El dia de la marmota

Els lectors d’aquests xalandrums potser recorden una pel·lícula, dirigida per Harold Ramis el 1993, Groundhog day (Atrapat en el temps, en català), en què el protagonista, interpretat per Bill Murray, s’aixecava cada matí al mateix dia que havia viscut en la jornada anterior, víctima d’un bucle temporal del qual no podia fugir. Quan sonava el despertador, tornava a ser allà mateix que vint-i-quatre hores abans. Aquesta sensació metafòrica de repetició, la trobam també en molts aspectes de la nostra realitat quotidiana: semblam, els humans, aquells hàmsters que volten dins una petita sínia i, per molt que caminin, sempre són allà mateix. Sense avançar. No cal recordar, a més, que aquests rosegadors, per seguir amb la imatge, viuen engabiats. No encetarem, però, un debat filosòfic que ens hauria de portar, potser, a parlar del mite de Sísif, sinó que en farem un ús més superficial, a partir d’un parell de preguntes que no respondrem: el temps és cíclic? Estem condemnats a ensopegar dues, i les vegades que calgui, en la mateixa pedra? Observant el món que ens envolta, és fàcil pensar-ho. Hi ha exemples per donar i vendre.

hamster-wheel-1014047_640

En aquests dies de vacances, tot i la voluntat d’aïllament relatiu, els pocs contactes amb la realitat menorquina semblen confirmar la teoria del bucle. Per començar aquest dia de la marmota menorquí, seguim amb la guerra política al voltant de la reforma de la carretera general, amb una estratègia maquiavèl·lica per part dels partidaris de l’ampliació: esperar, gairebé desitjar, que hi hagi accidents per poder llençar-se a la jugular dels governants del consell tot exigint-los solucions megalòmanes, amb la col·laboració mesquina de la premsa escrita, que converteix en notícia d’impacte qualsevol mínima incidència viària. Cal afegir-hi, però, un element pèrfid: els morts. Malauradament, aquest estiu cal parlar de víctimes mortals a la carretera, una, la qual ha estat emprada, instrumentalitzada, pels carronyaires de la política més immoral (els mateixos del mientras salve una vida o els que, arran de l’atemptat de Barcelona, no han estat a temps de culpabilitzar-ne l’independentisme).

Som davant d’una guerra bruta que apel·la al fetge per intentar contrarestar uns arguments, contraris a les grans infraestructures, que neixen del seny i la raó. El sil·logisme (si hi ha accidents, cal ampliar) no és tan senzill com es vol fer veure i possiblement amaga alguna fal·làcia en les premisses. Per exemple i exagerant, d’acord amb aquesta raó de tres hauríem de reivindicar el camí de Cotaina amb doble carril per sentit i rotondes perquè un cotxe va xocar, en un revolt, amb la paret seca? Gairebé totes les vies de l’illa haurien de convertir-se en autopistes perquè, de sinistres, n’hi ha i n’hi pot haver en qualsevol indret en què un humà condueixi un vehicle. Les persones no som de fiar. Per tant, no ens haurien de facilitar les situacions de risc. L’ampliació no és la solució de cap problema. Afavorir l’augment de les velocitats és comprar tots els nombres per a la loteria dels accidents amb víctimes (quan a Menorca ara mateix no hi ha cap punt negre viari, com recorda el GOB en un dels textos més ben argumentats que he llegit darrerament al respecte).

És més, crec que aquest debat està mal plantejat i que la pregunta adient a partir de la qual caldria construir-lo és la que proposa Jesús Cardona en un article més que interessant: «necessitam més carreteres?», en què, entre d’altres afirmacions clarividents (com la tendència errònia a identificar serveis amb infraestructures o els negocis obscurs que es mouen al voltant de les constructores, que sempre hi surten guanyant), es defensa la tesi que fer créixer les carreteres, a mitjà i llarg termini, no servirà per res (és a dir, haurem tirat els doblers, molts, que són de tots) perquè s’ha iniciat irreversiblement la transició cap a un model en què desapareixeran els combustibles fòssils (i, per tant, els cotxes), en què s’hauran de redefinir moltes coses, radicalment. Qualsevol política amb cara i ulls en aquest àmbit, el de la mobilitat, hauria de partir d’aquesta base i pensar en resultats que ens garanteixin el futur, canviant cap al nou model des de ja mateix, i deixar de banda els pegats actuals.

