Les paraules nostrades

Potser el que diré per començar fuig un poc del fil conductor que se li suposa al text, però crec adient recordar que al segle XIX va aparèixer un corrent literari anomenat costumisme, el qual creia que, amb l’arribada del progrés tecnològic i amb el canvi cap a una nova societat industrial de base burgesa, un tot de costums tradicionals desapareixerien. Per açò, es proposaren de deixar-ne constància per escrit, per salvar-les de l’oblit i fixar-les en la memòria col·lectiva. Al darrere d’aquesta actitud hi havia el conservadurisme ideològic més ranci, ancorat en les estructures de l’antic règim, que accentuava fins a l’extrem la normal i humana resistència als canvis.

Paraules menorquines

Si he citat el costumisme literari és perquè trobam un fenomen semblant en l’àmbit de la llengua. Davant d’un fet que és normal i natural, la pèrdua (però també la incorporació) de  vocabulari, hi ha algunes actituds que tendeixen a veure-ho com un procés negatiu. Es projecten, per tant, valors a les llengües i als seus processos i, d’aquí, en deriven determinades actituds tendents a l’autoodi. Aquest és un altre cas típic que testimonia l’existència d’una minorització lingüística. En una situació de normalitat, els parlants es mantenen neutres davant de la pèrdua i la incorporació de lèxic.

Les llengües, totes, perden i incorporen vocabulari. I aquest procés, quan és natural i normal, no té cap tipus de connotació negativa. Que les llengües el puguin fer, fins i tot és bon senyal perquè implica la bona salut del sistema. Si les llengües canvien, a la pràctica, és perquè ho fan les societats que les empren. Així, amb l’aparició de noves realitats, anam incorporant paraules que s’hi refereixen, emprant els diferents mecanismes de què disposa la llengua per a fer-ho (la derivació, la composició, l’habilitació, els préstecs…). De la mateixa manera, les novetats impliquen canvis i, per tant, a nivell lingüístic, açò pot suposar la pèrdua de paraules referides a les realitats obsoletes. Normal. A dia d’avui, ningú no empra animals per a llaurar al camp. Tothom, a més, admet que amb la mecanització d’aquestes tasques hi hem guanyat. Per tant, tot el lèxic relacionat amb aquesta feina, en no haver-se d’emprar, ha anat desapareixent (molts de nosaltres no sabem què són els eixanguers; els meus avis, pagesos, no en tenien cap dubte). Açò és dolent? D’altra banda, amb l’aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, s’ha generat una gran necessitat de vocabulari que, en general, la llengua ha anat adquirint mitjançant els préstec lingüístics (xip, xat, web) o a través de mecanismes propis (galeta, programari, maquinari). Tot ben normal.

El que no és acceptable és el prejudici lingüístic que afirma que algunes llengües no ho poden fer, açò d’incorporar nou vocabulari. Que en segons quins idiomes, per tant, no es pot parlar de ciència o d’informàtica, perquè són pobres terminològicament. Hi ha qui ho pensa i, fins i tot, qui ho duu a la pràctica. Som davant d’una nova mostra de racisme lingüístic. No hi ha cap llengua que no disposi de mecanismes per a elaborar nou vocabulari. Cap. Que no n’incorpori no és preocupant (moltes tribus amazòniques no necessiten en la seva vida diària referir-se al món de les nanotecnologies, per la qual cosa aquests mots no formen part del seu sistema), sempre i quan no sigui perquè hi ha condicionants extralingüístics que li ho impedeixen.

Una derivada d’aquesta actitud és la que té a veure amb la valoració negativa de la pèrdua de les paraules nostrades (en un sentit purament geogràfic). En primer lloc, hauríem de qüestionar-nos el sentit d’aquest ‘nostres’. Es sol emprar en relació a un conjunt molt petit respecte del total. És que totes les altres paraules del conjunt no ho són, nostres? Al darrere d’aquesta percepció hi sol haver una visió molt reduïda de la llengua (un altre prejudici). I, també, manca de rigor. Les llengües són entitats caracteritzades per la variació. Cada parlant l’empra en funció del lloc, època i grup social en què viu (variació dialectal) i de la situació comunicativa (variació funcional o registres). L’adaptam a la situació, com ens passa amb la roba. A qualcú se li acudiria d’anar a un casament amb xandall? O dormir amb vestit de vint-i-un botons? La llengua inclou des dels registres més col·loquials fins als més formals, i els parlants competents saben que a cada situació ens vestim amb el vestit lingüístic adequat que la situació requereix. És per aquest motiu que l’estàndard és tan nostre com les formes dialectals.

