El nou conseller

Hi ha hagut, aquestes darreres setmanes, molt d’enrenou al voltant de qui serà –si les decisions que venen de fora no ho impedeixen: vistes les coses no es pot descartar res en aquest sentit– el nou conseller de cultura del Consell Insular de Menorca, la primera institució de govern de l’illa, sempre i quan a Palma o a Madrid no decideixin el contrari. Se n’ha parlat molt, d’aquest personatge, sobretot perquè la trajectòria dels darrers anys s’ha caracteritzat per deixar anar una caterva de declaracions als mitjans i a les xarxes –sobre la diversitat sexual, els vaccins o la llengua, entre d’altres–, que han generat molta polèmica. Segurament, perquè darrere hi traspuava una ideologia clarament ultraconservadora.

Donarem per fet, a pesar dels canvis de guió que hem viscut darrerament –els quals han suposat l’entrada de la ultradreta a la màxima institució insular–, que es compliran les previsions i el nou conseller de cultura serà qui tothom espera que sigui. Si açò és així, per tant, caldria partir de la idea que, el passat, passat està. Que cal fer retxa nova. Ja sé que aquest és un exercici difícil, però el consider més que necessari. En primer lloc, perquè convertir qualcú en màrtir d’una causa és donar-li una categoria superior a la que els mèrits l’han fet mereixedor. També, perquè mentre les energies es concentren en qualcú molt concret, tal com ens ensenya l’estratègia del calamar, la resta pot anar fent de manera més dissimulada. Finalment, i més important, perquè, com a governant, encara no ha fet res que es pugui criticar.

És evident que som davant de qualcú que és qui és gràcies a les plataformes que li han donat visibilitat, per tota una sèrie d’interessos que el defugen. No sé si n’és conscient, de tot açò. Ha estat molt útil, en campanya electoral, per a guanyar vots en el sector escorat a la dreta de la dreta de l’electorat. Però presentar-se sota el paraigües d’una determinada formació política fa que hom ja no pugui anar per lliure de la manera en què hi havia anat fins ara. Aquesta manera de fer li hauria permès de concórrer als comicis electorals sota unes altres sigles de manera natural. L’home va saber apostar a cavall guanyador. No deixa de ser, açò, un mèrit.

Ara, com hem dit, la situació és nova. Forma part d’un partit i, un marc encara més restringit i restrictiu, d’un equip de govern d’una institució pública. No hi pot desentonar. No hi pot ser un vers lliure, per a dir-ho amb unes altres paraules, cosa de què segurament n’és ben conscient. Disciplina de partit, en diuen. L’obediència és, possiblement, la condició més important que ha de complir qualcú que vol fer tota la legislatura ocupant un càrrec. A més, hi ha un altre aspecte fonamental que cal considerar en el moment d’entrar a fer política institucional: el compliment escrupolós de la legalitat vigent.

Quan qualcú forma part d’un partit que es defineix bàsicament com a constitucionalista, sembla obvi que la llei de lleis ha de ser el far que guiï la seva tasca de govern. No debades, estic convençut que el dia de la presa de possessió el nou conseller de cultura jurarà –res de prometre!– el càrrec tot comprometent-se a complir el marc legal que estableix la Constitució i, pel fet de derivar-ne, l’Estatut d’Autonomia. De fet, no en tenc cap dubte. Per tant, complirà i farà complir allò que diu l’article tercer de la carta magna: que el castellà –aquest n’és el nom legal– és la llengua espanyola oficial de l’estat (el coneixement de la qual és un deure, tot i que fer-la servir només és un dret!), que hi ha altres llengües espanyoles i que aquestes, d’acord amb els estatuts d’autonomia seran també oficials a les respectives comunitats autònomes i que, finalment, «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de Espanya és un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección».

