Quin desastre!

Fins a un cert punt —per variar—, li hauria de reconèixer que té una part de raó en allò que diu. Una petita part, només. La resta… Què vols que et digui? A mi, sincerament, tot me semblen excuses de mal pagador. I, justament avui, un bon dia de Nadal, la cosa encara és més dolorosa, una autèntica putada! De fet, encara no me’n sé avenir de cap de les maneres. Que una cosa com aquesta hagi acabat succeint… Quin desastre!

Resulta molt convincent —qui no hi podria estar d’acord— quan diu que la realitat supera la ficció. Que no hi ha res a fer. Que vivim en un món distòpic. Ni Orwell o Huxley, en els seus somnis més humits, no s’haurien pogut imaginar on acabaríem anant a parar. Pel carrer, tothom, passejant amb una màscara posada. Amb por. I les accions dels governants, erràtiques, moltes vegades incomprensibles, no ajuden gens a posar-hi seny: que si a l’interior dels bars i restaurants no cal dur-ne, per molt que s’hi acumuli la gent i que, en canvi, en els espais oberts sí… Qui ho entengui, que m’ho expliqui. Si un marcià, ara mateix, visités el nostre planeta, se’n tornaria a ca seva ràpidament, esfereït: no hi ha res a fer!

Que no n’hi ha per a donar i per a vendre, tal i com està el món? Enfocant-ho des del sentit de l’humor, que és el que sol agradar-li, en sortiria alguna cosa de profit. M’hi jugaria el que fos! Dels comportaments de la gent sempre hi ha molt de suc a treure. Només cal saber esprémer la realitat: que si batalles entre negacionistes i partidaris incòlumes de la vaccinació, que si falsificacions dels passaports covid —amb el nom de Homer Simpson, es veu que en venen!— a cent cinquanta euros, o la història d’un home que han detingut en no sé quin país europeu quan li anaven a posar la vint-i-no-sé-quantèsima dosi, amb què es suposa que intentava guanyar-se la vida (obtenint una documentació que venia a bon preu), que si el 5G que encara cueja, ara en forma de xip subcutani on dur-hi la documentació sanitària, cosa que reforça els discursos conspiranoics i terraplanistes… La política de la por! Sembla mentida que una cosa que és més vella que cagar ajupit —bona imatge, aquesta, justament en un dia com avui!— encara funcioni tan bé. Quantes històries potencials i potents que acabaran en fum de formatjades!

Pandèmia per amunt; pandèmia per avall. El més fotut, però, és que tot açò del coronavirus no és res més que un símptoma. Que la malaltia greu és una altra i sembla que ha entrat en fase terminal. Açò diu. El món se’n va a la merda per culpa nostra. Què li deu quedar a la humanitat? Vint-i-cinc anys? Un segle? Pensar que els nostres nets o besnets potser la patiran en primera persona, esgarrifa. Entre el canvi climàtic, la destrucció de la diversitat i que ens hem polit gairebé tots els combustibles fòssils del planeta, la cosa fa molt mal color. Ara bé, que no se’n podria parlar, ni que fos amb una història que s’ho agafés pel costat irònic, de totes aquestes coses? Avui, justament avui, en què, més que mai, l’esperança és l’únic consol que ens queda, en podria haver tret profit. Però, ves per on, enguany, res de res. Ha enrocat en la idea que la realitat supera la ficció i d’aquí no el mous. Quin desastre!

He intentat desencallar la situació. Amb propostes concretes relacionades amb aquests dies assenyalats. Sense èxit, tot s’ha de dir. No serà perquè no hi hagi temes a tractar. El primer, i potser més evident, és el gastronòmic. Que no en sortirien d’històries al voltant dels menjars tradicionals nadalencs! Amb el joc que podria donar, per exemple, un gall d’indi que ningú no s’atreveix a matar i que acaba compartint taula amb la resta de comensals; o una sopa de la reina esdevinguda republicana. No ho sé, se m’acaba d’ocórrer el concepte i sona bé, té potencial: caldria, només, acabar de polir-lo, dotar-lo de sentit. També ho podria ser, irreverent, estirar del fil d’alguna anècdota relacionada amb el torró de la reina, una altra de les menges de nom significatiu amb què es podria fer algun joc de paraules interessant. Massa elements monàrquics damunt la taula nadalenca, no? A més, per la banda de les postres, amb els amargos, el pa de Cadis o el cuscussó, quantes històries dolces i apegaloses no es podrien explicar? Idò, enguany, res de res.