El secessionisme lingüístic sol jugar a embullar la troca en aquest aspecte: a la pràctica, proposa que, en termes de llengua, anem sempre en pijama, fins i tot en els casaments! Ho defensen amb un argument que no s’aguanta de cap de les maneres, a partir d’un dels dogmes del seu discurs, la suposada imposició d’unes formes que es presenten com a alienes (quan no ho són: l’estàndard no és barceloní, és de tota la comunitat lingüística), que es dediquen a substituir les solucions suposadament pròpies (que es fonamenten en una determinada varietat geogràfica totalment vàlida en els usos no formals, la qual cosa demostra una visió molt parcial i interessada d’allò que és una llengua). Si, en tost de cercar la petita diferència dialectal, ens dedicam a cercar els elements comuns de la llengua, aquestes actituds reduccionistes cauen pel seu propi pes.

Hi insistesc. En parlar de formes genuïnes, a la pràctica es fa referència a un petit conjunt del vocabulari que forma part dels usos informals, sense tenir en compte que el lèxic que s’empra en els formals és tan genuí com l’altre. També, un problema de base per als seguidors d’aquestes teories esbiaixades és el fet que el lèxic és un criteri poc fiable a l’hora de definir les varietats geogràfiques de la llengua (els fonètics i morfosintàctics són els més vàlids), la qual cosa converteix en ridícules les defenses d’unes determinades paraules (el ca i el moix, el bòtil…) en detriment d’unes altres, perquè normalment totes són útils i només depèn del context l’ús que en puguem fer. Si hi afegim que alguns d’aquests mots suposadament diferenciadors no són altra cosa que variants fonètiques mal escrites d’una mateixa forma, la troca encara s’embulla més. Almon, amb la pronúncia del grup al convertida en au [?wmón], n’és un exemple. Pronunciada així, a més, la trobam no només a Menorca, sinó també a Solsona i a Barberà; a la nostra illa, a més, hi ha qui la pronuncia amb una -t final [?wmónt]). Quina de les formes és la nostrada? Quina és la que només és nostra i de ningú més? No és ridícula, aquesta posició?

No s’acaben aquí els malentesos respecte de la variació geogràfica d’una llengua. Podem arribar a afirmar que aquesta denota una manca de cohesió de la comunitat lingüística, del seus aïllaments interns. A l’Edat Mitjana, la llengua catalana estava força cohesionada, senyal d’una comunitat lingüística ben travada, connectada. És al segle XVI, amb la creació dels virregnats en què s’accentua la divisió dialectal (que s’acosta a les formes actuals). Aquest aïllament lingüístic és més pronunciat, per raons òbvies, a les illes (on, a la pràctica, sobretot a Mallorca, trobam les formes més arcaïtzants de la llengua catalana). Tampoc no ha de sobtar, per tant, que des del moment en què, com a comunitat lingüística, hem recuperat els lligams, la tendència s’inverteixi i que es vagi superant aquesta variació. És un signe de normalitat en llengües territorialment petites la homogeneïtat del sistema. En aquest context es poden entendre les actitud que en aquest procés hi veuen un pèrdua, però ja hem vist que els fenòmens són naturals i normals. Com la resistència al canvi. No és nou el discurs que considera que abans tot era millor, no com ara, que anam cap al desastre; que els joves d’avui dia són uns perduts…, és exactament el mateix discurs que trobam reproduït generació rere generació. Els nostres avis també el van escoltar.

Per tant, el canvi en les llengües, en principi, és un fenomen normal i neutre. Que es perdin paraules és natural, com ho és que se n’incorporin de noves. I fer bandera d’alguns mots en tant que genuïns és discutible, perquè repartir carnets de puresa lingüística no deixa de ser una actitud racista, a més del fet que precisament no és el lèxic el criteri més fiable a l’hora de definir les varietats geogràfiques d’una llengua. Ara bé, sí que hi ha casos en què aquesta pèrdua de vocabulari pot ser preocupant: aquells en què la causa n’és la interferència unidireccional d’una altra llengua. Segurament perquè ens trobam davant d’una situació de conflicte lingüístic en què un idioma en minoritza un altre. Si acabam emprant solucions alienes quan en tenim de pròpies, mal senyal. Curiosament, la visió primmirada del secessionisme, que cerca el detallet diferenciador dins del sistema, és incapaç de detectar l’enorme biga externa que sí perjudica la llengua. Moltes vegades, per a més inri, no som conscients de la situació i la donam per bona. I ja hi tornam a ser amb els valors, els prejudicis, i les actituds lingüístiques.

Impactes: 59

Autor: Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Una resposta a «Les paraules nostrades»

Els comentaris estan tancats.