Crònica del dotze d’octubre

Un altre any, hem arribat a dia 12 d’octubre. Ho dic com si es tractés d’una fita i és ben bé així. Fa un mes que vam començar el curs acadèmic i, tot s’ha de dir, aquesta és una aturada més que agraïda després d’un inici massa intens. Massa. Encara és més benvinguda si hi afegim el fet que hi ha centres educatius que han aprofitat l’avinentesa per a afegir-hi una jornada no lectiva més, de la qual cosa n’ha resultat un pont de cinc dies. És el meu cas. La quantitat de coses que es poden fer en un espai de temps com aquest és enorme: corregir i preparar situacions d’aprenentatge, per exemple. Però, també, estar amb els teus, llegir, escriure, escoltar música, passejar, anar a presentacions de llibres, sopar a fora…

Hi ha gent que aprofita aquest dia per festejar coses molt diverses. Per exemple, una part de la família, a Saragossa, celebra el Pilar, la patrona de la ciutat. No en diuen, curiosament, les festes de la Mare de Déu del Pilar o, més ben dit —perquè allà parlen la lengua común—, de la Virgen del Pilar. I açò que hi governa gent d’ordre, a la ciutat. Hi vaig ser una vegada, ja fa temps. Com sol passar quan ets forà, hi ha coses que em van agradar —l’ambient, sortir de marxa per la zona del Tubo—, coses que no —les vaquillas: a part del maltractament animal, ho vaig trobar un espectacle decadent i lamentable, per la gent qui hi participava i per l’hora en què ho feia— i, sobretot, hi va haver coses que no vaig entendre —tornant a les vaquillas: encara no veig quina lògica té agafar una bona borratxera, durant la nit, per acabar, a primera hora del matí, envestit per un animal banyut.

A casa, però, vam fer cas dels versos assenyats de la cançó de Georges Brassens, «La mauvaise réputation», que vaig conèixer, en versió hispana, de la mà d’un Loquillo que, avui dia, els contradiu amb escreix. Especialment, vam seguir al peu de la lletra aquell en què es diu que, en la festa «nacional» —es refereix a la del catorze de juliol, perquè l’home era francès!—, «je reste dans mon lit douillet». Així, restàrem còmodament dins el llit —alliberats de la tirania del despertador—, fins que se’ns va acabar la son, prou tard, moment que vam aprofitar per celebrar l’aniversari d’una neboda tot menjant sopes de partera, amb ella, per berenar.

Cap al migdia, vam arribar fins a Alcalfar, a fer-hi una nedada. Ho arrodonirem amb un deliciós dinar a base de panets de truita. L’aigua estava boníssima. Era transparent, cristal·lina i, la temperatura, extraordinària. Càlida, fins i tot. De tan bon estar que hi feia, vaig aprofitar, jo, que no tenc natura de sargantana, per seure una bona estona al sol, llegint els darrers poemes de Miquel Cardell i alguns articles del darrer número, el del mes passat, de la revista Serra d’Or. El de na Maite Salord, sobre el començament del curs acadèmic, el subscric de dalt a baix: «la claror del setembre no pot amagar les ombres del curs escolar que començam.» En canvi, la conversa-entrevista a Àngels Marzo i Jordi Llavina em va returar. Llegint-ne només les preguntes vaig comprovar que hi ha tòpics que no caduquen i és molt cansat haver-hi de tornar. Va ser una excusa perfecta per capbussar-me de nou dins l’aigua.

No estàvem sols, a la cala. Vam coincidir amb uns pocs turistes i amb gent coneguda, autòctona. Les converses, moltes vegades tòpiques, coincidien en la calor que, encara, està fent. És el canvi climàtic, constatàvem. Açò no és normal. Ara bé, davant d’aquesta realitat punyent, acabava fent acte de presència el pragmatisme. La frase amb què es concloïa aquest lapse de xerrar boig era repetida una vegada i una altra: cal aprofitar-ho. Res de combatre-ho. Mentre faci aquest temps, és qüestió d’anar a nedar. Ja ho diuen, que totes les deixades són perdudes.

Som a mitjan octubre i, amb aquesta climatologia tòrrida que, per exemple, ens fa patir dins l’aula, parlar d’esclata-sangs ve a ser una quimera. Enguany no n’hi haurà. A Menorca són més tardans que a la península. Allà no n’estan collint. Per tant, és bo de fer pensar que aquí anirem pel mateix camí. En canvi, na Maria, amb qui vam coincidir a la cala, és optimista i troba que, amb les plogudes que s’anuncien per al final d’aquesta setmana i el començament de la que ve, n’hi haurà. Confia que canviarà per fi el cicle i tornarem a una certa normalitat. El fred, però, fa anys que no arriba. No cal ser gaire vell per recordar castanyades de Tots Sants en què calia anar ben abrigat. Darrerament, dia primer de novembre se sol aprofitar per fer la darrera nedada de l’any. Veurem per on acabarà anant la cosa.

A mitjan capvespre d’aquest passat dia dotze, va tocar anar a cercar aigua a la font de Calàbria. Carregat de garrafes buides, calia repetir el cerimonial que, aproximadament cada quinze dies, hem de fer per tal de consumir aigua potable sense haver-la de comprar embotellada, al supermercat, pagant-la a preu d’or i deixant una petja de CO? important. A Maó, mitja ciutat no en pot beure o, més ben dit, es recomana no consumir-ne directament de l’aixeta. Massa nitrats. En canvi, a l’altra meitat, hi arriba després d’haver passat un tractament d’osmosi. A nosaltres no ens va tocar viure a la zona bona. Per açò, hem de fer viatges i emplenar l’aigua de beure a la font de Calàbria. Ens surt de franc, açò sí. Potser és una part del problema: el preu a què pagam l’aigua que arriba a casa. No sé si és barata o no, però potser ajuda a fer que la gent no sigui conscient que els recursos hídrics illencs són, ara mateix, el primer dels reptes que tenim a Menorca.

Mentre estic carregant les garrafes acabades d’omplir al cotxe —vuit litres cadascuna; vuit en total: de plàstic, vet aquí la incoherència—, suant com un porc perquè la calor que fa en aquesta època de l’any és la que és, no la que hauria de ser, record algunes notícies aparegudes aquesta setmana a la premsa illenca. Per exemple, la que cita el nombre de piscines que hi ha a Menorca. El municipi de Sant Lluís és el que té la ràtio més alta, per molt que, a Alcalfar, n’hi hagi poques. O una altra que parla del projecte per a construir, a la costa d’aquest municipi, uns quants centenars d’habitatges, amb què s’incrementarà encara més el consum d’aigua. Si jo, per a beure’n, he d’anar a cercar-la a una font, com s’ho faran a Sant Lluís? D’on pensen treure-la?

Tenc la sensació que estem jugant a un joc molt perillós. Suïcida, més ben dit. Vivim abocats a un precipici. De fet, hi avançam. Però ho feim feliços, pensant que no hi haurà un demà en què, potser, ja no hi haurà marxa enrere possible. Ens aferram a la dita: «qui dia passa, any empeny». Encara que sigui a força de demanar, a crèdit, uns recursos naturals que no podrem tornar mai més. La consigna és clara: aprofitem que fa bon temps per anar a nedar.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 79