Autor: Joan Carles

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca

Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: el nostre futur. Assentar uns valors centrats en un creixement com a societat, com a humanitat, ha de ser un repte que ha de començar des de baix: les edats més baixes i les organitzacions socials més petites, que en aquest cas són els pobles i ciutats. I aquesta és una feina de formigueta que a la llarga ha de tenir els seus fruits. Perquè aquestes són les grans revolucions modernes: ja no aspiram a prendre la Bastilla ni a iniciar cops d’estat. Les manifestacions que avui fan més mal són les que transcorren en la més absoluta civilitat, les que s’assenten en la certesa que un món millor és possible, especialment si no queim en els mateixos errors del sistema que pretenem canviar. Si parlam de la violència masclista no ens queda altra que dirigir-nos als més joves per transmetre uns altres valors. I el mateix passa amb tants altres temes, encara que les mecàniques socials són com piconadores, que marquen una via d’alta velocitat mala de trencar, i, parlant de les violències masclistes, veim com uns valors que voldríem erradicats persisteixen i muten de formes.

Els països que estan considerats com els més evolucionats en matèria d’educació ho tenen molt clar: posen els millors a ensenyar. La feina del mestre és la més prestigiada, cosa de la qual estem encara enfora. Ara, està clar que no és només amb mestres, que farem la revolució. És si tots empenyem cap allà mateix. I la ciutat ha d’educar. I s’ha de fer que la política estigui impregnada d’aquest valor. Que es creïn consells municipals d’infància i que els al·lots prenguin els parlaments. Que les decisions que allà apareixen siguin també tingudes en consideració i servesquin, per exemple, perquè se’ls dediqui un dia sencer a fer activitats i que aquestes activitats tenguin fonamentacions amples de mires, un contingut més enllà del lúdic, que també és molt important. Ho deia Tonucci: les ciutats pensades per als nens tindran totes les garanties de ser unes ciutats justes, equitatives, amables.

I algú podrà pensar: tot açò està molt bé, però també s’ha de menjar, i hi ha l’economia, els doblers que ho mou tot. Però… o és que un consum que posi en pràctica uns determinats valors no ens farà millors també econòmicament?

Impactes: 0

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Impactes: 0

Sobre el producte local

Publicat al Diari Menorca el passat 28 d’agost

Aquest estiu hem tingut un bon panxó de sentir a parlar de gastronomia menorquina de qualitat, de les coses fetes a casa, de la necessitat de crear un bon producte alhora que ben arrelat. I tot amb la intervenció de grans entesos en la matèria, restauradors, estudiosos del sector, conferències amb glamur i personalitats, grans fastuositats i escenaris immillorables per degustar i sentir parlar de les nostres grandeses, també a partir de la senzillesa. Està molt bé. Anys, fa, que n’hauríem d’haver parlat. Jo he de dir que no és que m’hi trobi excessivament identificat amb aquests ambients pomposos, però sí que és ver que he estat molt content d’aquesta revifalla. I completament d’acord amb el discurs.

Ara clar, no és manco cert que n’hi ha que estan amb aquest discurs des de fa molta estona. I ara sembla que hem descobert la panacea. I mentre pensam en un producte nostre de gran qualitat, especialment de cara al visitant (la foto de la caldereta de llagosta servida en un tià en una taula sumptuosa devora la mar), entre tots hem deixat morir el teixit comercial més proper. Aquell que duia la fruita i l’hortalissa de l’hort al taulell. El que feia possible, per no pensar sempre només en producte agrícola, que tot un sector alimentari i de distribució visqués al voltant de tots aquests comerços. Perquè en un moment donat, Maó es va convertir en una població que havia d’anar a comprar en cotxe al polígon industrial a grans superfícies, la majoria de capital forani. Amb distribuïdors seus. I amb producte molt ben col·locat a les prestatgeries però d’una qualitat diguem-ne dubtosa. Però clar, açò era el glamur, una època. Igual que les grans cadenes hoteleres han girat l’esquena molts d’anys al nostre producte, amb la gran quantitat de clientela que hi passa.

Però clar, ara parlar de producte local és moda. Benvinguda sigui. De fet, sóc conscient que estic sent un poc destructiu amb aquestes paraules, i que l’interès és real: per consciència en augment de les bondats del bon producte, de la confiança real en allò que és fet a casa i amb les garanties de no comptar amb un procés artificialitzat, del valor afegit dels productes ecològics, de la petja ecològica negativa de mirar cap enfora sense veure què tenim dins. La revifalla de les botigues ecològiques, de les paredetes dels mercats fixos i ambulants, d’algunes fruiteries obertes recentement, fan que tinguem, per obligació moral, la necessitat de ser positius en la revalorització d’aquell element que no farà sinó cohesionar-nos i creure en nosaltres mateixos.

