Qui jutja els jutges?

He de reconèixer que en algunes ocasions som un poc mac i necessit que m’expliquin les coses un parell o tres de vegades per a poder-les entendre. Aquesta vegada, potser caldria afegir-hi que, a l’escola, quan vam treballar el tema, devia seguir el procediment habitual de memoritzar una carretada de conceptes que no entenia però que, vomitats damunt d’un paper —i oblidats de manera gairebé immediata—, m’asseguraren l’aprovat, amb què em conformava. Bé, el fet és que no acab de veure clar tot açò de la separació de poders que va promulgar Montesquieu. Més ben dit, com es concreta en la realitat espanyola.

Segons el pensador francès, cadascun d’ells té una funció clara: el legislatiu fa les lleis —a través del senat, parlament, corts…—; l’executiu, com el seu nom indica, s’encarrega de governar en funció del que permet el marc legal; finalment, el poder judicial es dedica a vetllar pel respecte de les normes de joc i a sancionar-ne, per tant, el seu incompliment. Es suposa que aquesta separació és el fonament d’un estat democràtic ja que evita que el poder es pugui acumular, per exemple en un únic individu, cosa que impediria el bon funcionament de la vida pública. Tot açò és absolutament raonable. La separació de poders, en certa manera, és un termòmetre de la qualitat democràtica de qualsevol sistema polític.

En aquest marc, la funció dels jutges és semblant, per exemple, a la dels àrbitres esportius, els encarregats de vigilar que els jugadors segueixin el reglament.  No l’han fet ells, però han de vetllar perquè es respecti. En cas de detectar i assenyalar una infracció (passes, dobles, falta antiesportiva…), són els encarregats d’establir la sanció corresponent (possessió per a l’equip contrari, dos tirs i banda…). Ara bé, què passaria si el col·legiat, en tost de fer allò que li correspon, establís, amb el partit començat, una nova regla, creada per ell en funció de les seves idees respecte del joc, i que l’apliqués? O que, en un moment determinat, afavorís amb les seves decisions un dels dos equips i perjudiqués, de manera conscient, l’altre?

Aquestes són algunes de les preguntes que em venen al cap quan pens en la situació en què es troben les altes instàncies del poder judicial espanyol —és a dir, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i, tot i que no en formi part directament, el Constitucional. No és una sensació sense fonament. Que qualcú com el jurista Josep Maria Quintana, especialista en aquest camp, en parli, i no de manera elogiosa, no ajuda a tranquil·litzar-me. Si l’encarregat d’administrar justícia no és just, la indefensió dels ciutadans és total. En relació a aquesta evidència, m’he demanat més d’una vegada qui jutja els jutges, especialment els que ocupen les posicions més altes dins el poder judicial.

Els casos concrets que, a nivell estatal, m’han empès a tenir aquesta visió negativa de la justícia —almenys de qui la comanda— són nombrosos. En podem citar algun, a tall d’exemple o, més ben dit, d’argument amb què fonamentar la meva posició. El primer té a veure amb el fet que el Tribunal Constitucional hagi funcionat durant molt de temps amb una sèrie de membres amb el mandat caducat. El motiu d’aquesta anomalia és encara pitjor: qui s’havia d’encarregar de nomenar-ne els substituts eren, a la pràctica, els dos grans partits polítics españols, que s’han anat alternant en el poder i que tenen, sumats, majoria en les institucions parlamentàries. Com pot semblar lògic, tot i que no ho és, volien fer-ho de manera que s’hi respectessin unes quotes amb què el poder quedava compensat. Ha costat déu i ajuda, però al final s’han posat d’acord a l’hora de pactar els noms, a pesar d’alguna polèmica relacionada amb un parell de jutges de la banda més conservadora.

Aquesta situació en què es troba l’òrgan encarregat de vetllar pel compliment del marc legal de referència espanyol, el que estableix la Constitució, que depèn, a la pràctica, dels interessos polítics de qui n’ha de nomenar els integrants, no em sembla que respecti la necessària separació de poders. Ep, que potser som jo que vaig equivocat! Ja he dit que som un poc inepte a l’hora d’entendre les coses més òbvies: imaginau-vos com deu anar amb una de tan complexa com és abordar les altes esferes del poder judicial espanyol.

