Català

És impossible establir quantes paraules té una llengua. En tractar-se de sistemes oberts, constantment en van entrant i sortint. Aquest és un fenomen natural (tot i que també pot passar que sigui degut a causes extralingüístiques). Una part d’aquest cabal lèxic —no tot, perquè es tracta d’una maniobra impossible— pot aparèixer als diccionaris. Al de l’Institut d’Estudis Catalans, el normatiu, hi ha aproximadament unes 70.000 entrades; als deu volums del Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, una obra d’abast major, no normativa, trobam 160.000 articles. D’entre la gran quantitat de paraules que hi podem localitzar, avui ens centrarem en una que apareix a ambdues obres: català.

Per començar, cal dir que es tracta d’un terme d’etimologia incerta. I prou. No intentarem cercar d’on prové, tot i que hi ha diferents tesis al respecte, sempre vinculades al mot Catalunya, com les defensades per Joan Coromines o, abans, per Josep Balari —la que recull el DCVB— o, una de les més recents, la que planteja Jordi Colomer. D’acord amb l’Alcover-Moll, els primers testimonis escrits que en tenim provenen de les cròniques medievals de Jaume I i de Pere el Cerimoniós, però tot sembla indicar que la paraula ve d’abans. No ens hi podrem entretenir, però.

Més que no pas l’origen, allò que m’interessa d’aquest mot, que tant pot ser un adjectiu com un substantiu, és què denota —el sentit o sentits literals o referencials— i què connota —el sentit o sentits figurats o simbòlics que els parlants li atorguen. És a dir, allò que significa. D’acord amb el diccionari normatiu, català té tres accepcions. Són diferents, però hi ha una connexió clara entre elles. Per començar, aquest terme és un adjectiu que fa de gentilici. És el mot amb què ens referim als habitants de Catalunya i, per extensió, a tot allò que hi tengui relació. La denotació té, sobretot, un origen geogràfic. Avui en dia, el mot Catalunya fa referència, bàsicament, a una comunitat autònoma, una de les desset que conformen el regne d’Espanya, amb un territori que, en part, és coincident amb la geografia històrica de l’indret. El Tractat dels Pirineus (1659), primer, i la divisió provincial (1833), després, s’encarregaren de modificar-la. La Mancomunitat que, als anys trenta del segle passat, agrupà les quatre diputacions provincials amb què s’havia reestructurat la major part del territori principatí va ser la base a partir de la qual es va crear, amb el règim del 78, la comunitat autònoma actual. Ho va fer per la via ràpida, pel fet de ser considerada històrica, tot i que aquesta singularitat va quedar en no res després de la LOAPA, la famosa llei amb què s’imposava el café para todos.

Les autonomies es regulen específicament a través dels respectius Estatuts. En el cas català, la reforma d’aquest marc legal, elaborada en començar el segle XXI, va topar amb una sentència del Tribunal Constitucional, de 2010, que en qüestionava alguns aspectes. El moment és considerat l’inici de l’anomenat procés sobiranista, una mena de culebrot o sèrie que ja va per la tretzena temporada. En cadascuna d’elles n’ha evolucionat la trama, l’argument i els actors principals. Hi ha hagut anys en què s’ha prioritzat l’acció —d’una banda, la cívica i no violenta, càndida fins i tot; de l’altra, la desproporcionada i venjativa, la de l’a por ellos—; alguna temporada ha recordat més Ironside o, pitjor, Night Court —que aquí vam veure batejada com Juzgado de guardia—, amb tot el protagonisme per als advocats i jutges, en el marc d’alguns processos judicials que s’han pogut seguir fins i tot en directe, amb bons índexs d’audiència. Actualment, les coses es mouen en unes coordenades que potser caldria relacionar, per exemple, amb una de les novel·les gràfiques protagonitzades per Astèrix i Obèlix, concretament La zitzània, aquell volum en què els romans aconsegueixen desestabilitzar el poblet dels gals irreductibles tot infiltrant-hi un personatge que es dedica a crear divisió entre la gent.

La segona accepció del mot català que ens presenta el DIEC també és un gentilici. A la pràctica, és una versió in extenso de la primera definició: «Natural dels Països Catalans» i, en conseqüència, tot allò «Relatiu o pertanyent als Països Catalans o als seus habitants.» Aquí el significat del mot es construeix a partir d’un concepte interessant, el de Països Catalans. Segurament, qui més n’ha defensat la conveniència i l’ús ha estat el valencià Joan Fuster. I, fins a un cert punt, també l’ha teoritzat un mallorquí, Josep Maria Llompart, des d’una òptica un pèl diferent. Parlam justament de dues persones que no pertanyen a l’àmbit autonòmic de Catalunya. La dada és significativa. Ambdós han reflexionat al voltant d’un terme que, malgrat alguns inconvenients, consideraven necessari per poder donar nom a una realitat existent. Tant l’un com l’altre estaven d’acord amb el fet que els Països Catalans era la denominació que es podia donar a un conjunt de territoris amb una història, una cultura i, sobretot, la llengua en què aquesta s’expressava, compartides.

