He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).
No em voldria fer repetitiu, però ja he explicat anteriorment, en aquest mateix blog, que el català no s’imposa, que no existeix cap dictadura lingüística en aquest sentit. D’altra banda, l’oposició a l’ús de l’estàndard connecta amb el rovell de l’ou del secessionisme lingüístic, a la pràctica la ideologia que hi ha darrere d’aquests grupuscles que, quan es mouen, ho fan com els crancs: cap al passat tardofranquista en què va néixer el blaverisme valencià o el gonellisme illenc. A partir d’una sèrie de prejudicis lingüístics respecte de la variació interna de la llengua, el secessionisme és una ideologia que vol separar una varietat lingüística de la matriu a la qual pertany per tal de considerar-la una llengua distinta. No és un fenomen exclusiu de la llengua catalana: al romanès, a l’occità o al serbocroat en trobaríem exemples relativament recents, sempre per causes extralingüístiques, com també passa aquí, en què es defensa la suposada existència d’una llengua balear (per tant, no catalana). Concretament, els gonelles manifesten una actitud contrària a l’estàndard a partir de propugnar l’ús de formes col·loquials en els àmbits formals. Tornen, per tant, a mesclar ous amb caragols a partir de la tergiversació de la variació lingüística, una característica fonamental de qualsevol llengua. També n’hem parlat en alguns xalandrums anteriors (en aquest o aquest altre).
La tercera falsedat manifestada per Úrsula Mascaró es troba en aquestes paraules: «somos bilingües y nos entendemos». Com que, de bilingüisme, encara no n’he parlat en aquesta tribuna, paga la pena de fer-ne cinc cèntims, perquè aquest és un concepte que molta gent empra sense acabar de conèixer allò que connota. Sobretot, perquè és un terme molt imprecís que, així, tot sol, no és gens útil a nivell filològic. És molt fàcil comprovar-ho. En haver d’explicar-lo a classe, abans de començar, tenc per costum demanar als alumnes de segon de batxillerat si són bilingües. La resposta és unànime: sí! Tothom aixeca el braç. A continuació, però, els deman: «només bilingües? Sí que us apreciau poc. Que no apreneu, almanco, també l’anglès i en sou competents?» A partir d’aquí, quan deman què vol dir bilingüisme, comença el ball: una persona que parla dues llengües? Sembla que sí. Només dues? No seria més adient parlar de poliglots, així, en plural? D’altra banda, un territori pot ser bilingüe, és a dir, tenir dues llengües? Els territoris parlen? No, però hi viu gent, organitzada socialment i els humans sí que empren les llengües. Una societat pot ser bilingüe? Totes aquestes preguntes ja ens mostren que cal acotar el terme per a obtenir-ne una millor definició. D’aquí que la distinció entre bilingüisme individual, territorial i social sigui útil.
El cas més clar és el del bilingüisme entès com a fenomen individual, en què una persona és competent en dues llengües. Així i tot, cal acabar-lo de matisar, perquè, per posar-ne alguns exemples, aquesta competència pot ser activa (quan les dues llengües s’empren amb regularitat) o passiva (quan un dels dos codis en què s’és competent no s’utilitza); o bé ser simètrica (quan es dona el mateix grau de competència en les dues llengües) o asimètrica (si d’una de les dues només tens un certificat A1, per exemple, mentre que l’altra és la llengua primera, apresa de manera innata de petit, que es domina perfectament); o, una tercera dicotomia, es pot parlar d’un bilingüisme instrumental (s’aprèn la llengua, per exemple, per qüestions laborals o acadèmiques: si no saps alemany no pots treballar de recepcionista en un hotel) o integrador (quan una persona aprèn alemany perquè se’n va a viure a Munic). El concepte de bilingüisme entès com a fenomen individual, per tant, és clar, però sempre que l’acotem.
També s’aplica aquest context en l’àmbit territorial. Quan, en un espai geogràfic delimitat (sobretot quan coincideix amb una unitat administrativa), hi trobam dues comunitats lingüístiques diferents, no mesclades, parlam de bilingüisme territorial. A la pràctica, estem parlant d’una juxtaposició de zones monolingües, un al costat de l’altre, sense mesclar-se. És, en certa manera, allò que passa a Suïssa, a Bèlgica (amb l’excepció de Brussel·les) o a Canadà. En aquests estats, hi ha diferents zones monolingües, com passa amb el sud francòfon i el nord neerlandòfon a Bèlgica, que són reconegudes en peu d’igualtat lingüística a nivell estatal (tant el francès com el neerlandès són llengües oficials de tot l’estat). Aquest és un aspecte, el de la gestió estatal de la diversitat lingüística, força interessant, però que es desvia del tema que estem abordant.
