Aquesta setmana, amb els grups de segon de batxillerat, hem comentat a classe un poema adequat a les dates en què ens trobam i que, alhora, s’adiu perfectament a la situació d’aprenentatge en què treballam la literatura modernista. Tocava conèixer-ne algunes estètiques i hem aprofitat per fer un tast del simbolisme decadentista a partir d’un text titulat «L’Eterna enamorada», d’Adrià Gual. La composició, de 1895, potser no passarà a la història per la seva qualitat literària, però sí que és un text força significatiu del moment en què va aparèixer.
Els versos ens presenten una mena d’àngel, una figura femenina propera a la donna angelicata, etèria —deixa «suaus petjades» per allà on camina—, que està eternament enamorada i que ens pot recordar una al·legoria primaveral: per allà on passa creixen les flors. Que aparegui el «llarg camí de nostra vida», un homenatge força explícit al conegut vers amb què Dante inicià la seva Comèdia, no deixa de ser interessant. Ara bé, la presència inicial del color negre o, també a la primera estrofa, de les flors morades, ens han de fer sospitar respecte de l’autèntica naturalesa d’aquesta dama.
Des del moment que és una enamorada de tothom i que, quan omple de petons els seus amants, «els recompensa» donant-los «la llum», es fa evident que ens trobam davant d’una al·legoria claríssima de la mort. Que no ho diuen que, just abans de traspassar, veiem una llum al final d’un túnel? Que no ho sabem, que el negre i el lila són colors associats al dol? Ara bé, contràriament a allò que esperaríem —un esquelet esfereïdor, abillat amb una mena d’hàbit franciscà, portant, amenaçadora, una falç francesa, una dalla—, la descripció d’aquesta dama ens mostra un ésser bell, atractiu, sensual fins i tot. D’aquí que el jo poètic no entengui per què la gent li té por. Tot i açò, tampoc no cal frisar per estar amb ella. Vindrà quan toqui. Ja ho deia Horaci, traduït per Antoni Moll Camps: no vulguem saber «quina fi (…) ens tenen reservada / els déus.» La dama ens té apuntats a tots a la seva agenda. Ella sí que sap quan vindrà a cobrir-nos de besades.
Aquesta visió embellidora de la mort, que segueix els patrons del simbolisme decadentista de l’època —i el seu gust per trobar la bellesa en allò que es considerava morbós, decadent i malalt— pertany, com hem dit, al modernisme, és a dir, al moviment cultural que, en el tombant de segle (del XIX al XX), va transformar la cultura catalana, que va passar de ser regional i tradicional a nacional i moderna, d’acord amb la definició proposada per Joan-Lluís Marfany, encara vigent.
Més d’un alumne ha coincidit que aquesta era una visió poc convencional de la mort. Presentar-la com una figura sensual és inesperat. Sobretot perquè, en el marc de la nostra cultura, de base judeocristiana, l’entenem d’una manera molt més seriosa, lúgubre, trista. Fa respecte i por. És el que té enfrontar-se al gran misteri de la vida, a allò que ens és desconegut. Açò que dic es pot observar clarament per Tots Sants, la festa que acabam de passar. Formen part de la celebració activitats tan serioses com la visita als cementeris, els records tristos dels familiars que ja no hi són, les ofrenes solemnes en forma de rams de flors a les tombes. Si hi ha algun element que se surt un poc d’aquesta visió més seriosa és justament la celebració gastronòmica d’aquesta diada, que cal lligar als productes d’època, siguin els bunyols, les castanyes o, fins i tot, els panellets, que estan documentats a Menorca des de fa força temps.
Per tot açò que acab de comentar, crec que no ha de sorprendre de cap manera que a la nostra illa, com passa a tants altres llocs d’Europa amb una cultura de base catòlica, Halloween hagi arrelat amb força. És ver que darrere d’aquesta irrupció, relativament recent en el temps, hi ha la potència de l’imaginari audiovisual nord-americà, abassegador dels anys vuitanta del segle passat ençà. Als Estats Units ja es van encarregar de fer-se seva, tot reinterpretant-la, l’antiga celebració irlandesa del Samhain, d’origen cèltic, amb què es donava la benvinguda a l’hivern, fins a convertir-la en allò que és ara: una celebració global que coincideix amb el dia dels morts.
La presència televisiva, cinematogràfica, iconogràfica en general, ha fet la seva feina, però cal admetre que una de les claus de l’èxit d’aquesta celebració, un factor que ha permès escampar-la per una part important del món, és que es tracta d’una commemoració festiva, alegre fins i tot. Açò la fa, en conseqüència, més atractiva, sobretot per als més joves. No arriba a ser-ho tant, lúdica, com allò que fan a Mèxic, quan les famílies se’n van a fer un panxó al cementeri, al costat de les tombes dels familiars. Tots junts. Helloween no deixa de ser una festa festiva, la qual cosa també pot tenir una part de culpa a l’hora d’entendre el xoc que crea la seva celebració entre les generacions més veteranes.
Aquí, en part, hi ha la típica i tòpica resistència al canvi, tan humana ella. També és innegable la presència d’un altre ingredient en la recepta: les prevencions, quan no el rebuig directe, davant d’un colonialisme cultural que, inicialment, és contrari a tot allò que consideraríem «genuí». En principi. Oblidam ràpidament que el món de les tradicions sempre ha estat així, obert a les novetats, fet a base d’incorporacions d’elements aliens a la tradició pròpia. Ho són, relativament nous, els pares Noels nadalencs; ho són, també, els capgrossos i els gegants a les cercaviles illenques… No acabaríem mai. I no se’n salvaria cap, de festa: ni Sant Joan a Ciutadella! I, de la mateixa manera que s’hi han afegit elements, també se n’han perdut o resituat alguns que es consideraven inamovibles. No fa tants anys, les corregudes, als cossos dels pobles, eren un dels actes centrals de les celebracions —i no ho era la qualcada: sabem perfectament que en alguns pobles va estar a punt de desaparèixer als anys 60 o 70 del segle passat. Tot açò de les tradicions l’origen de les quals es perd en la nit del temps, va per aquí: sempre hi ha un moment en què són una novetat que, prest, passa a ser un costum de tota la vida.
La clau de volta de les tradicions és que són dinàmiques, vives i, per tant, canviants. És un bon senyal que ho siguin. Es tracta, així, de tenir la capacitat d’assimilar i integrar els nous costums que venen de fora, per fer-los o, més ben dit, convertir-los també en autòctons. A Menorca, com passa a la resta de països amb què la compartim, la llengua té un paper fonamental en aquest procés. Per açò és tan important el que comentava Biel Pons a la presentació del llibre Jo vull el vol dels falcons, que es va fer el passat dimarts 31, dissabte de Tots Sants, justament mentre els carrers de Maó anaven plens de gent disfressada —amb paròdies d’elements terrorífics (sang, cicatrius, rostres esblanqueïts…), relacionats amb la mort—, o en què, a més d’una escola, celebraven festes en les quals els túnels del terror compartien protagonisme amb la venda de bunyols, en una convivència natural, gens conflictiva.
Halloween és inevitable. La tasca que tenim com a poble —per coses com aquesta se suposa que ho som— és anostrar-lo. Aquí hi ha el repte. Una manera de fer-ho, per exemple, és aconseguint que el «trick or treat» ianqui esdevengui, per exemple, «crit o confit!» en tost d’un «truco o trato» que no deixa de ser una moda aliena. És açò el que va dir Biel Pons. La cosa va per aquí.
Visits: 80