Navega per la categoria

Pensaments

Febrer

Febrer comença autèntic i la seva efa inicial enceta també aquest fred cru. Crec que els romans imperials el dedicaven als morts i que per açò és el més breu dels mesos, fins i tot quan, com enguany, s’allargassa bixest. I demà la Candelera (bona fira a Molins de Rei, encara diferent del reguitzell de fires i mercats medievals que es fan i desfan arreu dels Països Catalans), i després Carnaval,  i començar a comptar el temps enrera fins als temps pasquals, s’àvia Corema peu petit… Un regal fora d’ordre i de costum serà la visita dels Sonadors de son Camaró a Gràcia i Barcelona, m’agradau moltíssim i només he pogut veure un directe, aquest estiu as Claustre del Carme, de Maó. Febrer també du incerteses més o menys fondes com el mal de cap i panxa que pot comportar, a partir d’ara, posar-se a trobar passatges per volar entre Menorca i Barcelona, i viceversa. Per molt poc no vaig comprar els bitllets de setmana santa amb Spanair (me’ls volien vendre sense fer descomptes als fiets) i ara me n’alegr (un poc). Però quan i com vindrem són dues preguntes amb un interrogant en negreta i mida 20. Seguesc llegint Galmés, que com aquell malta que vam dur directament d’Edimburgh, un no vol que s’acabi mai i el va consumint molt poquet a poquet. I de música de fons, Cada elenada que prens dels Sonadors.

Share Button

Gener

És un mes fals i, endemés, dels més llargs. Acostuma a fer rost, després de les festes de Nadal i conseqüents. Però comença amb vacances per molts fins ben passada una setmana llarga. El fred d’hivern de gener acostuma a esser àrid, bonibé com un agost qualsevol. Però gener també ens du coses bones: potser hem tingut sort amb els regals rebuts i fets per reis. Gener també ens dóna el respir de no haver de baratar de calendari (el de les formigues tragineres ideat per n’Ariadna i en Guiem i pintat per en Tomeu, és clar que sí!) per trobar-nos les properes vacances. Hi ha gent qui també xala renovant agenda i anotant-hi les coses importants del 2012, passa emperò que les coses importants no solen estar anotades enlloc i per sort. Gener ens du també dues celebracions que tenen a veure amb Menorca: dia 6, dia de la Pasqua militar, i dia 17, Diada de Menorca. Ambdues dates tenen com a referències diferents conquestes de Menorca: celebrant la que celebram queda bastant clar què i qui som.

Continuaré llegint Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (el llibre que més vegades he regalat el 2011). De música de fons, el Martin Larralde del també molt gran Ruper Ordorika.

Share Button

Desembre

Junt amb el fred i la foscor de febrer, desembre és dels mesos que manco m’agraden. Igual que gener és un fals, perquè el primer diu acabar l’any i l’altre diu que l’enceta quan ja tots sabem que setembre ho és tot, en aquest sentit. Vénen uns primers dies festius encarcarats en un pont incomprensible, que no té res a veure amb la nul·la importància festiva que molts i moltes atorgam a la Inmaculada Constitución del Reino de España (res a celebrar, altra vegada). Després, una setmana i mitja de classes i una altra interrupció (de 17 dies) perquè és Nadal i vénen els reis. És el pitjor mes per recordar i tenir presents les absències, sobretot les més recents, obligats com estarem a celebrar la joia familiar i la de l’amistat. Desembre, mes del consumisme desenfrenat que tornarà a omplir les cases d’inutilitats, els fiets i fietes de maldecaps davant tants regals desproporcionats, i els carrers i les places de llums i cançonetes nadalenques.

Però hi haurà les ganes que faci fred de ver, fred viu. Que el Barça ens continui fent la vida més amable i manco agra. Que els fiets i fietes sentin el neguit innocent dels reis i la seva màgia oriental. Que hi ha ganes, sempre n’hi ha!, de tornar i abraçar. I de música de fons, We shall overcome, cantada pel Boss.

Share Button

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint

Share Button

Novembre

Tot i que encara no ha fet fred, que moltes fulles dels arbres han caigut però n’hi queden moltes més, que un fa el canvi de roba d’armari més per si un cas que perquè faci falta, resulta que novembre ja ha començat. Segurament el canvi d’hora de l’últim dissabte d’octubre és el que més fa que es noti que és novembre, es fa fosc molt prest i me’n fot de l’energia que diuen els experts que ens estalviam. Som una espècie solar i sembla que qualcuns i qualcunes només se’n recorden quan es torren al sol durant l’estiu, que també són ganes. No hi hagut bolets encara… Sempre queda, és un dir, la possibilitat dels fredolics que toleren millor el que el seu nom indica.

