Pantalletes a l’aula

Hem pogut llegir aquests darrers dies, en premsa, diverses opinions de gent que qüestiona l’ús que es fa de les pantalles a les aules. És un tema candent. També s’han fet sentir, ara que ha començat el curs, en algunes reunions de presentació dels tutors a les famílies, al torn obert de paraula. Plantegen als centres que es reconsideri l’ús que s’està fent dels dispositius mòbils en l’àmbit docent i, per arrodonir la demanda, afirmen que Suècia vol prohibir-los i tornar als llibres de text per tal d’evitar que els alumnes esdevenguin «analfabets funcionals».

El debat no només és interessant sinó que és necessari. Darrere d’un malestar que és compartit per força persones hi ha la constatació que s’està fent un mal ús dels dispositius mòbils en els centres educatius. Quan parlo de dispositius mòbils no m’estic referint específicament als telèfons, que són un món a part. En alguns instituts, el meu per exemple, el seu ús està prohibit i els alumnes han après a sobreviure-hi (tot i que, evidentment, els fan servir clandestinament als lavabos, a les zones del pati on no arriben els ulls escrutadors dels professors de guàrdia o, fins i tot, a les aules, aprofitant els canvis d’hora i els relleus docents, entre d’altres). Poca cosa. No tots els professors poden dir el mateix.

La preocupació progenitora es centra sobretot en uns aparells que, des d’un punt de vista tècnic, són una autèntica meravella: els Chromebook™, unes màquines amb l’aparença d’un ordinador portàtil —no ho són ni d’enfora—, capaces de sobreviure a l’ús que en pot fer un adolescent durant, almenys, quatre anys. Que un aparell pugui fer açò diu molt al seu favor. Ara bé, com sempre, aquesta facilitat d’accés, aquesta resistència i durabilitat, no han de ser com l’arbre que amaga el bosc. Els inconvenients hi són. I no són pocs.

Per començar, tot i que sigui una obvietat, cal recordar que un Chromebook™ té pantalla. Alguna vegada n’hem parlat aquí, en aquest blog, referint-nos al fet que la comprensió lectora en aquest format és menor que la que es pugui tenir llegint en paper. Darrere d’aquesta afirmació hi ha evidències científiques en forma d’estudis psicolingüístics que demostren que la capacitat cognitiva dels alumnes no rendeix al mateix nivell quan es treballa a través d’una pantalla. Si hi sumam el fet que els alumnes fan moltes hores davant d’aquests dispositius, no només al centre, sinó que després, a casa, a l’hora de fer els deures, també necessiten emprar el Chromebook™, és normal que es generin una sèrie de situacions com a mínim preocupants.

Ara bé, a més de les pantalles, hi ha un aspecte d’aquestes màquines que em preocupa potser més. En trobam, a la pràctica, davant d’una mena de monopoli, de l’omnipotent i omnipresent Sant Google, de la mà d’un dispositiu que duu instal·lat un programari que és seu i que obliga els usuaris a fer servir unes eines molt concretes que van en detriment, per exemple, de la possibilitat o del desenvolupament d’eines de programari lliure, algunes de les quals s’han fet servir fins ara a total solvència als centres educatius. De fet, la Conselleria, i aquesta dada també és preocupant, està apostant per l’ús de programari privatiu que, per a més inri, no necessàriament és més bo que el lliure. És més tost a l’inrevés.

L’exemple més recent són les noves pantalles —pissarres digitals— adquirides, que s’han acabat d’instal·lar a començament de curs a escoles i instituts illencs. Tenen un núvol propi, on deixar-hi les tasques elaborades amb un programari que és exclusiu de la marca i, per tant, no multiplataforma. I, per a emprar-les, cal crear un usuari, amb tot el que aquest fet implica respecte de l’ús de dades personals. A més, s’entenen amb un ordinador portàtil que duu instal·lat únicament el sistema operatiu Windows. Les pissarres digitals, almenys a l’hora de compartir pantalla, són incompatibles amb el programari lliure. Ho dic per experiència, perquè en el moment que he intentat connectar-hi el meu portàtil, que corre perfectament amb una distribució Ubuntu, he rebut un avís recordant-me que ambdós sistemes són incompatibles. No anam bé.

Respecte del que acab de dir de la creació d’un usuari per poder emprar una determinada aplicació, amb l’arribada del Chromebook™ s’ha accentuat una pràctica que, també, caldria replantejar-se: l’ús, amb tota l’alegria del món, d’una sèrie d’aplicacions virtuals (Canva, Kahoot, WeVideo, etc.), una part de les prestacions de les quals són gratuïtes, tot i de cada vegada estan restringint-ne l’accés perquè els centres educatius acabin comprant-los una llicència. No són barates, per cert. Ara bé, aquestes aplicacions, no són imprescindibles —solen ser vistoses, açò sí: entren fàcilment pels ulls—, però independentment de si es paga o no per emprar-les, en el moment que convidam els alumnes a fer-les servir, estem fomentant que regalin una sèrie de dades —aquestes sí, de franc— a unes empreses, les que hi ha darrere de les aplicacions, que sí tenen ànim de lucre i que, per açò mateix, poden fer-les servir amb finalitats poc clares.

