Navega per la categoria

Política

Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Share Button

Españistan

per Aleix Saló

Share Button

Aire fresc

Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.

M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.

Aquí hi ha una qüestió de fons que és molt clara, el nostre sistema polític funciona malament, i va empitjorant amb el temps. És l’hora de posar-hi remei. Tenim una classe política de molt baix nivell, sovint incompetent en molts àmbits, i de vegades fins i tot corrupta. Tenim polítics que han fet de la política una professió, que han arribat on són a base de servidulisme dins del partit i no per mèrits personals ni professionals. Tenim partits que imposen la disciplina de vot, que serveixen els interessos de lobbies i grans empreses, i que taxativament expulsen qualsevol persona amb principis que gosi contradir el discurs des de dins de les seves files. En definitiva, tenim una classe política que ja no legisla pel bé del seu poble, i molta gent n’està farta. Una prova claríssima és el darrer barem del CIS, on els enquestats situaven la classe política com a tercer problema del país, només per sota de l’atur i de la crisi econòmica.

El moviment que estem vivint és d’indignació, no proposa solucions, denuncia un problema, un de molt greu. Perquè ens agradi o no la política condiciona les nostres vides. De fet, si analitzem les reivindicacions que apareixen a les concentracions, segur que en trobaríem moltes fins i tot contradictòries. És normal, els motius dels assistens són múltiples, molts relacionats amb la crisi econòmica, però tots estem indignats perquè qui hauria d’intentar aportar solucions i donar exemple es dedica a amagar el cap sota l’ala i a protegir els seus privilegis, ja siguin de dretes o d’esquerres, espanyolistes o catalanistes, amb això es posen tots d’acord.

Hi ha qui diu que la solució es votar partits minoritaris, jo crec que si els convertim en majoritaris actuaran exactament igual que els altres. Ens hem de dotar dels mitjans per evitar que això passi, opcions n’hi ha vàries, basta amb mirar al nostra voltant. Jo de moment he decidit no votar cap partit que no inclogui com a punt prioritari del seu programa la reforma del sistema de partits i l’eliminació dels privilegis de la classe política. Els polítics no estan per governar el poble, estan per servir-lo.

Així idò, si d’aquesta #spanishrevolution en surt una millora del sistema polític, benvinguda siga. Si en surt un canvi legislatiu del sistema hipotecari, benvinguda siga. Si en surt la fi del bipartidisme, benvinguda siga. Si en surt qualsevol cosa, benvinguda siga. Respirin, senyors, és aire fresc.

Santi Camps Taltavull
Twitter: @santicamps

SIGUES LLIURE DE COPIAR, ENLLAÇAR I/O REDISTRIBUIR AQUEST ARTICLE, TOTAL O PARCIALMENT, PELS MITJANS QUE MÉS ET CONVINGUIN

Share Button

Democràcia real ja

Ja va unes quantes vegades que m’arriben noticies d’aquesta iniciativa, així que al final he entrat a mirar. He llegit el seu catàleg de propostes, que us enllaç aquí mateix. Seria intererssant conèixer opinions i obrir debat. A jo el catàleg m’agrada en gran part (hi ha punts que directament no), però peca del mateix de sempre, aplicant-lo milloraríem però els nombres no surtirien per fer tot el que proposen, ni d’enfora. Hi ha zero propostes per millorar l’economia productiva, i per tant les arques públiques. Sembla un moviment d’indignació, no de solucions, però és un començament; i si que toquen alguns punts clau llargament esmentats a xalandria.

Què en pensau ? Va, animau-vos a dir la vostra sense por, que darrerament hi ha molt lector i molt poc escriptor

Share Button

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Share Button

De bancs i caixes

Qualcú ens pot explicar breument què està passant amb açò de les reconversions de caixes en bancs ? No estic entenent res, ni les raons oficials ni les extraoficials. En un moment em va semblar que deien que amb la nova llei obligarien a les caixes a tenir reserves de capital per valor d’un 8% dels actius. Vol dir que ara no tenen ni açò ? Sempre havia pensat que havien de tenir liquit per un 20% dels dipòsits. O ho entès malament ? En qualsevol cas, més enllà dels detalls tècnics, intueixo que la raó de fons és una altra. Agrairia a qualque xalandrier que hi entengui que hi posi un poc de llum

Share Button

M’estic tornant lliberal. I tu ?