Impactes: 0

Lucrècia, l’espectacle total

Article publicat al diari Menorca el passat 4 de maig

Dissabte passat assistíem a l’extraordinària representació de Lucrècia, l’obra que entrona Joan Ramis com el màxim representant de la literatura catalana neoclàssica. Es va donar la grata coincidència que l’obra era representada a la sala d’actes d’un Ajuntament on penjava, a la paret, el quadre del mateix Ramis, fill il·lustre de la ciutat, que contemplava l’esdevenir de la seva obra. Estic convençut que també, si pogués, s’hauria alçat i hauria aplaudit, com la resta de la gent assistent a l’acte, estupefacte davant la mestria demostrada pels actors de La Trup, Continua llegint «Lucrècia, l’espectacle total»

Impactes: 0

Sobre llinatges i pronúncies

M’ha vingut de gust aprofitar aquesta secció del diari per prendre l’envit que va fer, fa poc més d’una setmana, un altre col·laborador d’aquest diari, Eladi Saura, en referència a la pronúncia d’alguns llinatges que són més o menys presents a Menorca i que deim malament: Bauzà, Balanzó o Monzó. Pronunciam amb s sonora (com casa), però sembla que hauríem d’apuntar cap a una pronúncia correcta de s sorda (com bassa), atès que provenen respectivament de Bauçà, Balançó i Montsó (els tres llinatges són existents també en aquesta escriptura, més genuïna, i el mateix Quim Monzó ha explicat públicament que el seu llinatge s’ha de pronunciar en essa sorda). Així, no va gens desencaminat, el senyor Saura, que plantejava la possibilitat d’alguna reflexió en clau filològica. Continua llegint «Sobre llinatges i pronúncies»

Impactes: 0

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint «El setè dia»

Impactes: 0

Maó

Article publicat al Diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

Un nom curt per a una ciutat complexa. Envestides per si ha de ser més llarg o no ja ens deixen veure com va la cosa. I és que la meva ciutat, plena d’alts i baixos, és per quedar-s’hi una estona contemplant. Segurament per açò m’agrada. Una ciutat que s’entén molt millor si en coneixem la història, però que també camina amb el seu aire distès, que es respira molt bé de bon matí.

Maó també està ple de tòpics, especialment en els altres pobles de Menorca. Aquella frase amb un deix de burla «vamos a Mahón» o «que tiene una hermosa electrisidat» deixa veure aquesta simplificació, que no és només idiomàtica. Algunes dèries maoneses, en tot cas, vistes des de fora són ben curioses, i està bé mirar-se-les així de tant en tant. Fill des Cós, carrer maonès allà on n’hi hagi (amb el permís del carrer de Gràcia, la Plana o s’Arraval), he mirat la meva ciutat des del centre de l’illa, que m’ha acollit durant uns quants anys, i té també una perspectiva diferent. M’agrada de totes maneres, encara que hi hagi vegades que em faig mala sang. A vegades fa la impressió que Menorca va cap a una banda i Maó té el seu camí particular.

Les festes de Gràcia, acabades de passar, són reflex viu d’aquesta complexitat. Les úniques festes de Menorca que inclouen polèmiques polítiques. És el cas de la qüestió (deixeu-me dir, amb un component que frega l’absurd) sobre si són de Gràcia o de la Mare de Déu. L’any 1976 les trifulgues anaven més enfora, tant per la importància social de les reivindicacions (en contra de l’especulació urbanística) com per la resposta policial de les autoritats.

Durant aquells anys, precisament, Maó va abanderar el procés cap a la superació dels vells esquemes, com mostra la victòria del poble davant amenaces especulatives com la de l’Albufera des Grau. El naixement del GOB a Menorca, la tasca ingent de l’Enciclopèdia de Menorca, la feina reivindicativa de l’Obra Cultural Balear o el revulsiu educatiu i social de la implantació de l’Escola d’Adults són exemples (sempre injustos pels que no dic, que em perdonin), que giren a l’entorn de Maó. La resposa institucional local es manifesta en la modernització de la ciutat i l’obertura cap al port.

És necessari recuperar aquest esperit, i Maó ha d’abanderar canvis importants per a l’illa: la gestió de l’aigua, la implantació de les energies alternatives, la posada en valor del producte local com a marca, la importància del sector quinari, canvis en el nostre model productiu. És molt gros, ho sé, però hi hem de caminar. Per força.

