Dels articles d’opinió

Una de les feines que em va tenir entretingut en començar l’estiu va consistir en la preparació d’una ponència —o comunicació: encara no ho tenc clar!— sobre els articles que Joan Francesc López Casasnovas va publicar al diari Última Hora de Mallorca i que, un dia més tard, apareixien reproduïts a la premsa menorquina, concretament a la secció «De rebot». L’anàlisi, que vaig presentar a la jornada d’estudi i d’homenatge que l’IME va dedicar a l’humanot ciutadellenc, abastava uns quatre-cents textos, aquells que va publicar també el diari Menorca —abans, fins que es fusionaren ambdues capçaleres periodístiques, havien aparegut a l’edició menorquina del diari mallorquí—, entre 2014 i juliol de 2022, pocs dies abans de traspassar. Llegir —rellegir en més d’una ocasió— aquells textos va ser un exercici molt gratificant, sobretot en comprovar-ne la vigència i la potència literària que traspuaven. La veu d’en Joan era única, tant pel que fa als continguts com a la forma en què els presentava. En el context del diari, va deixar un buit molt gros, irreemplaçable. L’enyoram. Molt.

D’entre els gèneres literaris, tenc un interès especial per l’assaig. No és la primera vegada que ho dic. Els articles d’opinió periodístics en són part, tot i que es moguin en territoris fronterers, sobretot pel fet d’aparèixer a la premsa, el gènere informatiu per excel·lència. Antoni Maestre, de la Universitat d’Alacant, ens en recorda la naturalesa assagística, des del moment que aquesta mena de textos fan servir «una prosa didàctica que especula amb idees». També, els caracteritza «la pretensió de claredat i bellesa» i el subjectivisme, és a dir, «el punt de vista de l’autor és força rellevant». Per aquest motiu, a més del fet que «l’assaig escapa a l’oportunitat i l’imperatiu de la concisió» que demanen els textos periodístics més convencionals, els estrictament informatius, «l’article és un «microassaig actual». Joan Fuster, una referència ineludible quan parlam d’aquestes coses, rebla el clau: «Un article és un assaig en miniatura. L’escriptor-articulista hi parla de si mateix o des de si mateix: el públic el llegeix perquè el busca i espera la paraula de l’escriptor, d’aquell escriptor particular.»

Quan els articles d’opinió s’institucionalitzen en una secció que es publica de manera periòdica, parlam d’una columna. Hem dit fa un moment, el títol de la que feia servir Joan López: «De rebot». Cada setmana, el lector sabia que el trobaria a les pàgines del diari. Aquest fet ajudava a crear l’hàbit de llegir-lo. De manera sincrònica, per a dir-ho d’alguna manera. Calia esperar set dies per tornar-ho a fer. És el que em passa amb alguns columnistes: esper que arribi dissabte per veure que ens conta Pep Mir —amb qui, per cert, no sempre estic d’acord, ni falta que fa: el que importa és que les opinions d’altri t’ajudin a ponderar les teves— des del seu «Cafè, croissant i…»; diumenge és el torn de Josep Maria Quintana, també al diari Menorca —tot i que no té batiada la secció— i les seves anàlisis del panorama sociopolític i cultural de l’illa, de l’estat o, fins i tot, de l’àmbit global. Tenir una visió insular d’allò que passa al món és un luxe i, per desgràcia, una raresa. També discrepam més d’una vegada, sortosament, però agraesc les seves argumentacions, molt ben elaborades. També són una lectura dominical ineludible les «Pedraules» de Joan Pons, que ara apareixen publicades a L’Iris, el setmanari ciutadellenc. No me’n perd cap ni una, tot i que a vegades —especialment quan parla de l’IME: jo, que visc la institució des de dins i, crec, la conec de primera mà, sé que hi ha vegades en què té una visió esbiaixada de les coses— em sap greu que deixi anar més pedrades que paraules, segurament per culpa del desconeixement —descart, en qualsevol moment, la malvolença en les seves afirmacions. Normalment, però, els seus escrits, des d’un punt de vista literari, són deliciosos.

