El poeta que fou un ocell migrador

(Versió lleugerament modificada del text publicat al suplement «Xoc» del diari Menorca el passat 4 d’octubre)

Gumersind Gomila i Guasteví va néixer a la ciutat alegre i blanca de Maó el 27 d’agost de 1905. Des de petit s’interessà per la pintura1, en part per la influència de la seva germana Antònia. Participà en un parell d’exposicions col·lectives a l’Ateneu de Maó (el 1924 —amb sa germana— i el 1926), entitat en la qual va ser professor de dibuix. Poc després, la mort del pare va fer que la família, escalonadament, es traslladés a Perpinyà, on tenien parents establerts. A partir de 1928, a la capital del Rosselló, on treballava al despatx d’un delineant, Gomila eixamplà els seus interessos culturals: entrà en contacte amb el catalanisme del moviment Nostra Terra i amb l’occitanisme felibrenc; alhora, es donà a conèixer com a poeta, amb diversos guardons en certàmens jocfloralescos locals.

En començar la II Guerra Mundial, fou el representant de la cultura catalana a la Societat d’Estudis Occitans, entitat a redossa de la qual publicà el seu primer llibre de poesia, La sorra calenta (1943). Es tracta d’un lluminós cant a la vida, vehiculat a través del carpe diem horacià, justament en uns anys que convidaven a tot el contrari. Després de la contesa bèl·lica, l’activisme de Gomila s’intensificà i es diversificà fins a esdevenir un referent cultural català i occità: fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Occitans, escriví en publicacions periòdiques diverses, va fer emissions radiofòniques, treballà per a les Edicions Proa (establertes a Perpinyà), feu part de grups teatrals…

Als cinquanta, continuà la seva ingent tasca cultural. També, va passar a treballar de ceramista a l’obrador de Sant Vicens, a Perpinyà, on col·laborà amb Jean Lurçat —signaren conjuntament «La creació del món», un gran plafó de ceràmica ubicat a la casa de la ràdio, a Estrasburg, per exemple— i participà en diverses exposicions col·lectives. Fou l’època en què es consolidà com a nom imprescindible de la cultura nord-catalana. En la dècada següent publicà el gruix de la seva obra poètica, una part de la qual havia escrit en les dècades anteriors. Ho va fer a l’editorial Edicions el Triangle, de creació pròpia. Llucifer (1966), un cant a la terra occitana i, alhora, un camí d’introspecció personal, és la proposta més ambiciosa de l’autor. El vent fútil (1967) és un llibre menys cohesionat que l’anterior, amb un conjunt de composicions variades, amb alguns poemes icònics com «El cavall blau». Finalment, Els ocells morts (1969) poetitza la infantesa menorquina de l’autor. Hi trobam les referències més explícites a l’illa en què va néixer (tot i que no hi ha cap obra en què no aparegui el substrat illenc, en aquesta hi és un element central). L’editorial Barcino, per la seva banda, publicà una versió corregida i augmentada de La sorra calenta (1967) dins la col·lecció «Tramuntana», l’única que comptà amb una distribució mínimament «normal» a l’època.

D’acord amb Estel Aguilar, cal llegir Gomila des de les coordenades del postsimbolisme poètic. Així, el treball formal que hi ha darrere dels textos del nostre autor s’entén com una recerca de l’harmonia entre la forma i el fons, amb la intenció d’arribar a una poesia «pura» que ha de ser, a més, senzilla i clara —Verdaguer i Lorca en serien els grans referents. La recerca de la connexió amb el lector hi és evident. Açò permet al jo poètic apropar-se a la «veritat íntima», individual, però alhora assumir la veu de la col·lectivitat, catalana en aquest cas, en el camí que, partint del passat i situant-se en el present, ha de portar-la a assolir el futur.

En aquest sentit, com remarca Jaume Aulet, la vida i l’obra de Gumersind Gomila estan marcades per un tot de dualitats que fan que el nostre autor es trobi permanentment «entre dues espases». Ho és l’espai, amb la presència de Menorca i del Rosselló, d’una banda, i dels Països Catalans i Occitània, de l’altra; ho és l’expressió artística amb què es manifesta, poesia i pintura; ho és la defensa de la cultura, la catalana i l’occitana; o la doble esfera col·lectiva i individual del jo poètic que acabam de citar. Açò explica que la seva poesia estigui plena d’elements antitètics i en lluita permanent: llum i fosca, vida i mort, àngels i dimonis, bé i mal, virtut i pecat… I els ocells, de naturalesa dual, que es troben a mig camí del cel i de la terra. Una part fonamental de la proposta poètica de Gumersind Gomila té a veure amb com s’hi concep la relació del jo amb la natura, gens antropocèntrica —posthumanista, segons Estel Aguilar—, en peu d’igualtat amb tots els elements que la conformen. S’hi sent plenament interconnectat, cosa que permet fer-li brollar les emocions més sinceres. Aquest aspecte lliga, evidentment, amb la pintura del nostre autor, en què predomina el paisatgisme.

Gumersind Gomila morí el 22 de març de 1970. Uns anys abans del decés, a la solapa de l’edició d’El vent fútil, havia anunciat un nou llibre de poemes, La mort de cada nit, conformat per textos escrits durant la dècada dels seixanta, segurament perdut. També deu estar-hi —només en coneixem les primeres pàgines— la novel·la Els divins extravagants.

Amb l’excepció d’una Antologia poètica (2003) i de la reedició d’Els ocells morts (2005), publicades per l’Institut Menorquí d’Estudis, els seus llibres són actualment introbables. La futura edició de la poesia completa de l’autor ha de capgirar la situació i permetre al públic interessat gaudir de l’obra d’un poeta notable. Així i tot, gràcies a Maria Àngels Gornès, que n’ha musicat unes quantes peces, hi ha més d’un poema del nostre autor que és conegut dins i fora de l’illa que el va veure néixer. Finalment, cal dir que Gumersind Gomila dona nom al premi de poesia per a joves que convoca l’ajuntament de Maó, un guardó que ja va per la tercera convocatòria i que ha servit per situar Maó, la ciutat alegre i blanca que el va veure néixer, al mapa de la bona poesia catalana actual.


1 Ho demostra el fet que, al número 25 (de 12 d’agost de 1916) de la revista humorística Charlot, editada a Barcelona, va aparèixer una col·laboració no fou l’única— d’un fillet de nom Gumersindo Gomila, a punt de complir onze anys, que hi envià un parell d’acudits il·lustrats. Ja s’hi podia entreveure l’estil personal de l’autor.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 80