Ismael Pelegrí i Pons

Fa unes poques setmanes va anar d’un pèl que no publiqués el xalandrot. És ver que no hauria passat res i que el món, per variar, hauria continuat girant. Però la causa de tot plegat, crec, mereix de fer-ne la crònica. La qüestió és que tenia una idea que em feia ballar el cap des de feia uns dies. Concretament, des que em va arribar un paquet amb els darrers exemplars de L’Avenç, els de la nova etapa de la revista, tot just reanudada després de l’estiu. Per no perdre el costum, vaig començar a fullejar-la pel final. Sortosament, hi vaig tornar a trobar un article de Jordi Puntí, que vaig començar a llegir. Hi explicava el costum de fer servir com a punts de llibre qualsevol mena de «papers que duen incrustat algun instant del meu passat», «sense cap lligam» amb el volum de què passarien a formar part. No va ser necessari arribar al punt i a part del primer paràgraf perquè prengués la flama que m’havia de dur a escriure un nou article al blog.

Llegiu més

Visits: 72

Els diccionaris normatius són, per definició, conservadors. Fins que un mot —o una accepció— no està plenament consolidat, no hi sol entrar. Açò vol anys i, per aquest motiu, hi ha més d’un canvi social que triga molt a veure-s’hi reflectit, a través de les paraules que en fan referència. És el que ha passat enguany amb la darrera tongada de mots que han entrat al DIEC. Un d’ells, al qual voldria dedicar l’atenció, és donassa.

Llegiu més

Visits: 88

Alguna vegada —poques— m’ha passat que, en llegir un llibre, hagi pensat que m’hauria agradat escriure’l. El cas més recent en què açò ha succeït ha estat amb Qui toca aquesta nit?, de Ricky Gil, publicat per Rosa dels vents, un segell de Penguin Random House, el setembre d’enguany. El vaig adquirir, de rebot, després de localitzar-lo, gairebé al final de tot de la darrera de les paradetes que vaig visitar, a la Fira del Llibre en Català de Menorca, que enguany es va celebrar —finalment— a Ciutadella, després d’una sèrie de turbulències prèvies que n’havien fet témer la continuïtat.

Llegiu més

Visits: 89

Dijous vaig participar en una taula rodona —a l’IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella— organitzada per la Plataforma per la Llengua al voltant de la següent temàtica: «Llengua i escola: reflexions al voltant de la nova proposta del govern de les Illes Balears». M’hi van convidar al costat de Josep Carreras Carre, mestre del Col·legi Concertat Sant Francesc d’Assís de Ferreries, Maria Camps, representant del sindicat STEI i Susagna Torres, mare i membre de l’APIMA del CEIP Pintor Torrent de Ciutadella. Rosa Gornés, voluntària de l’entitat organitzadora, es va encarregar de presentar l’acte; la correctora i traductora, Gemma Ferrer, el va moderar.

Per començar, es van plantejar tres preguntes que, breument —dos minuts per a cadascuna: vam fer el que vam poder— havíem de contestar tots els participants. Eren aquestes: quina valoració feu de la proposta de la Conselleria d’Educació del govern de les Illes Balears anomenada «lliure elecció de llengua a les escoles»? Considerau que la proposta obeeix a una necessitat pedagògica real o es fa un ús polític de la llengua? Com pot afectar aquesta mesura a la integració lingüística i social dels nouvinguts en minvar o eliminar les hores d’aprenentatge en català? Per si qualcú el pogués trobar interessant, transcric el text de la meva intervenció.

Llegiu més

Visits: 64

El xalandrot d’aquesta setmana és inevitable, indefugible i, sobretot, necessari. Necessari perquè, després d’una incertesa inicial —en veure que s’escolava la primavera d’hivern i no en teníem notícies—, que es va convertir en una gran indignació en saber-ne l’intent de fer-la desaparèixer tal com s’havia fet fins ara, la situació finalment s’ha reconduït. Gràcies al coratge dels llibreters, enguany es torna a celebrar, a Ciutadella, la Fira del Llibre en Català, que arriba a la divuitena edició.