Ara fa un estona m’ho demanava al twitter. Cada vegada m’estic tornant més lliberal (econòmicament xerrant) i més anarquista (políticament xerrant). Trob que és coherent, de fet. I és que el desencant va creixent, desencant amb moltes de les coses que havia cregut altra temps. Em sembla estar vivint una segona adol·lescència, on et qüestiones totes les creences anteriors. Som l’únic al que li passa açò, o hi ha més xalandriers en situació similar ?

I és que he constatat que la ètica no pot ser una qüestió de fè, i així he vist com absolutament tots els dirigents que comencen amb bones intencions acaben volent salvar la cadira o fugint del partit. I també he constatat com la bona voluntat no té res a veure amb la bona gestió, i així veig continuament com volen milions i milions de doblers públics en asades. També veig ara de primera mà la quantitat brutal d’impostos sobre el treball que existeixen (i que la gran majoria de la gent desconeix), i el que costa guanyar-se la nòmina cada mes quan no vius dels impostos dels altres.

Suma-li la crisi, i arribem a un punt on pens que ens hem de qüestionar moltes coses, com açò que exposava en Pau del model universitari o el que exposava l’altra dia n’Alex del sistema de subvenció de vols (que són dues puntes d’un iceberg molt gros). No des del dogma lliberal, com fan al FMI. Evidentment la solució més lliberal no és sempre la més bona, basti com a exemple el sistema sanitari ianqui. De fet de vegades pot ser desastrosa. Però en molts àmbits una solució més lliberal vol dir una solució més òptima, amb menys decisions polítiques pel mig, més bona i més barata globalment. Com diuen els economistes, es tracta de trobar el conjunt d’incentius adequat per a cada situació. Sona utòpic, però si es prenguessin més decisions amb un estudi econòmic adjunt i menys basades en dogmes i creences, un altre gall ens cantaria.

Amb els temps que venen, més val que comencem a cercar l’eficiència de tot plegat, perquè anam descobrint que no sóm tant rics com ens pensàvem, i que s’ha acabat la festa.

Share Button

Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Share Button

Vostès son Rics. Nosaltres a això no ens ho podem permetre”

Déu ni do el que està plovent. Ni els més pessimistes es pensaven que el quadre econòmic de l’estat espanyol es podia deteriorar tan deveres com ho ha fet. La situació és tan greu que el Bundesbank i l’FMI han hagut d’intervenir. No és cada dia que Obama i el president de la xina telefonen a un president per demanar-li que faci els deures. Cerc exemples per comparar el que està passant i la crisi argentina de principis del mil·lenni certament n’és un. Tot esperant que el xalandrier exiliat a l’argentina ens il·lumini la cosa amb això del corralito, m’agradaria destacar un de les qüestions claus que aquesta crisi ha posat en evidència. Perquè aquesta és també una crisi per damunt de tot cultural, de la nostra (o la seva) manera de fer les coses.
ave
Continua llegint

Share Button

Les Eleccions Britàniques

Divendres matí, si tot va com es previst, o bé en Nick Clegg o bé en David Cameron o bé en Gordon Brown entrarà per la porta més famosa d’Anglaterra amb l’encàrrec reial de formar govern. Ja en són unes quantes les persones que desorientades amb tanta informació m’han demanat que en faci cinc cèntims. Realment no en tenc ni idea de qui guanyarà. El favorit és en Cameron, tanmateix el resultat d’aquestes eleccions és incert. Des de fa tres setmanes la majoria de les enquestes situen els tres partits entre el 28% i el 34% dels vots. És perfectament possible que els laboristes quedin tercers en percentatge de vot i primers en número d’escons. No és fàcil dir res d’original i més quan la política britànica és la més visible de totes des de l’Estat Espanyol. Tanmateix ho intentaré fer-ne un resum de com jo ho veig.
no-10-downing-street
Continua llegint

Share Button