He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).
Visits: 7