Canviant radicalment de tema, sembla que també ens trasllada al dia de la marmota la recurrent criminalització de les víctimes, una maniobra molt típica dels poders econòmics, que traslladen la responsabilitat de situacions conflictives a qui no en té cap culpa (amb la intenció que l’acabin assumint). La novetat, aquest estiu, ens la dóna un neologisme creat amb tota la mala bava del món: turismefòbia, amb la voluntat de simplificar i crear una imatge negativa de totes aquelles persones que, contràriament al que es pot despendre del terme, no estan en contra del turisme, categòricament, sinó en contra d’un determinat tipus de turisme, l’actual, que no deixa de ser pa per avui i gana per demà, un model agressiu des del punt de vista mediambiental, que satura carreteres i platges mentre es carrega els recursos naturals (a vegades amb accions que poden semblar totalment innocents: mentre s’empastifen de fang o fan muntets de pedres a les platges).

No és només una sensació, la d’estar saturats, el que vivim els illencs a l’estiu, quan ens sentim estrangers a ca nostra: és una realitat mesurable. Hi ha suficient literatura acadèmica que ho corrobora, ja sigui amb les dades que recull l’OBSAM (l’Observatori Socioambiental de Menorca) o en treballs com els de l’economista Carolina Beltran, per exemple a una lectura totalment recomanable, breu i clara: El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015). En aquesta monografia, es constata que l’actual turisme de masses està exhaurit i que l’illa hauria de cercar una nova via menorquina de creixement, a partir de la sostenibilitat, per encarar el futur amb garanties. Esperem que aquesta paraula, turismefòbia, tengui poc recorregut i que, sobretot, no l’assumeixi la gent a la qual, suposadament, fa referència: no hem de caure en victimització (recordem que la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo, assumir-ne els seus mots en aquest cas).

Seguim, també, vivint en el dia de la marmota pel que fa a la situació de la llengua catalana. Els entrebancs que pateix la seva normalització són, malauradament, quotidians. Actituds com les dels partits, bàsicament dos, que hi són totalment hostils, no hi ajuden. Que un ajuntament com el de Maó (que encara no ha normalitzat el seu nom, com tocaria fer-ho d’acord amb el sentit comú i amb la llei) hagi elaborat un reglament d’ús lingüístic que cerca la discriminació positiva de la llengua desfavorida, la catalana, que a més és la pròpia de l’illa, no ha agradat a aquells que fan bandera d’un fals liberalisme que només afavoreix la llengua forta, la que té un estat al darrere, tot defensant un bilingüisme social que, a la pràctica, només serveix perquè els monolingües (que només ho són en una de les dues llengües) puguin continuar essent-ho.

La situació de la llengua catalana és molt precària. Les administracions locals no són alienes a la situació. Hi ha molta feina a fer, en aquest sentit, per evitar situacions de vergonya aliena com la dels ajuntaments des Castell o de Sant Lluís, que han editat sengles programes de festes plens de faltes (només, però, en la versió catalana). Tan difícil és que algú amb cara i ulls els revisi abans de dur-los a impremta? Ningú no ha pensat en la imatge que donen els consistoris públicament? Mostren la mateixa poca cura en tot allò que fan? Aquesta realitat testimonia la manca de competència plena en les dues llengües de l’administració, en detriment de la catalana, fet que justifica que s’hagin de seguir prenent mesures compensatòries, dins d’un marc legal vigent totalment subordinant però que mai no s’ha desplegat a fons, tot aprofitant conjuntures polítiques favorables (ja vindran els altres a carregar-s’ho, quan governin; no cal que ho facin els nostres, no?). A més, si les institucions són les primeres que prestigien la llengua, que l’empren com i quan toca (quantitativament i qualitativa) açò impulsarà també la societat civil a fer-ho i entitats com l’associació de veïns d’Alcalfar potser acabaran fent un ús correcte del topònim del seu nom (ja n’he parlat prou, d’aquest tema, i no vull cansar més del que toca els lectors).

La llista és inacabable. Amb només tres exemples (carreteres, turisme i llengua) ja veiem per on van els tirs. A vegades hom té la sensació que som davant d’aquell sistema de tortura anomenat gota malaia, que cau lentament però imparable sobre les nostres consciències. Ens acabarà fent desistir per cansament o per avorriment? No ho sé, però no deixa de ser feixuc haver de dedicar-se a argumentar sobre elements que haurien d’estar superats fa temps. En el joc de la vida, no pot ser que encara no haguem passat de pantalla i ens trobem encallats en el fang de les evidències. A Atrapat en el temps, la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, cada jornada repetida era una oportunitat per fer les coses diferents, per millorar-les. Potser, de tot plegat, en podem treure algun aspecte positiu, com la necessitat d’esmolar els arguments, de fer-los més originals i cercar maneres més efectives de presentar-los, la qual cosa però, no deixa de ser un trist premi de consolació, i més si el receptor d’aquests missatges segueix actuant com la paret d’un frontó. Però de més verdes en maduren i, pel que fa als murs, l’exemple de Jericó ens hauria d’empènyer a l’optimisme.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 2