Pel que fa al Tribunal Constitucional, és obligat anar a parar a la sentència 31/2010, de 28 de juny, sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És un cas molt significatiu, diria, d’actuació poc clara. Segons explica Jordi Nieva, Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona —i, per tant, m’atreviria a dir que és una persona el criteri de la qual està ben fonamentat—, el tribunal «va establir “com a principi” (sic), que el castellà havia de ser llengua vehicular a l’ensenyament, rematant la idea dient que “és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars.”»

Ara bé, seguint l’argumentació, resulta que la Constitució no fa cap referència a les llengües vehiculars de l’educació. A l’article tercer, el que estableix el marc de referència lingüística de l’estat —i que, per cert, molts patriotes constitucionalistes no recorden mai sencer: curiós cas de desmemòria selectiva—, no hi ha cap referència als usos lingüístics a l’ensenyament («No és opinable que la Constitució no parla de llengües vehiculars», afirma Nieva, amb contundència). Què vol dir, açò? Que qui hauria d’establir-los són els parlaments. En canvi, amb la sentència del Constitucional, va ser aquest òrgan qui es va dedicar a legislar, atribuint-se unes funcions que no li corresponien. A legislar! I, evidentment, aquesta va ser una decisió ideològica que, entre moltes altres conseqüències, va establir el principi que ha justificat, recentment, la sentència que obliga una escola catalana —i les que seguiran— al despropòsit pedagògic d’haver d’impartir un 25 % de les seves classes en castellà.

Allò que hauria de ser una qüestió política i que, per tant, s’hauria de resoldre als parlaments, va quedar interferida per la intervenció d’un poder, el judicial, en un àmbit que no li corresponia. La situació és gravíssima (i no exclusiva d’aquest cas que citam). Ajuda fàcilment a posar en entredit la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Qualsevol ciutadà, per exemple, podria pensar que, un cop desactivat l’exèrcit, amb un poder executiu i legislatiu reconvertits a la democràcia parlamentària i, fins i tot, amb un rei que va acceptar un determinat paper institucional —a canvi de poder fer i desfer tota mena de negocis opacs i de satisfer una avidesa sexual endèmicament borbònica, que no ha pogut tapar cap dels relats hagiogràfics elaborats a partir de l’anomenada Transició—, els encarregats de deixar-ho tot «atado y bien atado» respecte del règim anterior, a qualsevol preu, han estat els jutges. Els de dalt, s’entén.

Saber que, per exemple, el franquista Tribunal de Orden Público va passar a dir-se, d’un dia per un altre, Tribunal Suprem, sense cap altre canvi més enllà del nom, no ajuda gaire a netejar-ne la llegenda negra. Una fama que s’arrodoneix amb actuacions com la del jutge Pablo Llarena. No hi fa res que acumuli un ridícul rere l’altre a nivell internacional. La seva feina és de portes endins, tal i com li ha reconegut, recentment, la Fundació Villacisneros, d’ideologia ultranacionalista —espanyola, s’entén—, amb la concessió d’un guardó que ha acceptat sense problemes, per molt que posés en entredit la imparcialitat ideològica que un jutge ha de demostrar.

Per no parlar de Manuel Marchena, encarregat del judici contra els fets del primer d’octubre català. No és sobrer recordar ara la maniobra —fallida— amb què el Partit Popular va voler situar-lo al capdavant del Tribunal Suprem per així, en tenir-hi un dels seus, poder-lo controlar «per la porta de darrere», segons va declarar el llavors portaveu d’aquest partit al Senat en una conversa de WhatsApp. Amb aquesta «carta de presentació» no és d’estranyar que hi hagi dubtes més que raonables sobre la sentència que va promulgar contra els líders independentistes.

Tot plegat pot crear en els ciutadans una sensació de desempara: si qui ha d’administrar justícia no ho fa, qui jutja els jutges? Som un lector fidel dels articles dominicals que publica, al seu blog, Josep Maria Quintana. No sempre coincidim ideològicament. Som força enfora un de l’altre en aquest sentit, però té el bon costum d’argumentar allò que diu i, pel que fa al marc legal, del qual és molt garantista, m’ha ajudat a entendre —mínimament (ja he dit que som un poc capsigrany)— com funciona o, en algunes ocasions, com hauria de fer-ho, la justícia espanyola. A més de citar-hi una colla d’exemples de males praxis, en una d’aquestes reflexions, «Qui vigila el poder judicial?», n’apunta una possible resposta. Per variar, cal anar nord enllà per a trobar-la, on «la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!» El problema d’Europa, però, és que vol temps. Massa. Que li ho demanin a Valtònyc, per exemple.

Visits: 1