Puretones: un darrer disc decebedor?

Me l’he hagut de pensar molt, el títol d’aquesta ressenya discogràfica. Molt. Però crec que al final és el que expressa millor allò que volia dir, en poques paraules, assumint alhora el risc de caure en aquest vici del periodisme digital dels nostres dies anomenat pescaclics —els anglesos en diuen clickbait—, que tant odii. Som conscient que incloure l’adjectiu decebedor en un lloc tan destacat pot despertar la morbositat del lector potencial que, encuriosit, voldrà saber per quin motiu escoltar aquest treball discogràfic podria ser una experiència negativa. L’interrogant ho condiciona, però atenció a l’espòiler: no ho serà, de cap de les maneres, un mal disc. Caldrà llegir la crítica fins al final, per a entendre-ho, perquè moltes vegades les coses no són allò que, en un principi, poden semblar.

Missió especial nº5 és, com apunta el seu títol, el cinquè llarga durada publicat pel grup de rock menorquí Puretones, després de Set euros i un botó (2009), Tones de puré (2013), Somnis d’extraradi (2017) i el disc de versions Jardins aliens (2019). I, si he dit en començar aquesta crítica que ens trobam davant d’un disc que pot ser decebedor, no és perquè ho sigui el contingut, és a dir, les cançons que hi trobam. De fet, és tot el contrari. Per variar, es tracta d’un treball excel·lent, un més d’aquest grup per al qual fer grans discos sembla una feina rutinària. El situaria, sense pensar-m’ho gaire, a tocar dels Somnis d’extraradi, a parer meu l’obra canònica del grup. Si hagués de posar-li una nota numèrica, tindria el vuit i mig assegurat. Sobre deu. És, segurament, el disc que més he escoltat durant l’estiu i el que duim fins ara de primavera d’hivern —al costat d’altres treballs d’autors menorquins com Rudymentari o Tuomala, entre d’altres.

Les deu cançons que el componen ofereixen una fórmula ben coneguda, un rock and roll de guitarres que és marca de la casa, amb les lletres que van a càrrec del cantant Miquel Plana —amb una única excepció—, mentre que, de la composició musical —excepte, també, en un tema—, se n’encarrega el guitarrista Pep Villalba, acompanyat de Plana en algunes ocasions. Conjuntant-ho tot, hi ha el baix de Tony Olmedo, la bateria de Josep Vinent i la guitarra de Situs Cànovas, tots ells músics de solvència contrastada.

Cal dividir el disc en dues parts ben diferenciades. Les lletres i la música marquen clarament les cares d’un disc que, si hagués estat de vinil, hauria tingut tota la lògica del món, amb cinc cançons per banda. Per començar, hi hauria la cara A, la més roquera i contundent, aquella en què trobam més mala llet. Hi predomina una visió crítica del món de què formam part, en què un «exèrcit vil i repugnant de rates de ciutat» infecta tot allò que toquen, en què els deliris de grandesa ancestrals i el pur narcisisme tenen el terreny adobat, com també l’hi té el «borreguismo encapsulado» de les xarxes socials, el reialme de la postveritat. Tot i açò, però, cal dir que malgrat el pessimisme que es desprèn a les primeres quatre cançons de Missió especial nº 5, sempre hi «queda un punt d’esperança». No tot està perdut.

El punt d’inflexió, de la mà de l’amor, el marca la cinquena peça, «Tu», amb què es tanca la primera part del disc i, a la vegada, se n’enceta la segona, la cara B, molt més melòdica. Sense deixar de ser rock de guitarres, els riffs potser no són tan dominants i els arpegis fan acte de presència. Ara les lletres se centren en el desig de fugida, que es pot concretar de diferents maneres: en un viatge a l’espai —tot jugant homofònicament amb títol del treball—, amb el desig de no tocar de peus a terra, d’anar més enllà dels límits —l’eternitat, l’horitzó— o, senzillament, en la darrera peça del conjunt, a través dels records que emanen de l’observació d’un objecte tan vintage com és un àlbum de fotos.

Resumint-ho, resulta que Missió especial nº 5 és un disc de dalt de tot. Però, malgrat tot, no deixa de ser un treball decebedor. En primer lloc, perquè és el darrer del grup. Açò vol dir que no en publicaran cap més. Tal com van anunciar després d’haver-lo tret al carrer, Puretones es prenia un descans «indefinit», un eufemisme amb què intentaven atenuar una realitat que no deixa de ser colpidora: no hi haurà més discos del grup. S’ha acabat. Som, per tant, davant d’una mena de testament musical d’una formació que ja no ho és. Ni tan sols hi resta el consol d’haver-ho sabut deixar quan es trobaven en un bon moment de forma. No ho compensa.

Tot sembla indicar que el projecte Puretones ha acabat morint de finor, aquesta manera tan menorquina de fer les coses, almenys en el món de la música, en què el món tancat que és la nostra illa, no només en un sentit geogràfic, fa que els cicles vitals dels grups siguin breus. En aquest sentit, la decepció és encara major perquè, com que el grup s’ha desfet, no hi ha cap previsió de presentar Missió especial nº 5 allà on el rock demostra la seva raó de ser: dalt d’un escenari. No hi haurà un concert per donar a conèixer aquest magnífic treball. Modestament, m’agradaria que aquesta crítica contribuís a fer-los replantejar la situació.

Aquest és un disc que hauria d’arribar a molta gent. En la nostra llengua es fa massa pop indie insubstancial —tot i que també n’hi ha de bo— i, en canvi, trobam poca contundència rockera. Els mitjans no li paren l’atenció que mereix. Viure a Menorca no hi ajuda, tot i que de cada vegada hi ha més possibilitats de transcendir els límits de l’illa. Per açò és també decebedor no poder trobar el disc a les plataformes de reproducció en continu. No hi és. Almenys, aquí sí que podem agrair que l’hagin editat en disc compacte, cosa que en garanteix la qualitat del so —el treball no té una producció professional, però sona més que dignament perquè Pep Villalba i Tony Olmedo són, per damunt de tot, bons músics— en sonar pels altaveus d’un equip d’alta fidelitat, un altre aparell vintage que alguns irreductibles encara empram. De la distribució del treball, no en parlarem. No sabria dir als lectors interessats a adquirir-lo com fer-ho per incorporar-lo a la seva discoteca personal.

Aquests que acab d’enumerar són els inconvenients que el fan un disc decebedor. Les causes, evidentment, són extramusicals. Ara bé, l’emprenyada dura poc. Només cal escoltar els primers segons de «Rates de ciutat», amb un baix elèctric que tensiona el so, tot preparant-nos per a la tempesta sonora que s’esdevindrà amb la incorporació de les guitarres i la bateria, perquè el mal gust de boca desaparegui. La música m’atrapa i em deix endur. Saber que alguns dels músics que eren part de Puretones continuen fent coses que, potser, acabaran quallant en algun nou projecte amb cara i ulls, també hi ajuda. Però em sap greu tot plegat, perquè el darrer disc d’aquest grup no és, de cap de les maneres, un treball decebedor. De cap de les maneres. 

Visits: 189