D’acord amb el nostre Estatut d’Autonomia, el nou conseller de cultura del Consell Insular de Menorca sap perfectament que la legalitat que ha de complir explicita, concretament a l’article quart, que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial», que «tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma» i que, finalment, «les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.» Al capdavant de la conselleria insular, una de les diferents institucions illenques de què parla l’estatut, el nou conseller farà el possible per aconseguir aquesta igualtat plena entre castellà i català. No sé si en tindrà prou amb quatre anys per a aconseguir-ho, perquè l’estatus de la llengua pròpia de l’illa, minoritzada, deixa molt que desitjar. Si no ho fa, estarà incomplint la llei de la mateixa manera que ho fa un okupa que entra sense permís a un xalet de cala Morell.

A l’hora d’aconseguir aquesta igualtat plena entre castellà i català –almon no li dona cap altre nom a la llengua que parlam a les Illes–, el marc de referència és la Llei de Normalització Lingüística, que també és d’obligat compliment. Del que diu aquesta norma, potser cal recordar, perquè d’una o altra manera n’ha parlat en els darrers anys, el redactat de l’article 2.5, en què es pot llegir que «les modalitats insulars de la llengua catalana seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l’idioma.» D’estudi i de protecció. Com bé sap el futur nou conseller, que ha exercit com a professor de Llengua Catalana i Literatura a diversos instituts –amb total solvència, s’ha de dir: complint escrupolosament allò que estableixen els currículums oficials de la matèria–, el concepte modalitat no s’utilitza en lingüística.

Podria semblar que el terme es refereix a les varietats dialectals i funcionals de la llengua, però d’acord amb el que s’exposa al títol preliminar de la Llei de Normalització Lingüística, la lectura que cal fer-ne és diferent: «La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l’element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d’esser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.»

La cita és llarga. Però cal llegir-la sencera. Primer, perquè quan parla del català com a vehicle d’expressió modern i cohesionador de la societat illenca, està definint allò que en lingüística anomenam estàndard. És la varietat en què està escrita la llei, per exemple. I no té res a veure amb el que es parla a Barcelona. De fet, en ser una varietat que està per sobre de la variació, és la comuna de tots els catalanoparlants. De tots. Segon, perquè des del càrrec que ostentarà el nou conseller de cultura, i d’acord amb el marc legal que ha de complir i fer complir, li correspondrà la tasca de garantir la presència del català, a través del seu estàndard, en els àmbits de comunicació massiva, que són bàsicament tres: administració, mitjans de comunicació i escola. I, darrer, veiem què s’ha d’entendre com a modalitat: les característiques pròpies de la tradició literària autòctona.

Açò, a Menorca, vol dir, per exemple, Joan Ramis, Antoni Febrer i Cardona, Àngel Ruiz i Pablo o Joan Timoner Petrus, entre molts casos. Si hi afegim Mallorca, Ramon Llull, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera o Maria Antònia Salvà també surten a la llista, com hi és el pitiús Marià Villangómez. Convé llegir-los per veure com, a l’hora d’escriure emprant la llengua literària –el registre formal–, aquests autors tenen una visió de la varietat culta diferenciada de la col·loquial. Totes igual de dignes; cadascuna, però, emprada en el seu àmbit. Són uns escriptors, per cert, que tenen molt clar que l’anomenat article literari ens és tan propi i genuí com el salat. I que, de fet, en els àmbits formals, on es fa servir l’estàndard, aquests autors empren amb tota la naturalitat del món el i la.

Sembla que desitjar que qualcú sigui molt escrupolós a l’hora de complir i de fer complir el marc legal en ocupar un càrrec de l’administració pública és una obvietat. De fet, ho és. Però hi ha vegades en què és just i necessari recordar-ho. En principi, hauria de creure que serà així i que el nou conseller de cultura del Consell Insular de Menorca serà molt curós a l’hora de respectar el marc legal que l’empara. Almenys, mentre vam ser col·legues a l’institut, al Departament de Llengua Catalana, és el que va fer. Independentment del que predicava a la premsa.

Visits: 328