2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar

Aquest proper 2017 serà un any important per a Alcalfar i, més concretament, per a les seves festes. Ja hem parlat alguna vegada de la bellesa de la cala il·luminada per centenars de petites flames, que surten d’uns llums fets artesanalment, i dels focs que acompanyen la cerimònia. Aquesta és potser l’activitat més visible d’un programa de festes molt variat que, amb un esforç encomiable, organitza any rere any l’associació de veïns de la cala i que converteix aquell indret, durant el penúltim cap de setmana d’agost (si no ho dic malament), en un dels epicentres de l’estiu menorquí. Una encesa, tot s’ha de dir, que s’ha hagut d’anar adaptant, amb alguna dificultat, a les diferents normatives de seguretat vigents. Hi ha hagut polèmiques, però sembla que al final tot s’ha reconduït cap al bon camí.

cala-alcalfar-fotograf-menorca


De fet, per assegurar la continuïtat de la festa, independentment dels canvis normatius que es van succeint a l’administració, s’ha treballat en el sentit de catalogar-la com a patrimoni immaterial de l’illa. En la recerca de documentació amb què avalar aquest procés, s’ha descobert que les festes són molt més antigues del que es pensava. El 2017 se’n commemora el centenari. Déu n’hi do! I per molts d’anys! Seran, per tant, unes festes molt especials, úniques. Un dels esdeveniments que hi contribuiran de manera extraordinària és l’edició d’un llibre sobre la història de la cala. Sembla, però, que ni amb aquestes Alcalfar no pot fugir de la polèmica. Ara, el cavall de batalla (que ja és un animal vell, perquè la cosa fa temps que roda) és el nom de l’indret. En algun xalandrum antic ja m’hi referia i, pel que es veu, el tema segueix viu.

Sembla que una sèrie de veïns voldrien que l’ajuntament adoptàs, de cara a l’edició del llibre commemoratiu del centenari, una part del qual es pagarà amb fons públics, el topònim no normatiu de l’indret, amb u. De fet, aquesta és la forma que utilitza l’associació de veïns de la cala i que, de manera fins i tot vehement, un grup de Facebook reivindica com a pròpia, potser a partir d’una argumentació que analitzarem més avall.

L’ajuntament de Sant Lluís pot fer-ho fàcil. Només cal seguir el que diu la llei. Pel que fa als topònims de les Illes, l’única forma oficial és la catalana. I, l’autoritat lingüística, en aquest cas la UIB, proposa la forma Alcalfar. Darrere d’aquesta decisió hi ha el criteri d’especialistes en la matèria, que fan molt bé la seva feina, que no volen anar en contra de ningú i que prenen les decisions tot fonamentant-les en criteris filològics, especialment etimològics (és a dir, tenint en compte l’origen del mot a l’hora de fixar-ne la grafia).

En el cas que ens ocupa, som davant d’un topònim d’origen àrab, fet que complica un poc les coses, perquè ens ha arribat a partir de la transposició a un alfabet diferent de l’original. Sembla, però, que les formes més antigues que es coneixen remeten al terme ‘Galfar’, citat en un document de 1405 (segons informa Mascaró Passarius al Corpus de Toponímia de Menorca). Aquesta forma certifica l’existència etimològica de la lletra ela. Així i tot, caldria anar més enrere per acabar-ho d’escatir. Manquen fonts i les hipòtesis sobre el mot àrab original del qual pren nom la cala encara no són suficientment sòlides.

D’altra banda, tothom sap del fenomen fonètic que redueix la pronúncia del grup al a au, especialment a Mallorca (aubercoc), o directament a u, com és el cas de Menorca (ubercoc). Tècnicament, aquest procés s’anomena vocalització, i no és res més que la transformació d’una consonant en vocal (o en consonant aproximant d’un diftong, com fan a Mallorca). També sap tothom que una cosa és la pronunciació i una altra de ben diferent l’escriptura. Per açò, aquest fenomen fonètic no afecta la grafia, que és la mateixa per a tots els parlants de la llengua, independentment de la seva ubicació geogràfica (albercoc). Per lògica: en cap llengua no hi ha tantes variants escrites com pronúncies. Seria el caos. No voldria entrar més a fons en els criteris filològics, per no avorrir ningú. Només volia deixar clar que no hi ha arbitrarietat en el criteri seguit a la UIB.