Llegiu més

Visits: 126

No sé si ha estat perquè era divendres, a penúltima hora de classe, amb tot el que açò implica de cansament neuronal acumulat durant la setmana, o bé cal cercar-ne la causa en un altre motiu que, ara mateix, no sabria escatir. La qüestió és que, a classe, m’he deixat endur. És a dir, he explicat una batalleta personal als alumnes. Intranscendent potser, però que, per sort, ha acabat derivant cap a una reflexió que m’agradaria creure que ha estat profitosa. Tot plegat ha posat una nota de color a un divendres massa gris, no només per aquest cel de plom, tapadot, que ha esdevingut dominant sinó perquè enguany costa passar dies i empènyer anys. No sé què en diu la LOMLOE respecte d’aquest fet —contar batalletes personals a l’aula—, però no he pogut deixar de pensar-hi al llarg del capvespre següent. Tant, que ho he acabat escrivint.

Llegiu més

Visits: 116

Crec que puc dir, sense por d’equivocar-me, que la conseqüència més evident, pel que fa a l’àmbit illenc, del pacte de legislatura que va subscriure la dreta amb la ultradreta, ambdues espanyolistes i espanyolíssimes —és allò de tanto monta, monta tanto— és la sensació d’estar veient un culebrot farcit d’episodis esperpèntics. Com s’enyora, en aquest sentit, la presència en premsa d’un columnista satíric com va ser Gabriel Galmés, que en podria parlar des de l’humor, tan necessari en temps foscos com els que estem vivint, però alhora des de l’anàlisi més rigorosa, aprofundida i punyent.

Llegiu més

Visits: 91

Aquesta setmana, amb els grups de segon de batxillerat, hem comentat a classe un poema adequat a les dates en què ens trobam i que, alhora, s’adiu perfectament a la situació d’aprenentatge en què treballam la literatura modernista. Tocava conèixer-ne algunes estètiques i hem aprofitat per fer un tast del simbolisme decadentista a partir d’un text titulat «L’Eterna enamorada», d’Adrià Gual. La composició, de 1895, potser no passarà a la història per la seva qualitat literària, però sí que és un text força significatiu del moment en què va aparèixer.

Llegiu més

Visits: 80

Me l’he hagut de pensar molt, el títol d’aquesta ressenya discogràfica. Molt. Però crec que al final és el que expressa millor allò que volia dir, en poques paraules, assumint alhora el risc de caure en aquest vici del periodisme digital dels nostres dies anomenat pescaclics —els anglesos en diuen clickbait—, que tant odii. Som conscient que incloure l’adjectiu decebedor en un lloc tan destacat pot despertar la morbositat del lector potencial que, encuriosit, voldrà saber per quin motiu escoltar aquest treball discogràfic podria ser una experiència negativa. L’interrogant ho condiciona, però atenció a l’espòiler: no ho serà, de cap de les maneres, un mal disc. Caldrà llegir la crítica fins al final, per a entendre-ho, perquè moltes vegades les coses no són allò que, en un principi, poden semblar.

Llegiu més

Visits: 189

És impossible establir quantes paraules té una llengua. En tractar-se de sistemes oberts, constantment en van entrant i sortint. Aquest és un fenomen natural (tot i que també pot passar que sigui degut a causes extralingüístiques). Una part d’aquest cabal lèxic —no tot, perquè es tracta d’una maniobra impossible— pot aparèixer als diccionaris. Al de l’Institut d’Estudis Catalans, el normatiu, hi ha aproximadament unes 70.000 entrades; als deu volums del Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, una obra d’abast major, no normativa, trobam 160.000 articles. D’entre la gran quantitat de paraules que hi podem localitzar, avui ens centrarem en una que apareix a ambdues obres: català.

Llegiu més

Visits: 135