc tantes que, enguany, m’ha succeït una cosa insòlita: em vaig emocionar en llegir el programa de festes. Una cosa tan asèptica com un programa de festes!

—Mira-te’l, ell! Que ets de la llagrimeta fàcil, ara? No segueixis, que em commouràs!

—Te’n pots enriure. Tant com vulguis. Però la cosa va anar així: a mesura que el fullejava se m’anava fent un nus a la gola.

—Que emotiu!

—Crec que hi ha una explicació lògica. Hi projectava tots els records acumulats, totes les vivències que, enguany, finalment, tindran continuïtat. No s’haurà trencat la cadena, una nova baula la lligarà.

—Que filosòfic que ets quan t’hi poses…

—Per exemple, em va venir a la memòria la primera vegada que vaig entrar al jaleo de Maó. Amb dotze o tretze anys. D’amagat. Allò em va marcar per sempre!

—Sempre hi ha una primera vegada. I no n’hi sol haver per tant…

—Depèn. Aquell dia vaig tenir clar que el meu lloc era al mig de la plaça.

—No sols fallar, no. Només surts del jaleo per anar a pixar i a beure. Ja són ganes, una cosa tan avorrida…

—Avorrida? Depèn! Hi ha coses que ho són molt més. Bé, el que et deia: vaig anar reflexionant sobre la manera en què ha anat evolucionant la meva manera de fer festa. No és el mateix tenir quinze anys que vint-i-cinc o quaranta. N’ha canviat la manera, però segueix essent una necessitat viure-la. De fet, encara hi ha aspectes de la celebració que desconec i que, amb els anys, m’agradaria anar descobrint. No te les acabaries mai. Enguany, si tot va bé, voldria anar als actes de primera hora del matí del dia de Gràcia. Fer les revetlles, açò sí, i a les set ser davant de l’ajuntament a veure sortir la colcada.

—Segur que t’aixeques! Havent dormit tres o quatre hores! Ja no tens devuit anys, Pelegrí. No pots dur segons quins ritmes. Ho hauries d’assumir. Al mig de la plaça, entre tanta gent jove, no fas altra cosa que un paperot. Si ets a tocar de la tercera edat!

—És una qüestió de ganes, Pràxedes. Posaré el despertador, em faré una bona dutxa d’aigua freda i… ja dormiré un altre dia. El matí es farà llarg, però ja el passarem amb un bon berenar a can David i na Laura i, més tard, amb en Capó, al jaleo i tota la pesca.

—Admir la teva força de voluntat. Ara bé, si el que vols és viure noves experiències, conèixer aspectes de la festa que ignores, ha sortit per les xarxes socials que l’ajuntament, enguany, cerca menadors per a l’ase del flabioler. T’hi podries presentar… El que no quedaria clar és qui menaria a qui. Hi hauria dos ases junts!

—Massa fàcil, la broma, Pràxedes. Esforça’t un poc més, que fer riure no és tan fàcil.

—Disculpa. M’he deixat endur. Per un moment…

—Per un moment, què?

—Res. Mira: fa una bona estona que esteim en remull. Començ a tenir la pell dels dits ben pansida. És hora de fer un pensament i encara no t’he dit per què t’he vingut a veure.

—Se’m feia estranya, tanta marrada…

—Podria haver anat al gra, evidentment, però amb tot el que m’has dit fins ara m’ho has posat més fàcil encara. Amb les ganes que tens d’anar a les festes, segur que baixareu a Maó. O no?

—És més que probable, però no està del tot decidit. Aquí no fa tanta calor, tenir la mar al costat és un luxe…

—Idò val més que ho facis. Anar i venir, de tard, no és pràctic. I si beus…

—On vols arribar, Pràxedes?

—Almon. Només voldria saber si me deixaràs la caseta durant les festes. És el mínim que pots fer per mi. Me tens abandonada gran part de l’any. No me tractes gaire bé.

—Per favor, no comencis amb la cantarella de sempre.

—A més, no t’ho muntes malament, aquí. Al final, no la necessitaràs durant uns dies i a mi m’anirà molt bé per desconnectar. He passat un estiu que…

—Me sap greu, però és que no.

—Idò? T’estimes més deixar-la buida? No has vist que, quan no hi ha ningú en aquests llocs, entren a robar o, pitjor, s’hi instal·len okupes?

—Que fas feina de comercial a una empresa d’alarmes, ara, o què? Oblida-te’n. No te la deixaré. I tens raó: jo també tenc les mans pansides de tanta estona dins la mar. És hora d’anar sortint.

—Pensa-t’ho bé, Pelegrí. El que t’estic proposant et convé. Hi surts guanyant.

—Tu sí que hi surts. Jo no sé amb què.

—Els dies que hi sigui, et cuidaré la casa com si fos meva.

—Com si fos teva? Quina por! Deixa-ho estar. No hi insisteixis.

—Val. Com vulguis. Sortim, que me n’he d’anar. Si canvies d’opinió, ja m’ho faràs saber.

—No passis cap pena.

—No en pas. Per cert, així ja ho tenim bé per enguany, no? Ja hem fet el paripé i, amb la meva visita, t’he donat prou material per al conte de les festes de Gràcia, no?

—Que què? De què ralles ara?

—Tot i que: vaja una merda de conte, Pelegrí! Si li treus el primer paràgraf, només hi ha diàleg, en el text. Massa fàcil. I, el més important, no hi ha narració de res. Ni situació inicial, ni conflicte, ni desenllaç. Un desastre!

—Què et fa pensar que el relat que estàs coprotagonitzant no ho sigui, un conte? Has vingut. M’has demanat la caseta. T’he dit que no. Plantejament, nus i desenllaç. Crec que les tres parts hi són ben clares. Des de quan, a més, cal que hi hagi els elements que acabes de citar perquè un conte funcioni? El que sí que hi sol haver és un principi i un final.

—Açò sí. Però no basta. Que, per variar, jo acabi dient allò tan tòpic de «val més que m’acomiadi de tots vosaltres desitjant-vos unes molt bones festes de Gràcia i demanant-vos, també, que continueu gaudint de la literatura. Sort i ventura. A la plaça us veureu!», no justifica res.

—No m’has entès, Pràxedes. Què et fa suposar que, enguany, també havies d’acabar dient el mateix de sempre? Quan dic que hi ha un principi i un final vull dir que les coses no són per sempre. Mira: fa sis anys que va començar el costum de publicar un text literari relacionat amb les festes. La cosa va créixer i va anar tan bé que, fins i tot, en va sortir un recull de contes en forma de llibre. Molt bé! Però enguany, després de tot el que hem viscut des que va començar la pandèmia, tenc la sensació que, amb la represa de les festes, ha arribat el moment de deixar-ho estar. Ha estat molt bé mentre ha durat, però no li veig sentit a allargar-ho. I no voldria que la cosa morís de finor. Potser sí que convindria que t’acomiadessis dels lectors, perquè aquesta és la darrera entrega de la sèrie.

— …

—Idò, Pràxedes? Ho acabam així, fent un mutis? No tens res a dir?

—Clar que sí: que açò no t’ho creus ni tu!

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 2