Si el menjar és un tema que pot arribar a embafar, que no hi ha un munt d’alternatives? Per exemple, la ludopatia de Nadal, és a dir, la loteria. Tot el cerimonial al voltant d’aquest sorteig és un caramel: els fillets de San Ildefonso i la seva cantarella idiota, la gent que acut a veure’l disfressada, les transmissions radiofòniques i televisives des de les administracions on han venut els premis, esperant que algun guanyador faci acte d’aparició i proclami la seva bonaventura als quatre vents o tota la iconografia pseudofranquista que envolta l’acte, com si l’única diferència que hi hagués amb allò que retransmetia el No-Do fos només el canvi del blanc i negre per les imatges en color. És curiós: tothom venent paperetes —per exemple els fillets dels clubs esportius—, tot déu fomentant els jocs d’atzar, quan fa poc acaben de prohibir la publicitat televisiva de les cases d’apostes, justament per allunyar-la dels més joves. Quina paradoxa més interessant. De teca, n’hi ha. Que no en sàpiga veure el potencial literari…

Per no parlar dels diorames i, amb ells, dels pessebristes: d’una gent que es dedica a construir petits escenaris, basats en espais reals, on representar les escenes nadalenques, en podria treure molt de suc: per què no un any, aquest, centrat en els espais turistitzats de l’illa? El bonjesuset podria néixer en el mig metre quadrat que deixés lliure una caterva de guiris a Macarelleta o davall d’un dels ponts a mig fer de la carretera general; els reis, ja que hi som, podrien arribar tard a adorar-lo per culpa de la sobredosi de trànsit estival, tot i que és ver que açò, ara que acabam d’encetar l’hivern, seria mal de creure… També es pot aprofitar la representació dels pastorets, l’argument dels quals es podria modificar subtilment, incorporant-hi alguna temàtica reivindicativa actual: una vaga dels pastorets perquè les ajudes al camp, per variar, són un desastre, perquè se’ls moren els bens per la malaltia de la llengua blava i no tenen què oferir-li al messies acabat de néixer o perquè el salari mínim interprofessional no puja en funció de l’increment de l’IPC i així no hi ha qui cobreixi les despeses de producció… Podrien acabar construint barricades i muntant una versió illenca de la intifada o dels fets, més recents, de la barcelonina plaça d’Urquinaona després de la sentència pel primer d’octubre, a base de llançar pedres, abillats amb el mocador palestí. Per a dir-ho a la menorquina, podrien muntar un bon betlem!

Rallant de pessebres, per cert, que no hi ha molt de camp per córrer amb la presència d’una figura tan nostrada com el caganer, en Bernat que caga? L’element escatològic, tan característic de la cultura catalana, té un potencial narratiu enorme. Per exòtic i, sobretot, per surrealista, tot i que segurament no tant com el tió, un tros de llenya al qual fan cagar regals, a base de pegar-li bastonades, un element que, els defensors de la ultracorrecció política han posat enguany en el seu punt de mira. A vegades, s’entén perfectament que a la resta del món no ens entenguin. És, aquest, un material que té una projecció exterior poc clara. A nivell intern, però, pot servir per a alimentar el xovinisme, l’amor propi. Sempre va bé, fins a un cert punt, creure’s el llombrígol del món. Tampoc per aquí, però, no hi ha hagut res que li interessés. No ha fet res més que donar-me allargues.

He provat de recordar-li que hi havia la veta, és ver que sobreexplotada, tot i que amb imaginació segur que encara en podria treure alguna cosa de profit, de tractar la típica i tòpica dualitat entre tradició i innovació. És ver que és un tema que pot arribar a cansar —sobretot després d’haver-lo abordat en relació a les festes d’estiu—, però qualque cosa es podria fer, no? Crear batalles entre els partidaris del Pare Noel i l’arbre —en bon mallorquí en diuen s’arbol!— i els aferrissats defensors del betlem i els reis màgics —que no mags, que no ho eren, ni macs, que açò només ho poden ser els habitants d’una determinada població menorquina—, en algun camp neutral —un programa especial de Ràdio es Castell, per exemple, presentat per en Santi Seguí, especialista en tradicions—, a l’estil dels combats amb emmascarats que tenen lloc a Amèrica, fa molt bon color, no? O, molt millor encara, per què no traslladar la baralla a una piscina de fang? Espectacle! És el que vol la gent: sang i fetge!