En el mateix sentit, hi ha un munt de dades delicades dels centres educatius allotjades als servidors de Google. Dels departaments d’orientació, per exemple. Potser no totes, però sí una quantitat prou significativa, a la qual poden tenir accés o no la resta de docents, però que es troben allotjades en uns servidors que potser són a l’altra punta del món. Que la corporació nord-americana ofereixi de franc als centres educatius una cosa tan temptadora com són una munió de comptes de correu electrònic i un espai d’emmagatzemament virtual gairebé il·limitat, ens hauria de fer arrufar les celles. La frase és molt tòpica, però real: sempre que alguna cosa és gratis a internet vol dir que l’usuari és, a la pràctica, la mercaderia amb què uns tercers fan negoci.

Pel que fa a l’ús que es fa d’aquestes eines a classe, també podríem constatar que hi ha una part important dels docents que no estan preparats per fer-les servir adequadament, per diversos motius, d’entre els quals podríem destacar la manca de competència, no necessàriament per una qüestió generacional. Des d’un punt de vista tècnic, a la pràctica, els alumnes dominen molt millor els aparells que no pas els professors, la qual cosa explica que els utilitzin per fer coses que no toquen mentre són a l’aula. Per molt que es formin, però, sempre van dues o tres passes endarrere.

Bé, després d’haver posat aquest memoràndum d’inconvenients damunt la taula, potser és el moment de començar a posar arguments a l’altra banda de la balança. Potser no arribarem a equilibrar-la, però cal no fer-se trampes al solitari. N’hi ha un que té molt de pes: la realitat és la que és i, per açò, les pantalles formen part de la normalitat fora de les escoles i dels instituts, no només dels estudiants sinó també de les seves famílies, és a dir, dels adults amb qui conviuen. Evidentment, un centre educatiu, davant d’aquesta realitat, té una feina que és la d’intentar que els alumnes siguin competents a l’hora de fer servir aquests dispositius. Competents, però, en aspectes relacionats sobretot amb el món educatiu. Per exemple, respecte de la recerca i el processament de la informació. Amb l’objectiu que, quan surtin de les aules i calciguin el món exterior, en puguin fer un ús mínimament adequat.

Des del moment que es posa en qüestió l’ús que es fa del Chromebook™ a classe, una qüestió que, com he dit, em preocupa i molt per tota una sèrie d’aspectes que he comentat, no puc evitar de pensar que la polèmica posa de manifest un rerefons, un substrat, que té a veure amb la idea que una part —m’atreviria a dir que prou significativa— de la societat té dels centres educatius. Històricament, s’han concebut com a aparcaments de nens mentre els pares treballen, no només a l’educació infantil i la primària; o, pitjor, com un substitut en tots els nivells d’una educació que, evidentment, ha de tenir diferents vessants socials. Una part important de l’anomenada socialització primària es fa a casa, amb la família i, al carrer, amb els amics. Dit d’una altra manera, només una part de l’educació ateny als centres educatius. De fet, la part més important incumbeix a les famílies, es fa fora de les escoles i instituts i ocupa un número molt important d’hores del dia. No pot ser que hi hagi gent que dimiteixi d’allò que li toca fer i deixi en mans alienes tota l’educació dels fills. Malament anam.

Per açò, el problema de l’ús de les pantalles, al matí, mentre els alumnes són a l’aula, pot ser —de fet, ho és— un problema; però no el més gros. I no correspon al sistema educatiu treballar-lo. Em referesc a l’ús desmesurat que fan joves i adults dels dispositius mòbils tota hora: a casa, al carrer, en llocs públics, als hospitals, als cinemes, etc. És un poc el que passa amb l’aprenentatge de la llengua. Als centres educatius es treballa per fer que els alumnes esdevenguin competents en l’ús de la varietat estàndard de qualsevol de les llengües que aprenen. En el cas concret de la llengua catalana, que després es parli o no al carrer, fent-ne servir sobretot les varietats col·loquials, no depèn dels centres educatius. De fet, és gràcies a ells que tenim un número potencial molt alt de catalanoparlants —mai no n’hi havia hagut tants com ara. Ara, revertir la pèrdua d’usos lingüístics és feina d’altri. Les escoles i els instituts ja hi han fet la seva part. És una cosa semblant, crec jo, al que passa amb els dispositius mòbils.

Visits: 239