El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393A la feina les coses tampoc no estan per tirar coets. A més d’haver-li reduït la jornada laboral perquè no hi ha prou volum de treball, l’encarregat li té mania i ja procura que sempre li toquin els torns que ningú no vol, amb els pitjors horaris, tots els diumenges i festius per a ella. Se n’havia queixat al cap de recursos humans i al delegat sindical. Des de l’empresa es van limitar a recordar-li que hi havia una llista llarga de gent disposada a fer la seva feina. En altres paraules, que ja sabia on hi havia la porta. Va optar per callar i acotar cap perquè no era qüestió de quedar-se sense feina tal i com estava el panorama. El delegat sindical va ser de la mateixa opinió.

La situació és tan desesperada que ni tan sols la música no li serveix de consol. Li fa basarda haver d’interpretar el cant de la Sibil·la a l’església del poble. Tant d’anys somiant-hi i, ara, que per fi li han donat el paper protagonista, ho enviaria tot a filar. Per què ha de sentir-se així de malament? La vida no l’està tractant amb justícia. I precisament avui, quan d’aquí a unes hores el temple s’omplirà de gom a gom per a escoltar-la, té una maldecapada enorme, es ficaria dins el llit i es taparia de dalt a baix si pogués. I no es mouria d’allà fins haver passat festes. Però el compromís és l’únic lligam que té amb la realitat i s’hi agafa, gairebé per instint, en un intent de treure forces d’on no n’hi ha. Vol  consolar-se pensant que potser després de l’actuació es notarà una milloria. Com que s’ho diu sense estar-ne convençuda, troba que una petita ajuda farmacològica no li anirà malament i, abans de sortir de casa, decideix que prendrà un ibuprofèn, a vam si com a mínim se li espassa la cefalàlgia.

Totes les alarmes salten quan Pràxedes Sintes Gibeli constata que a la farmaciola no hi el que cerca. Té pressa, no sap quina farmàcia és la de guàrdia i, en l’estat en què es troba no es veu amb coratge de prendre cap decisió. No sap com, pensa que potser en Lluís en té, de pastilles. Més d’un dia es queixa de mal de cap quan s’aixeca (i no pot anar a l’institut). Potser és ell qui les ha agafades i, per variar, no ha pensat a tornar-les. Com que no li ho pot demanar, perquè no és a casa, comença a remenar els calaixos d’aquella jungla on el seu fill es tanca quan no vol que el molestin, on dorm després de retirar-se a la quinora els caps de setmana, a la recerca del remei guaridor.

Al fons del calaix de la roba interior troba una capseta que li recorda la forma d’un pastiller. L’obre i, efectivament, és ple de píndoles. Són de colors, però: n’hi ha de roses, verdes, grogues i blanques. Són rodones i duen gravades diferents imatges: un elefant, el símbol de l’euro, el logotip de Superman, una erra o una papallona. «Quin bordell», pensa, «tot mesclat». «Aquest al·lot, un dia perdrà el cap i no se’n temerà». D’entre totes les pastilles, n’agafa una de blanca, amb un logotip que li recorda, no sap perquè, la marca d’ibuprofèn que consumeix habitualment i respira alleujada. Sort d’en Lluís. En el fons té un bon cor. Reconeix que no sempre el tracta justament. És un adolescent i actua com a tal. Han de parlar, per millorar la relació. Se’n va a la cuina i, amb l’ajuda d’un parell de glops d’aigua, s’envia el comprimit. Tot seguit, es posa l’abric, agafa la carpeta amb les partitures i parteix cap a l’església a preparar-se per al concert.

De camí al temple, Pràxedes Sintes Gibeli es comença a trobar millor. Potser és l’efecte placebo, pensa, perquè el medicament encara no ha tingut temps d’actuar. Sigui el que sigui, troba que aquest indici de millora és un bon senyal. Que potser ho salvarà i tot, el paper que ha de representar avui vespre. A la sagristia, mentre l’estan vestint, constata que el mal de cap ha fugit. No hi és. L’ibuprofèn ha estat eficaç i açò li dóna ànims, l’ajuda a remuntar la moral. Sort d’en Lluís. En travessar el temple, abillada amb la llarga capa i amb l’espasa a la mà, nota una mena de formigueig a la pell. El cor li bat amb més intensitat del que és habitual. Deuen ser els nervis. Així i tot, es nota extremadament segura d’ella mateixa. El rostre ho manifesta amb un somriure radiant. En arribar dalt de l’altar, es gira cap a la gent i, tot i veure-la borrosa, inicia aquell cant que ha memoritzat perfectament. Es nota la boca resseca (hauria d’haver begut abans de sortir a l’escenari), però com que canta amb una bona tècnica açò no és, en principi, un problema insalvable.