Ursula Mascaró, però, quan parla de bilingüisme, es refereix al fet que, dins d’un mateix grup social podem trobam la presència de dues llengües: una, la pròpia del territori; l’altra, una llengua sobrevinguda (ara no hi entrarem, però allò que és normal és que un grup social tengui només una llengua; quan n’hi ha més d’una, les causes d’aquesta situació són extralingüístiques). Aquest fenomen s’anomena bilingüisme social i, malgrat presentar situacions molt diferents, en funció del context en què es desenvolupa, presenta unes constants, la més important de les quals és que ens trobam davant d’una situació conflictiva. El conflicte ve donat perquè, des del moment en què hi ha dues llengües, el parlant ha de triar-ne una en cada situació comunicativa. Aquesta tria no és neutra: imaginem dos parlants, bilingües, que no es coneixen, que es troben pel carrer i un vol demanar-li a l’altre l’hora. En quina llengua s’iniciarà la conversa? Aquestes tries no són atzaroses, de cap de les maneres, sinó que hi influeixen tota una sèrie de factors (sobretot el sistema de valors de cada parlant) que, a la pràctica, sempre se n’acabi triant una i no l’altra, la qual cosa fa que una de les dues llengües acabi perdent àmbits d’ús i, en conseqüència, parlants. És a dir, que es minoritzi. Aquesta situació pot acabar amb la desaparició de la llengua minoritzada. Poca broma.
A més, en una situació de bilingüisme social, mai no s’ha descrit que hi hagi bidireccionalitat per part de tots els parlants, la qual cosa encara fa més evident el desequilibri. Una part de la societat és bilingüe mentre que l’altra es manté monolingüe. Amb dades a la mà, segons la darrera enquesta d’usos lingüístics a les Illes, de 2014, més d’un 99,8% de la població (tothom a la pràctica) és competent en llengua castellana. En canvi, en la franja compresa entre els 30 i els 44 anys, un 74,2% sap parlar en català. Dit d’una altra manera, gairebé un 26% de la població illenca d’aquesta edat no sap la llengua pròpia del territori. Gairebé un terç. Per tant, no tota la societat és bilingüe i, a més, la llengua pròpia és la que es troba minoritzada. Ara no entrarem a escatir com s’ha arribat a aquesta situació, però quaranta anys de prohibició durant la dictadura franquista i quaranta més d’una Constitució que prioritza i imposa legalment el castellà hi han contribuït molt directament, tot i que caldria cercar-ne l’origen molt abans.
Davant d’aquest estat de les coses, sembla que el més lògic hauria de ser emprendre mesures per tal de superar el conflicte. I se n’han pres i se’n prenen, en el marc del que, en sociolingüística, s’anomena procés de normalització lingüística, un seguit de mesures encaminades a recuperar àmbits d’ús i parlants per a la llengua minoritzada. Ara bé, l’opció ideològica que hi ha darrere de grupuscles com els que encapçala Úrsula Mascaró és totalment antinormalitzadora, per la qual cosa, a més de defensar el creacionisme lingüístic (l’existència d’una suposada llengua balear, diferent de la catalana), també són partidaris del bilingüisme social, l’actual statu quo, perquè així ja «nos entendemos». Evidentment, en castellà («Hasta ahora no ha habido ningún problema con el idioma. La gente sabe hablar en castellano», afirma Mascaró en una entrevista a la premsa). Si açò no és nacionalisme espanyolista… La llengua catalana, en aquest context, passa a ser testimonial, serveix per anar per casa i poca cosa més. Els defensors d’aquesta situació de desequilibri són, en paraules del sociolingüista Lluís Vicent Aracil, bilingüistes (que no bilingües). Jesús Tuson els anomena monolingües militants. Humilment, propòs el terme vil·lingües per a definir-los, per tal de fer constar, en el neologisme, la malvolença que hi ha darrere dels seus postulats. A la pràctica, la defensa del bilingüisme social és la garantia perquè els monolingües en castellà puguin seguir essent-ho. Només els catalanoparlants, tots, són competents en les dues llengües. No a l’inrevés. Aquesta situació es superaria si aquest gairebé terç de la població aprengués català. Després sí que el bilingüisme seria bidireccional, però açò no és el que defensen aquells que prediquen la idoneïtat de mantenir les coses tal i com estan ara.
Si, algun dia, s’arribàs a aquesta hipotètica situació d’equilibri i el català fos, efectivament, la llengua de cohesió del seu territori, cap treballador de la sanitat pública no es qüestionaria la necessitat de conèixer la llengua pròpia de les Illes per a poder-hi fer feina. Ho assumiria amb total naturalitat. Però, ara per ara, som molt lluny d’aquest escenari que, si es donàs, plantejaria altres qüestions força interessants, per exemple quin estatus hauria de tenir la llengua sobrevinguda al territori. Actualment, però, la posició de força del castellà, amb tot un estat i la seva maquinària ideològica al darrere, basada en un nacionalisme identitari espanyolista que identifica l’estat amb una única nació i, per tant, amb una única llengua, ja s’encarrega d’impedir qualsevol mesura encaminada a compensar la situació precària del català. Per açò ataquen el model escolar. Perquè funciona: l’enquesta d’usos lingüístics diu que, en la franja d’edat compresa entre els 15 i els 19 anys, un 98% de la població és competent en llengua catalana (sense deixar de ser-ho en castellà): hi ha bilingüisme social bidireccional. L’escola crea parlants per a la llengua. Per açò la qüestionen. I, en l’àmbit administratiu, les institucions promouen mesures per a garantir-ne i augmentar-ne l’ús (a més de respectar els drets lingüístics dels usuaris), com passa en la sanitat. Per açò ho qüestionen. Aquesta és la lliga en què juguen els grupuscles defensors del «somos bilingües y nos entendemos». Va bé saber-ho.
Views: 8