Crec que puc dir, sense por d’equivocar-me, que la conseqüència més evident, pel que fa a l’àmbit illenc, del pacte de legislatura que va subscriure la dreta amb la ultradreta, ambdues espanyolistes i espanyolíssimes —és allò de tanto monta, monta tanto— és la sensació d’estar veient un culebrot farcit d’episodis esperpèntics. Com s’enyora, en aquest sentit, la presència en premsa d’un columnista satíric com va ser Gabriel Galmés, que en podria parlar des de l’humor, tan necessari en temps foscos com els que estem vivint, però alhora des de l’anàlisi més rigorosa, aprofundida i punyent.
Quan encara no fa ni mig any de l’inici de la legislatura, les lluites caïnites pel control de les petites quotes de poder —autonòmic, illenc i local— a què ha tingut accés la ultradreta, són tan constants i sanguinàries que ni la intervenció de la central madrilenya, la que realment hauria de tallar el bacallà en un partit que fa del centralisme polític una de les seves senyes d’identitat, no ha pogut atenuar-les. Potser estaven massa entretinguts, els quadres dirigents, a fomentar la CayeBorroka™ davant de la seu estatal del partit autoanomenat socialista i obrer. No ho sabria dir. El que es veu d’una hora enfora és que, a conseqüència de la contesa entre bàndols, faccions, sectors i corrents interns del partit ultra, hi ha hagut sang (al·legòrica) i que, pel camí, el combat està deixant un reguitzell de cadàvers (polítics). A Menorca, els filofeixistes —faig servir aquest concepte per definir una ideologia per a la qual el nazisme no és un delicte, com ha afirmat tranquil·lament un dels seus dirigents aquesta setmana—, han quedat en quadre en poques setmanes.
Evidentment, els seus socis de govern, amb molts anys d’experiència acumulada, aprofiten la situació per intentar anorrear-los. Els ho posen tan fàcil! «Si no pots veure el teu director insular, cap pega: el destituïm, però en posam un del nostre partit. I tira milles!» Tot plegat es podria resumir amb el que va dir el conseller i trànsfuga —menorquí havia de ser!— que fins no fa gaire formava part de la formació ultradretana, al parlament i a l’ajuntament de la ciudad del ladrillo. L’home ha qualificat els seus antics col·legues amb un adjectiu força castís: pardillos. Per cert: el mot fa referència a un petit ocell el nom del qual, en català, també s’empra, com a adjectiu, amb el mateix significat: passerell. Són uns passerells, a parer seu. No és l’únic que ho pensa.
Però l’esperpent no serveix per amagar la realitat. Tots sabem que no els va costar gaire, a les dues formacions, posar-se d’acord en una sèrie de punts relacionats amb la persecució efectiva de la llengua catalana o amb algunes propostes que incidien de ple en el sistema educatiu. A mesura que es van concretant, podem veure com, per damunt de tot, som davant de la tàctica política dels venedors de fum a què estan avesats aquests especialistes a fer brindis al sol, una expressió l’origen de la qual es troba en el món dels toros, com no podia ser d’una altra manera. És el que té, sociològicament parlant, haver-hi estat tant de temps de cara, amb la camisa nova i tota la pesca. Hi tendeixen.
Amb açò que dic, però, no vull treure mèrit a l’amenaça que aquestes polítiques suposen per la llengua pròpia d’aquest arxipèlag, començant per la creació de l’Oficina dels Drets Lingüístics, tal com està plantejada, que no fa presagiar res de bo. Cal no oblidar, però, que el marc legal és el que és, cosa que ells també saben perfectament, i que açò condiciona els marges de maniobra d’aquesta oficina. També saben que hi ha una societat civil, encara en plena hibernació i amb el son molt profund, a la qual no convé despertar. El que va passar en l’època dels bauzànides —per emprar el terme proposat per Joan López Casasnovas— encara cou. Aquí cal apuntar que no només la marea verda va fer caure el govern, sinó que el TIL va ser declarat nul per les sentències 443, 444 i 446 de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de 22 de setembre de 2014. Ho saben, els nostres governants, però alhora, ara que toquen poder, també són conscients que han de construir un relat que satisfaci els seus votants respecte de la seva acció de govern.
Per exemple, més d’un polític s’ha omplert la boca parlant del fet que, a partir d’ara, serà possible la lliure elecció de llengua, per part dels pares, en els centres educatius. Aquí cal apuntar que s’ha partit moltes vegades d’una falsedat, perquè a les Illes Balears no hi ha un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, sinó un sistema bilingüe en què les dues llengües oficials de la comunitat autònoma són vehiculars de l’ensenyament. Si, com diuen, hi ha imposició, és doble: del català i del castellà. Ara bé, d’acord amb l’Estatut, amb la Llei de Normalització Lingüística i el que estableix l’anomenat Decret de Mínims, el sistema reforça la presència de la llengua minoritzada, de manera que ambdues són vehiculars, però no al mateix nivell. S’ajuda la que té una menor presència i ús social.
Un altre error de partida és creure que els pares són els que realment poden decidir quina és la llengua en què els fills rebran l’aprenentatge. La cosa no va així. I no és tan bo de fer canviar-ho. Hem de tornar a apel·lar, aquí, al marc legal vigent, que no permet ara mateix que només una de les llengües oficials sigui la vehicular del sistema educatiu. Tampoc no té poder de decisió, cada família, individualment, per decidir en quin percentatge es faran servir. És cada centre, a la pràctica, qui ho estableix, a partir del seu Projecte Lingüístic, en el disseny del qual hi participa tota la comunitat educativa, també pares i mares, des de diferents òrgans de representació. Sempre, però, s’ha de complir allò que estableix el Decret de Mínims, que almenys la meitat de les hores lectives de les matèries no lingüístiques s’han de fer en català.
Aquesta és la realitat (que, per cert, no s’acompleix en alguns centres, en què la presència de la llengua catalana és testimonial, cosa que no passa a l’inrevés). El nou equip de govern autonòmic no ho pot canviar tan fàcilment. Açò ho sap bé el conseller del ram. Però cal quedar bé, alhora, amb els votants i amb els socis de govern. D’aquí que la notícia de la implantació de la tria de llengua, aplaudida en premsa pels columnistes —i, sobretot, pels quintacolumnistes afins al règim (autonòmic) o als seus aliats—, s’hagi anat aigualint a poc a poc, s’hagi matisat d’acord amb aquest joc típic de la política de partits en què és fonamental fer creure que s’està fent allò que es va dir que es faria, encara que realment no s’estigui fent o no del tot. És l’estratègia del brindis (de cara) al sol. Les copes estan buides o, com a molt, contenen Champín, aquell succedani infame de la beguda espirituosa que venen als supermercats, adreçat als fillets.
Amb tot el que acab de dir, però, que ningú no es pensi que estic traient ferro a una situació que és més que preocupant. El discurs —per terra, mar i premsa— contrari a la llengua catalana i a tot allò que tengui a veure amb la identitat cultural de les Illes és constant. La tècnica del desgast funciona, de manera indiscutible. Saber com actuen els adversaris és fonamental a l’hora de dissenyar les estratègies amb què fer-los front de manera efectiva. Convé recordar-ho.
Visits: 91