Posats a fer, també es podria muntar un got talent en què competissin intèrprets de nadales nostrades i aprenents de crooners amb les versions ianquis de cançons relacionades amb aquestes dates. Amb un jurat passat de voltes, açò sí. Enmig, hi podríem situar algunes de les lletres més esperpèntiques del gènere, sobretot de la tradició castellana, perquè n’hi ha una caterva: «pero mira como beben los peces en el río», «campana sobre campana, y sobre campana una», «arre borriquito, arre burro arre». La quantitat de filosofia barata i d’acudits fàcils que en podria haver tret si, s’hagués animat a fer-ne una anàlisi aprofundida… Però no. No hi ha hagut manera. S’ha tancat en banda.

Un fil que en deriva, de tot plegat, té a veure amb el debat, no sé fins a quin punt ressuscitat enguany, respecte de l’essència religiosa de la festa. Davant d’algunes veus que afirmen allò que és evident, que hi ha hagut una popularització de la festa associada a l’assimilació que n’ha fet el capitalisme —a base de black fridays previs—, un fenomen que es dona a nivell global, ja han sortit els defensors a ultrança de la religiositat unívoca i exclusiva —és a dir, catòlica, apostòlica i romana— d’allò que celebram tal dia com avui. La maniobra recorda la protagonitzada per l’associació ultracavernària «Salvem Sant Joan». En aquest cas, però, en què l’única madona de la festa, Maria —tot i que hi podríem afegir la sibil·la, de rebot—, té molt clar quin és el paper que ha de jugar en la celebració, tot plegat podria ser la base d’un esperpent en què l’associació «Salvem es nostro Nadal», presidida per algun pessebrista veterà i bonhomiós, però dirigida des de l’ombra, com no podia ser d’una altra manera, per algun inefable historiador, d’aquests que es fan passar per filòlegs —i que s’han d’autoeditar les publicacions perquè cap editorial amb un mínim de rigor acadèmic no s’atreveix a difondre les animalades que defensen—, proposés despropòsits com eliminar els arbres de nadal del paisatge urbà, extradir tots els pares Noels de l’illa, en considerar-los immigrants sense papers, o obligar tothom, a ca seva, a tenir un betlem instal·lat. Tot, per tal de recuperar la festa autèntica, la d’antany, una paraula a què aquesta gent té tendència, per molt que en delimitin el significat, encara que no ho diguin, a la quarantena d’anys que s’escolaren entre el trenta-nou i la mort, còmodament assistida a un llit d’hospital, de la dictadura franquista, al segle passat. Ai, la nostàlgia! Que no en podria parlar, de tot açò? Que no hi ha molta teca, aquí? Per què no l’aprofita?

Sé, perquè ho sé, que va trobar molt forta l’aparició de l’associació ciutadellenca de defensa santjoanera. Ho va manifestar, fins i tot, públicament. No només per les paraules masclistes i, per tant, intolerables, que va deixar anar qui la presideix, almenys de cara al públic, el dia de la presentació del col·lectiu, o per l’olor de naftalina que l’entitat desprèn de per tot. Troba molt fort que ni tan sols els partits progressistes s’atreveixin a fer res al respecte, sabedors com són que aquesta és una qüestió que pot donar o treure alcaldies, cosa que la ultradreta també té ben clara. Vam-ell-ara! Per açò tensa la corda. La maniobra és política i està més que calculada pel que fa al moment d’aparició. Hi ha un control dels tempos molt ben pensat i l’objectiu final de tot plegat és la presidència de l’ajuntament de Ciutadella, amb la festa com a excusa. Temps al temps.

Ara bé, com deia, açò no és el que més el va sorprendre. El va indignar la connivència —ell en diu complicitat— de la premsa menorquina al respecte. Fora de l’illa se’n fan creus. Aquí, els mitjans, o bé callen o bé intenten, subtilment, justificar la maniobra. En canvi, a mi, el que em sorprèn és que ell encara es sorprengui amb aquestes coses. Sorprende y no sorprende? La segona és la correcta. Sap greu que hi malbarati energia. Per exemple, si aprofitant les dates nadalenques, els fatxes es dediquen a fer una campanya de caritat a domicili —no sé per quin motiu, tot plegat em recorda la manera de fer de gent com els neonazis d’Hogar Social, que suposadament es dediquen a ajudar els espanyols autèntics més desfavorits, és a dir, els no immigrants, en un exercici ple de xenofòbia—, no cal passar cap pena: la premsa local en traurà la corresponent fotografia. I què? Tothom sap el pa que s’hi cou. Ara bé, obliguen a llegir-lo, el diari? A comprar-lo? No entenc aquest costum tan autòcton de donar doblers a qui saps que et va a la contra i et vol fer mal. Per cert: el llegeix. D’amagat. Ho sé perfectament. Després diu que no, però és evident que ho fa. Si en té l’enllaç a la barra de preferits del navegador de l’ordinador! Com vols que no ho faci?

