Avui —independentment del dia en què llegeixis aquest text— fes comptes que és dissabte nou de setembre. Per tant, a Maó se celebra la segona festa de Gràcia. O de la Mare de Déu de Gràcia, si és que fas part d’aquells que no entenen la tendència a l’economia del llenguatge. Tot i que encara hi ha una sèrie d’activitats programades per aquest capvespre i vespre, els dies centrals de la celebració maonesa ja han passat. Més d’un els ha viscut amb intensitat i, per açò, aprofitarà per fer la vessa, per dormir fins a la quina hora. Llegir un text publicat en un blog serà la darrera de les seves prioritats. Hi haurà qui, a més, a conseqüència dels excessos perpetrats el dissabte i el dia de Gràcia, aprofitarà la jornada per conviure amb la ressaca.
No ho sabia —ho he descobert mentre preparava la redacció d’aquest xalandrot—, però resulta que la ressaca, aquesta «pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga», tal com la defineix el diccionari normatiu, és un castellanisme. Ho explica el Diccionari català-valencià-balear —fixau-vos bé com s’escriu: què va en majúscules i què no en aquest títol, sobretot si teniu vel·leïtats secessionistes o diferencialistes—, obra que ens remet a la forma ressaga (i a l’encara més dialectal rissaga). És curiós, però, perquè el DCVB només inclou el sentit del «moviment de retrocés de l’aigua de la mar després d’haver-se desfet una ona a la platja o d’haver topat amb les roques». Res d’efectes de borratxeres. Desconec, per tant, si hi ha un mot genuí per referir-se a aquest estat en què, açò sí, sembla que dins el cervell —a l’estómac encara pot ser més evident—, les coses es mouen, amunt i avall, en què hi ha una manca evident d’estabilitat.
En canvi, sí que disposam, els catalanoparlants, d’una quantitat ingent de paraules i expressions per a referir-nos a l’embriaguesa o borratxera. Aquest estiu, a l’illa, la majoria deuen haver-se produït pels efectes de l’alcohol, especialment de la ginebra o gin —que no és una herència britànica, com diu el tòpic, sinó holandesa—, que la gent consumeix en diferents formats: pomada o gin amb llimonada, saliveta, pellofa, gin verd o vermell… Així i tot, hi ha altres begudes alcohòliques que es consumeixen els dies assenyalats —cervesa, vi…— les quals, al costat d’altres drogues, tenen la facultat de generar ressaques. També ho fan, per cert, les aglomeracions de gent, de cavalls, d’actes… Qui viu les festes, d’una manera o d’una altra, sol acabar-les ressacós.
A l’hora de referir-nos a l’embriaguesa o borratxera, com hem dit, els catalanoparlants disposam d’un ventall enorme de possibilitats, amb què es demostra la riquesa lèxica de la llengua. Lògicament, es fa evident en els usos més col·loquials (poca gent acostuma a dir que qualcú pateix una intoxicació etílica). Són un exemple claríssim d’allò que vol dir una cultura: una determinada manera de veure el món i, per tant, d’expressar-lo. I, en aquest sentit, potser sobta la quantitat de mots que fan referència al món animal amb què ho indicam. És evident que, quan hom ha begut més del compte, es comporta d’una manera poc o gens racional, animalística. No sé, però, no m’hi he pogut dedicar, quina és l’explicació que hi ha darrere de cadascuna de les formes emprades, començat pel gat, un mot, a més de moix, també empram a Menorca, per molt que algun il·luminat s’entesti a afirmar el contrari. Aquesta és una manera de dir compartida a tot el domini lingüístic del català per referir-se a l’estat en què es troba qui ha xumat en excés: quin gat que duies ahir!
Tal com consignen obres com el DCVB, també empram o s’han emprat formes com moix (i moixa), mona, moneia, mosques, serpentí (a Ciutadella), i un bon grapat de referències ornitològiques: lloro (a Mallorca), merla (a ambdues illes), sòl·lera i súl·lera, gafarró (a la vall de Gallinera), palomera, terrola o torrola, xot… Moltes vegades, el verb que les acompanya és agafar: ha agafat una bona súl·lera! Curiós. En relació amb els felins, a Menorca es feia servir —no sé si encara és viva o no la paraula—, un mèu, relacionat segurament amb el memeu i la meula que fan servir a l’illa veïna.
Potser —és una hipòtesi sense fonament, d’aquelles que es fan els dies assenyalats amb una beguda a la mà, per exemple a llocs com la Universitat de Labarra—, entre els sabaters, antigament, hi havia el costum d’emborratxar-se amb facilitat. A més de les cançons de vega, expressions com agafar un bon cerol o dur un sabatot de dalt de tot poden ajudar a fonamentar aquesta argumentació tavernària. També, no podien faltar en una cultura com la nostra, escatològica de mena, referències a diferents secrecions corporals: pet i merda.
No ho vull fer llarg: de mots, n’hi ha per donar i vendre. Alguns són ultralocals; d’altres, compartits per diferents territoris catalanòfons, a vegades sense obeir a cap lògica: bombo, bufa, curda, tarumba, paperina, mamadura, manta, mantellina, marrinxa, masurca, mina, mioca, pinya, pepida o pipida, torrada, torrat… Aquest darrer mot, el fan servir a l’Empordà: ja ho deien Sopa de Cabra, en parlar d’aquell que havia nascut entre Blanes i Cadaqués, que «anava ben torrat.»
Les ressaques solen ser males de passar. Hi ha qui recorre a la química per a mitigar-les: ibuprofèn i altres drogues que es poden comprar a les farmàcies. La cultura popular també té diferents remeis amb què fer-hi front. Al llibre Medicina Popular Menorquina: segles XVI-XXI, de Marc Moll, segurament en trobarem unes quantes, tot i que ara mateix no el tenc a mà i no l’he pogut consultar abans d’escriure aquestes ratlles. Sigui com sigui, totes les cures solen anar acompanyades de paciència i de resignació.
Ara bé, podrem convenir que el millor remei per a evitar les ressaques és no beure. En un context, el de les festes d’estiu menorquines, en què el consum d’alcohol es fa al carrer i de manera massiva i generalitzada —és un element fonamental de la socialització—, no sembla gaire bo de fer posar en pràctica l’abstèmia. Potser convindria. Ens ho hauríem de fer mirar.
Visits: 99