Hi afegirem que, per al terme en qüestió, hi ha qui ha proposat —Fuster mateix—, un sentit addicional que va més enllà d’aquesta realitat lingüística i cultural, tot afegint-hi un vessant de projecte polític compartit i, per tant, amb una visió de futur, una proposta col·lectiva per construir un espai concret on viure de manera sobirana —en el marc d’una Espanya federal, en el si d’una federació o confederació de nacions ibèriques o, directament, en un estat català propi, entre altres possibilitats.

Per acabar amb les tres accepcions del mot català, ens referirem a aquella en què fa de substantiu, en què és un nom: «Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.» El terme, per tant, denota una de les llengües mitjanes d’Europa. Segons les darreres dades competencials, es calcula que pot ser parlada per aproximadament 12 milions de persones. Malgrat aquestes xifres, es tracta d’un idioma que es troba, com recorda Avel·lí Flors, «(creixentment) minoritzada». Només cal analitzar-ne l’estatus en els àmbits jurídic, econòmic, demogràfic o sociolingüístic per a comprovar-ho. Mai no hi havia hagut, potencialment, tants parlants de la nostra llengua; però, paradoxalment, s’utilitza molt per davall de les seves possibilitats. Darrere d’aquesta situació anòmala hi ha una sèrie d’aspectes —la realitat sempre és complexa—, d’entre els quals cal citar la presència de les ideologies lingüístiques, que hi tenen un protagonisme principal. Aquestes, alhora, estan condicionades per tota una teranyina, pel que fa a les interaccions, de valors, actituds i normes d’ús.

Tot plegat, per tant, ens mena a deixar de banda la denotació per abordar la connotació respecte d’aquest mot, català, que és un i tres alhora pel que fa al significat. Som davant del cas d’una paraula que incomoda a molta gent. A les Illes, al País Valencià, al conjunt de l’estat… Portant-ho al límit, es tracta d’un terme que genera fòbies profundes. La connotació negativa, sobretot, té a veure amb el fet que es considera que aquesta paraula qüestiona una concepció molt concreta de l’estat espanyol, centralista, un estat nació que es configura a partir d’un model decimonònic —del segle XIX— encara vigent, malgrat el decalatge cronològic que açò suposa. És allò que ideològicament defensa el nacionalisme hegemònic a Espanya, l’espanyol. Hom podria pensar: quina potència que té la paraula català, que fa trontollar els fonaments de tot un estat sencer! Ben al contrari, som davant d’un exercici cínic prou conegut, el recurs de crear una falsa amenaça externa com a tàctica de legitimació per part de qui té la paella pel mànec.

És ver que el mot pot fer referència als habitants d’una comunitat autònoma en què una part important de la població no se sent còmoda. Que ho sigui també a la resta dels Països Catalans és anar massa enfora, ja que el projecte polític que s’hi pugui vehicular és, ara mateix, del tot minoritari. Som —perquè m’hi incloc—, quatre moixos. Inofensius. Ja els va bé, però, titllar-nos d’amenaça. En aquest sentit, una manera de defugir-la és proscrivint aquesta paraula, català. Potser no som tan innocus com semblam? En som conscients?

Que les paraules provoquin aquesta mena de reaccions no és un fenomen tan estrany. Hi ha algunes patologies mèdiques que s’hi relacionen. Per exemple, la logofòbia és la por als mots nous. També s’ha conceptualitzat la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia, és a dir, la por a les paraules llargues —un terme que s’havia d’expressar, lògicament, amb un mot que no s’acaba mai. Allò que diria que no s’havia diagnosticat fins ara és la por, la fòbia, l’odi, cap a un mot concret, únic: català. El concepte per a definir-la, però, ja existeix. No cal crear-lo. Se’n diu catalanofòbia. Només caldria afegir-li una nova accepció.

A les illes Balears i Pitiüses, amb els darrers canvis de govern —autonòmics, insulars i municipals— la catalanofòbia, entesa com a por al mot català, s’ha empeltat ràpidament a l’administració. Amb l’entrada de la ultradreta, però també amb la presència d’una dreta que ja tenia molts de prejudicis respecte d’aquest terme, hem comprovat que hi ha una obsessió a fer desaparèixer la paraula maleïda de qualsevol lloc en què tengui una mínima projecció pública —per exemple, als dominis d’internet institucionals o a la Fira del Llibre en Català. La contraresten amb denominacions particulars —menorquí—, connotades positivament, tot intentant crear una oposició artificial entre els dos termes que són, a la pràctica, dues cares de la mateixa moneda. Josep Salord Farnés, en plena nit negra del franquisme, ho deixava clar: «—”Bé, vostè que escriu en català o en menorquí?” ¿I què hem de respondre a un tal joc de paraules? ¿Què té de més o què li manca al menorquí per a ser català? ¿Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?»

Com a mínim, en tenim per tres anys i mig, d’obsessió patològica. En veurem moltes més, d’animalades, fetes en nom de la catalanofòbia. Esperem que, almenys, els mals ocasionats per la gent que la pateix i que, sobretot, l’exerceix de manera conscient i malèvola, siguin reversibles. Caldrà posar-hi remei i, mentrestant, denunciar-ho i posar-los en evidència.

Visits: 135