Impactes: 0

No en el nostre nom

Aquest és l’escrit que ha publicat el grup S’Albaida arran de la publicació d’un videoclip seu en el grup de facebook “Som menorquins, no catalans”:
El passat 13 de desembre apareixia al facebook, penjat a la pàgina d’un grup anomenat “Som menorquins, no catalans”, un vídeoclip de S’Albaida amb la cançó “Fandango de les mil flors”. El nostre conjunt musical, que vam deixar arraconades les nostres aparicions públiques l’estiu de 2012, vol manifestar públicament que no tenim absolutament res a veure amb aquest grup ni amb les idees que professen. El videoclip ha estat penjat sense el nostre consentiment, i consideram que la feina que hem estat fent durant més de 12 anys, d’amor a la nostra música i a la nostra llengua i cultura, camina d’una forma radicalment diferent a la que proposa aquest grup de facebook. S’Albaida ha treballat per enaltir la cultura feta i cantada en la nostra llengua, recollint la feina de persones del món de l’art i la cultura que han deixat una emprenta en l’imaginari col·lectiu i en la història de la nostra illa: Francesc Camps i Mercadal (Frances d’Albranca), Andreu Ferrer i Ginart, Deseado Mercadal, Àngel Ruiz i Pablo, Ponç Pons, Pere Xerxa… El nostre folklore, la nostra poesia i la nostra cultura no s’entendria sense aquestes personalitats, que han treballat tant per recollir la cultura tradicional i deixar-ne constància escrita, com per crear la poesia que ha conformat el nostre present com a poble. Totes aquestes persones han fet feina des de la idea essencial que estimar la nostra llengua i la nostra cultura no es pot fer sense la consciència d’estimar la llengua i la cultura mare, la que ens uneix amb els diferents territoris de parla catalana.
El grup de facebook “Som menorquins, no catalans” reafirmen la identitat menorquina a base de la negació. Més menorquins serem com manco catalans. Consideram que la identitat es crea amb amor i coneixença de les tradicions, respecte i estima cap al llegat que ens han deixat els nostres avis i la gent que s’ha dedicat a treballar en favor de la nostra cultura, que sempre han estat conscients que enaltir la cultura menorquina és també enaltir la cultura catalana, tan malmesa durant tants segles. Estem a favor de l’afirmació de la identitat, no de la identitat a base de negació. No hem vist cap referència en aquesta pàgina als intel·lectuals, poetes, científics o lingüistes necessaris per conformar el dibuix d’un poble, i sí les diatribes contra els grups i la gent que no pensa com ells. Si el grup decideix seguir el seu camí, endavant, però no utilitzant el nostre nom.
S’Albaida

Impactes: 0

S’Albaida en la cruïlla

02Aquests dies S’Albaida ha fet públic que deixava els escenaris de forma indefinida amb un concert que farem a Sant Lluís demà dilluns a les 21.30 hores. Des de l’anunci fins al moment actual, les respostes de tot tipus, i especialment de suport a la tasca feta durant els darrers 14 anys, han estat nombroses, i vull, des d’aquesta plataforma, agrair tothom que ha estat amb nosaltres d’una forma o una altra durant aquests anys.

Hem trobat molta gent que s’ha sorprès per la decisió, i fins i tot qui ha expressat que en moments com aquest és quan més falta que mai fan projectes com el que encarna S’Albaida. Probablement és cert. I no amagaré que veure la notícia al diari l’endemà del nostre comunicat, no per més que esperada, em va produir una sensació estranya al ventre. Final. I de cop, perquè ningú ho devia esperar. Però la decisió no és presa precipitadament. Continua llegint «S’Albaida en la cruïlla»

Impactes: 0

Es Cau

foto es cauAquest és un bar que molts de voltros, segurament tots, coneixeu. Un bar on la música en essència pren protagonisme, i on l’escalfor de la cova, a Cala Corb, agombola els assistents. Té la particularitat que la gent participa del caliu que s’hi crea, a còpia de cantar cançons, moltes d’elles de la mar i també de la terra.

El bar ha estat tancat un parell de mesos, però es tornarà a obrir la setmana que ve, concretament dia 29 de febrer, que comença una nova etapa, amb dos nous regents: un servidor i la seva germana, n’Annabel. M’agradaria compartir aquesta nova etapa vital i professional amb tots voltros, i per tant esteis convidats a venir. El bar obrirà, fins que faci un poc més de calor, les nits de dijous a dissabte, vigílies de festiu i també els capvespres de diumenge, en horari de fer el cafè i prendre una cosa més tranquil·lament. Aquests diumenges també hi haurà gloses i cançons. I també que sapigueu que si qualcú té qualque iniciativa interessant (poesia, arts escèniques en petit format…), es Cau també hi és per açò.

Us hi esper a tots.

Impactes: 0