La música indica el moment en què ha d’entrar la veu principal. Pràxedes Sintes Gibeli es sent surant amb els peus un metre per sobre del terra quan pronuncia, amb una veu que li sembla angelical, els mots apocalíptics de la sibil·la. «El jorn del judici parrà qui no haurà fet servici». I no pot evitar pensar que sí, que ja aniria bé que es morissin i desapareguessin totes les coses dolentes i inútils d’aquest món, amb el cap de fava d’en Pere davant davant i l’encarregat també i la merda de feina que me té esclavitzada i tantes coses que m’he de callar, que no acabaria mai, també. Tot fora!

«Jesucrist, Rei universal, / home ser Déu, i eternal / del cel vindrà per judicar / i a cada u lo just darà». Que mal distribuït que està el món i com és que m’ha tocat a mi justament haver de ser jo. Amb aquesta espasa som con un cavaller artúric. La meva Excàlibur, saps que en podria repartir, jo, de justícia, així, empunyant-te. Per guanyar-me un altre tros de cel. Un més. «Ans del Judici Anticrist / vindrà i farà lo món trist, / i fer-se ha com a Déu servir, / qui no’l creurà fer-lo ha morir». I tant trist que és tot, i el dimoni té nom i cognoms, el molt fill de puta. Si se’m presentàs aquí davant, amb l’espasa, en faria una de ben grossa! Se’n recordaria de la mare que em va parir. «Lo seu reinar serà molt breu, / i dins poc temps lo poder seu / màrtirs moriran tots a un lloc / aquell Elies i Haenoc». Idò a jo se m’està fent etern aquest cony de vida de merda. Sort que me sent alleujada, ingràvida, com si no pesàs. Necessit treure’m tota aquesta porqueria que duc a dins.

«El Sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc, i alterat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor.» Na Pràxedes Sintes Gibeli percep clarament com el seu cos s’eleva, amunt, fins a veure petita la gent, com formigues, allà baix, als bancs de l’església. Ho troba normal, lògic. «Gran foc del cel davallarà; / mar, rius, fonts, cremarà. / Les plantes mostraran senyal / contra son llur natural.» Ja sou aquí! Per fi heu fet acte de presència, desgraciats! No sou pocs, no. Heu vingut a tastar el poder de la Sibil·la? No passeu pena, que n’hi haurà per a tots. «Lo foc encès, i molt ardent, / mesclat amb sofre molt pudent, / tota la terra cremarà que ningú en el món restarà.»  Si ja el veig, ja, aquest foc. És bé aquí davant, el podria tocar només d’estirar la mà. Qui vol ser el primer a rebre el seu càstig? Veniu tots a la vegada? Cap pega. Seré generosa, dimonions de merda.

«Aprés del cel venir veureu, / amb los àngels lo fill de Déu, / mostrant la sua majestat / amb lo seu cos glorificat.» Vine cap aquí, Pere! I tu, que ets clavat a l’encarregat, acosta’t, que també rebràs. I aquella d’allà deçà, no és ben bé na Maria, aquella falsa amiga que em copiava els exàmens? Veig que hi sou tots, els que m’heu volgut mal. Quina gentada! Veniu maleïts, que hi haurà espasa per a tothom. Jas! «Mare de Déu pregau per nos, / vos qui sou mare de pecadors, / que bona sentència tinguem / i que el paradís posseïguem.» Veniu, tastau el tacte fred de l’acer, desgraciats. No us ho imaginàveu, no, de què era capaç!  «Mon cor saltarà d’espant, / trobant-se ma llengua tremolant, / que sols el mot no puc formar / volent del juí final parlar.» Té! Fa mal, eh? I ara on aniràs, sense braç? Quanta sang! Quin desastre! Veniu, que tenc cops per a tots! Me teniu por? Té, entoma’l! Ja ets meu!«Humil verge qui heu parit / a Jesús infant aquesta nit, / voleu a vostron fill pregar / que dels inferns / nos vulla aguardar.». Bonjesuset! No us ho esperàveu no, eh? Mira quin betlem que he muntat. Sang per tot! Caps, braços, cames escapçades arreu del temple. I les parets, plenes d’esquitxos de vísceres i trossets de cervell. No n’ha quedat ni un. Tots els meus dimonis, morts!

Els espectadors, en acabar el concert, s’aixequen per aplaudir amb un entusiasme desmesurat la magistral interpretació que acaben de presenciar. L’han seguida amb el cor en un puny, embargats per l’emoció que transmetien els gestos de la cantant. Ha estat un concert apassionant i innovador. Els moviments vigorosos d’espasa amb què s’ha acompanyat el cant no s’havien vist mai abans. Com tampoc les expressions facials de la soprano, que han donat molta més força a les paraules apocalíptiques del text. Però aquesta eufòria canvia radicalment en el moment en què Pràxedes Sintes Gibeli, després de vomitar generosament damunt de l’altar, cau desmaiada, açò sí, amb l’espasa ben agafada damunt del pit i un somriure que li travessa el rostre de banda a banda.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 3