Radio stations I question their blackness
They call themselves black,
but we’ll see if they’ll play this.
(Public Enemy)
El lector habitual d’aquests xalandrums, si és que n’hi ha algun, sap que tenc uns gustos musicals prou eclèctics. Tot i que hi ocupi un lloc discret, dins del meu equipatge sonor hi ha lloc per al rap. Hi vaig arribar indirectament, fa molts anys, arran del tema «Bring the noise», que Public Enemy havia enregistrat, en començar la dècada dels noranta del segle passat, amb els thrashers Anthrax. No eren els primers que mesclaven ous amb caragols: Aerosmith i Run DMC havien facturat uns anys abans una bomba de rellotgeria titulada «Rock this way». Un servidor, que escoltava sobretot música metàl·lica però que era d’esperit curiós, va obrir la porta als versos esmolats com a raors dels MC, i la discoteca particular va començar a acollir algunes obres del gènere, sense un criteri gaire lògic: NWA, Tone Loc i Fat Boys, entre molts d’altres, encara hi conviuen amb harmonia.
Visits: 0
Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.