Com pot comprovar el lector perspicaç, el diari Menorca, al qual he dedicat més d’una invectiva en aquesta secció assagística i virtual que m’acull, és una de les meves lectures regulars. Regulars i parcials. Que arribi a l’institut en què faig feina ajuda a explicar-ho. També, el fet que, d’entre els col·laboradors, a part de Pep Mir i Josep Maria Quintana, n’hi hagi algun més amb qui puc sintonitzar —més o menys— ideològicament: Miquel Camps, imprescindible els dilluns, per posar-ne un exemple. No són gaires, perquè el biaix ideològic del mitjà és el que és. D’entre els columnistes, he de citar Emili Pons i Carreras i el seu «De què anam», que ens il·lumina l’edició dels dimecres. Ara bé, també hi llegesc algunes firmes d’autors que són als antípodes de la meva manera de pensar. Tot i que, en més d’una ocasió, pugui arribar a pensar que perd el temps fent-ho, cal saber-ne l’argumentari. No per a entrar a debatre’l —no és el meu estil rebolcar-me en el fang—, però sí per a conèixer de quin peu calcen els adversaris. No en diré cap nom. Us els podeu imaginar, tot i que no sé si els encertaríeu tots.

Fora de l’àmbit illenc, també hi ha una sèrie de noms la lectura dels quals esdevé ritual en l’àmbit dels articles d’opinió. Si cal destacar un nom per damunt dels altres, aquest és el de Sebastià Alzamora i una columna a l’Ara Balears que, malauradament, sembla haver passat a millor vida: els «Hàbitats naturals», des de la qual s’ha dedicat a disseccionar amb precisió —i amb grans dosis de fina ironia— la societat illenca real, la que no surt a les promocions turístiques, però que en rep, de ple, les conseqüències.

A la mateixa capçalera, Xisca Homar i les seves reflexions al voltant de la filosofia —més d’una vegada relacionant-la amb el món educatiu i la seva experiència docent—, més esporàdica en les seves aparicions, ha esdevingut una lectura imprescindible. Caldria afegir-hi, a la nòmina, Xisco Rotger i els seus articles centrats en la història cultural, amb una presència prou important de Menorca; o, fins i tot, els d’Empar Moliner, quan es dignen a publicar-los. En general, la secció d’opinió d’aquesta publicació mallorquina en justifica la compra, setmana rere setmana. Gràcies a la coordinació familiar i a un sistema de torns un poc irregular a l’hora d’escollir qui va al quiosc a comprar-lo, el puc llegir amb calma, a casa.

Un altre setmanari que consult, en aquest cas gràcies a la generositat de la Conselleria d’Educació del nostre Govern autonòmic —que durarà, segurament, el temps que triguin a assabentar-se que estan pagant la subscripció a un mitjà que s’expressa en llengua catalana, que es fa des del País Valencià i que és gairebé l’únic que té com a marc mental els Països Catalans. Em referesc, òbviament, a El Temps. Per les seves pàgines hi tornam a trobar Sebastià Alzamora, però aquí hi destacaria Anna Ballbona, Núria Cadenas o Manuel Baixauli, entre les signatures que cal seguir amb regularitat.

Dels diaris als setmanaris i, d’aquí, a les publicacions mensuals. A l’enyorat L’Avenç —per poc temps, perquè acaben d’anunciar la represa editorial el pròxim mes d’octubre—, ha estat tradició, des del moment en què m’hi vaig subscriure, començar la revista pel final, llegint Jordi Puntí. Després, la resta. Així i tot, mentre va publicar-les —en aquest cas sí que és segur que no tornarà—, les ressenyes espectaculars de Vicenç Pagès Jordà també eren una lectura prioritària d’una revista que s’havia de degustar lentament, al llarg de tot el mes. Una cosa semblant passava amb Serra d’Or —tot i que amb el canvi de línia editorial i, pitjor, del disseny, he començat a plantejar-me seriosament de cancel·lar-ne la subscripció—: la començava per les tries literàries personals, al final. Ara, una de les primeres coses que hi cerc és la col·laboració —temporal, només enguany—, de Maite Salord.