En general, no crec que hi hagi cap mala fe en la postura reivindicativa dels veïns. Potser sí que hi ha algun cas aïllat que se n’aprofita (no es pot descartar mai, perquè tenim exemples per donar i per vendre, d’ús de polèmiques toponímiques com a armes polítiques). Aquesta realitat es pot compensar fàcilment amb informació. No sé exactament quins són els arguments dels veïns, però pel que he pogut copsar sembla que es redueixen, primer, al fet de considerar que el topònim amb u és el que han vist emprat tota la vida i, segon, que la forma Alcalfar és una imposició.

Per tant, i per començar, caldria relativitzar el significat de l’expressió ‘de tota la vida’, perquè aplicam una mesura humana a un temps cronològic que la depassa amb escreix. Per exemple, aquest ‘tota la vida’ no inclou els segles de denominació àrab, que van donar el nom del lloc del qual prové l’actual, tot i que evolucionat mitjançant els processos genuïns de la llengua catalana. Aquesta relativitat del temps lliga amb el segon argument, amb la idea d’una suposada imposició de la forma del topònim. Una idea que és, d’altra banda, impossible.

Imposar, des del punt de vista lingüístic, és un fenomen que es va donar, per exemple, durant més de quaranta anys de dictadura franquista, en què les formes toponímiques s’escrivien castellanitzades perquè, senzillament, la llengua catalana estava prohibida i perseguida. Durant aquests anys es va consolidar la forma amb u en la consciència popular, influenciada per la força del turisme emergent (és el mateix cas de Binibèquer i Binisafúller, per exemple). En els anys anteriors a l’arribada de l’illa al paradís del turisme, aquestes formes no apareixien en la retolació viària, en els mapes, en la publicitat… I són les formes que hem vist escrites amb u, la que la gent considera de tota una vida que, potser, tot just s’inicia amb la posada en marxa de l’hotel Xoroi (una altre nom que hem vist també citat de qualsevol manera). Abans, aquestes formes, impreses, s’empraven poques vegades i, evidentment, sense seguir cap normativa. Perquè, pel que fa a la llengua catalana, senzillament no n’hi havia.

Després de la dictadura, amb l’Espanya constitucional, l’Estatut d’Autonomia de les Illes i la Llei de Normalització Lingüística obriren la porta a poder escriure correctament, a partir de la normes de la llengua catalana, que és la que toca, aquests noms que la història recent ens havia privat de tenir ben formulats. Aquí és on hi ha el xoc. A molta gent els ha costat i els costa moure’s de la zona de confort lingüístic. La normalització del català a les Illes és un procés que s’ha fet lentament i amb molts d’entrebancs. Que s’ha fet i es fa, perquè encara hi queda molt de camí per recórrer. El context no hi ajuda: tothom que parla d’imposició del català hauria de llegir l’article tercer de la constitució espanyola i deduir-ne quina és l’única llengua que, a l’estat, té associats deures (i, ja que hi és, també pot intentar cercar el nom de les altres llengües d’Espanya). Aquest és el nostre marc legal de referència.

Com ja he dit, estic convençut que la reivindicació dels veïns d’Alcalfar en defensa la u toponímica es mou pels camins de la bona fe, la qual cosa, però, no ha d’amagar que al darrere d’algun cas concret, de manera no necessàriament inconscient, afloren una sèrie de prejudicis lingüístics (com el fet de qüestionar l’estàndard), un fenomen impensable, d’altra banda, en una situació sociolingüística no conflictiva, aquella en què ningú no posaria en dubte les formes toponímiques.

A Alcalfar s’hi fan unes festes meravelloses, amb tota la cala il·luminada. A més, tenim la sort, perquè m’incloc entre els estadants de temporada (on me trob com a casa), de tenir una Associació de Veïns molt dinàmica que no només treballa en aquest àmbit. És per açò que me sap greu que es dediquin esforços a mantenir una toponímia anacrònica. Aquesta energia, canalitzada d’una altra manera, seria molt més profitosa.

PS: he aprofitat per il·lustrar el text amb una fotografia preciosa de David Arquimbau sobre les festes. La va publicar al diari Ara Balears, a pàgina completa, fa uns quants estius. Aquesta és la versió que hi ha a la seva pàgina web.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 7