Què esperar, idò, d’un rotatiu que s’ha atorgat el paper de principal partit de l’oposició de l’illa, d’un mitjà que ofereix els seus altaveus, en nom d’una mal entesa llibertat d’expressió, a individus que atempten contra els drets fonamentals de les persones amb les seves opinions, en què un dels redactors estrella sembla sortit de la versió més casposa del diari El caso, obstinat com està a tenyir de morbositat qualsevol informació relacionada amb els successos illencs? Per no dir d’un altre que roda per la casa, que es cobreix de glòria en afirmar, sense despentinar-se, que el seu historiador (sic.) de capçalera és Juan Eslava Galán (no hi ha més preguntes, senyoria!). Evidentment que hi ha veus que se’n salven, al diari. La llàstima és que siguin excepcions que confirmen la regla. No ho compensen.

El pitjor del que acab de comentar és que ell té tot açò a l’abast i no ho aprofita. S’entesta a dir que la realitat supera la ficció, la qual cosa, per a un escriptor, és frustrant. I no el treus d’aquí. Són, ja ho he dit, excuses de mal pagador! Ara bé, si el punys un poquet, el discurs canvia i s’acaba escudant en la suposada manca de temps de sempre, que va cansat i que açò no ajuda gens a la inspiració, que després d’un trimestre intens necessita descansar, que el fet d’haver de publicar cada setmana el té esclavitzat… La darrera cosa que s’ha tret de la màniga, agafa’t fort, és que, pel fet de caure Nadal en dissabte, no paga la pena d’escriure res. Total, qui ho llegirà? Aquest és un dia en què la gent s’aixeca tardíssim; més d’un, amb ressaca (mal de cap, la boca pastosa…). I l’empalmen amb un tiberi pantagruèlic i una sobretaula que no acaba mai. Després, es dediquen a fer unes digestions titàniques que posen a prova l’eficiència de l’Almax™ i d’altres medicaments antiàcids. A vam: qui és el valent, en un dia com aquest, que dedica una part del seu temps a un conte? Ningú. Açò diu.

El tenc ben calat, però. És un egoista que només mira per ell. Com si no hi hagués ningú més al món. I els tres o quatre lectors que té, què? Que no s’hi deu? Sa mare, per exemple, que té la paciència de llegir-lo setmana rere setmana —què no faria per un fill?—; o aquell altre —és molt simptomàtic, açò— que li ha confessat que la lectura dels xalandrots, assegut a la tassa del vàter, té efectes laxants de bon matí, cosa que li agraeix; o, aquella poeta a qui admira, que cada setmana li deixa un comentari al blog —que no contesta, el molt malparit: quina manca de respecte!—, entre d’altres sacrificats llegidors, pocs açò sí, no es mereixen, avui, un bon dia de Nadal, que publiqui un conte en la tradició dels dies assenyalats?

No ha pensat, a més, que jo també tenc un públic que m’espera, que està amatent d’allò que em pugui passar? Que des del mes de setembre no saben gairebé res de mi? Que, després de llegir els textos que protagonitz, comenten les meves aventures? Que si na Pràxedes açò, que si na Pràxedes allò altre… Enguany, però, no sé com m’ho faré per poder desitjar als meus fans que passin un bon Nadal. El desgraciat d’en Pelegrí ha decidit que no hi hauria conte, que no s’hi veu amb cor. Ja fa un temps que ho amenaçava, almenys en petit comitè, però he de confessar que, il·lusa que és una, encara mantenia una petita esperança al respecte. Au idò: podem esperar asseguts! Despús-ahir ho va confirmar a una de les cunyades: «Ara mateix, na Pràxedes té tots els nombres de no donar senyals de vida enguany…» Ja ho veus. Me té aquí, a casa, més penjada que l’àngel del betlem. Quin desastre!

Visits: 0