Fent la llista —i no hi són tots!—, en una primera impressió em sembla que, sincrònicament, dedic una part important del meu temps a la lectura d’articles d’opinió. Després de pensar-hi, caldria matisar-ho, perquè no n’hi ha per a tant: hi ha textos l’extensió dels quals demana menys de cinc minuts d’atenció. Amb els més llargs, no cal escatir-hi més d’un quart d’hora. Potser aquí el que importa és l’organització. Si es fa bé i es duen al dia, llegir-los és fàcil: es tracta només de trobar el moment adequat per a dedicar-s’hi.

Hi ha, però, una altra manera d’aproximar-se a aquests textos, la diacrònica. Antoni Maestre, a qui ja hem citat, ens recorda que «un editor pot recollir els treballs periodístics en un volum si decideix que tenen qualitat literària, és a dir, qualitat estètica». Els reculls d’articles ens permeten d’arribar-hi des d’una nova perspectiva. Aïllats del moment i del context puntual en què foren publicats; acompanyats d’altres textos del mateix autor amb què formen un tot diferent, redimensionat. N’hi ha que, en format llibre, funcionen molt bé. Ho dic justament ara, en què la lectura d’Hotel Intercontinental, de Quim Monzó —una troballa casual a la biblioteca pública, incomprensiblement situada al taulell de les novetats (el llibre és de 1999!)— demostra que hi ha textos que aguanten força bé el pas del temps i que, enllà de la circumstància concreta que els va fer néixer —una època en què el F. C. Barcelona no lluïa publicitat a les samarretes, en aquest cas— hi ha una sèrie de reflexions atemporals, acompanyades del bon fer literari, que els fan més que llegidors. Parlam del plaer estètic, idò.

No era el mateix llegir, seguides, les «Pedraules» joanponsianes en els volums que les recollien —publicats per l’IME, per cert—, que fer-ho al diari Menorca, a mesura que s’hi anaven publicant. Setmanalment. És el que passa —o passava— també amb els articles de Joan Francesc Mira o de Martí Domínguez en èpoques pretèrites del setmanari El Temps. El mateix es pot dir de Sònia Moll: després d’aparèixer a La Directa, un recull d’articles seus van sortir agombolats a Beneïda sigui la serp, una lectura imprescindible; o de Turista de coa d’ull, d’Antoni Janer, amb escrits originalment apareguts a l’Ara Balears. Per cert, s’haurien de plantejar seriosament publicar un volum amb tots els «Hàbitats naturals» de Sebastià Alzamora.

Llegir-los en forma de llibre és, també, una manera més fàcil d’accedir-hi: els volums són a les biblioteques o es pot fer que hi siguin gràcies a aquest magnífic invent que són les desiderates. En canvi, tornar a llegir els exemplars de les revistes és molt més difícil. Impossible en el cas menorquí, en què les hemeroteques bibliotecàries tenen una vida efímera.

Voldria acabar, idò, aquestes reflexions tornant a Joan Francesc López Casasnovas. Els seus articles van veure la llum en publicacions molt diverses. Tornar-los a llegir en l’actualitat es convertiria en una feina titànica si no fos per volums recopilatoris com Jo vull el vol dels falcons, publicat el passat mes de juliol. En aquest cas, el fil conductor del llibre no és el lloc on van aparèixer els microassajos d’actualitat sinó la temàtica tractada: la llengua. Els textos abracen un període de temps prou ampli, de 1975 a 2022. L’edició, de Gemma Ferrer, és impecable.

Malauradament, es tracta del cant del cigne editorial de l’anterior Direcció General de Política Lingüística abans que el canvi de tornes ocorregut després de les darreres eleccions la fes desaparèixer. No ho ha fet l’IME, l’altra entitat responsable de la publicació. Tornar a llegir, ara, els articles d’opinió de Joan Francesc López Casasnovas, en el context actual, és un exercici més que necessari. Açò, que és bo per una banda —la vigència de l’obra d’un autor—, vol dir que, per una altra, no ho és gens —el context en què convé tenir-lo present, en què la llengua pròpia d’aquesta contrada s’ha convertit en objectiu a erradicar.

Visits: 143