També un novembre va ser un canvi de règim i ara tothom assenyala que en ve un altre. Aquell tenia dosis d’incerteses, d’alegries, d’il·lusions i d’esperances. Aquest d’ara és tedi, preocupació, desesperances. I també de la il·lusió personal que els catalans i catalanes d’arreu ens en quedin poques per suportar, de convocatòries electorals espanyoles tant i tant decebedores des de la perspectiva de qui afirma la maginificència estel·lar de la democràcia espanyola.

Continuaré indagant Márai però tenc pendent de compra i lectura de Vull una estàtua eqüestre del molt gran Gabriel Galmés, a qui alguns xalandriers i saludats vam tenir la immensa sort de conèixer a València un octubre de fa ja molts anys (un dia d’aquests he d’escriure sobre la seva narrativa i sobre ell aquí, a Xalandria). Per altra banda, recoman seguir un programa del Canal 33, Singulars, a càrrec del clàssic Jaume Barberà que setmanalment dialoga amb persones que en saben molt i que s’expliquen beníssim. Jo hi he descobert gent a qui seguir. Igualment em neixen els problemes per triar quin diari compr, o El Punt Avui o l’Ara. Des que el primer s’ha hagut de vendre als salvadors gironins hi ha dies que fa pena (voler-lo) llegir; remata aquesta afirmació la parida que va publicar diumenge el directiu (desconec en quin grau de culpabilitat) Carles Ribera, “Un Maó contra el català“. I l’Ara és tan modern i avançat que jo no els puc seguir. Ni compartir el seu delit per n’Steve Jobs o per na Irene Rigau, per citar dos sants de veneració d’aquest diari.

En l’entrada d’octubre pronosticava pensar en si em convenia un twitter i la resposta austral llegida avui fa que ho tiri endavant, ja em perdonareu. I de música de fons de tot plegat Les obagues de l’Eixample d’en Roger Mas.

Share Button

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint

Share Button

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint

Share Button

Octubre

El desè mes de l’any és valencià i revolucionari. Valencià per la conquesta un 9 d’octubre de Jaume I del País Valencià i els Premis Octubre de finals de mes, incloses totes les activitats paral·leles que fan xup-xup a la ciutat de València aquella setmana idíl·lica que alguns xalandriers hem tingut la sort de viure i veure. Revolucionari perquè l’octubre rus va marcar profundament la història del segle XX. Eisentein hi va dedicar un film més que recomanable: fonamental. I que sigui revolucionari i valencià és, també, perquè va ser l’octubre de 1975 que Raimon va tenir la lucidesa i el coratge de muntar l’emblemàtic concert del Palau d’Esports de Barcelona, després de l’últim afusellament de la Dictadura a Cerdanyola a membres del FRAP i ETA, fet que va provocar un silenci, desànim i desconcert general en l’antifranquisme d’aquell temps (la cançó d’Aute Al alba també té relació directa amb aquells fets).

Octubre també estotja alguns –no tots- dels costums d’estiu: nedar, cavalls, vacances. I inaugura renovades habituds, com els brous que ja vénen més de gust i el més bon estar als fosquets i primeres hores del matí. I època, si comença a ploure!, d’anar a cercar bolets al Berguedà (camagrocs, rovellons/esclatasangs, fredolics, cames de perdiu, llengües de bou, rossinyols, ceps…). A nivell de lectures ara retorn al món –potser hauria de dir univers- narratiu de Márai. Continuar sense tenir absolutament res de res a celebrar dia 12 i esperar que no quedin massa anys d’obligació a continuar celebrant inicis de genocidi i imperialismes destructors. Celebrar, açò sí, que feim anys i endavant les atxes. Musicalment, encara estic gustosament sotmès a l’impacte energètic i musical del retorn de Sopa de Cabra, així és que triaré Tot queda igual com a música de fons.

Share Button

La importància gens relativa de Josep Termes

termesFa uns dies va morir l’historiador Josep Termes. Des de llavors he pensat en fer una entrada aquí per mirar d’explicar l’absoluta importància de l’obra historiogràfica d’aquest gran historiador català.

Per tal de no enfadar-me gens amb les cròniques que es publiquen quan alguna personalitat traspassa, m’he refugiat només en els articles que els professors Jordi Casassas va publicar a l’Ara dia 10, l’endemà de la mort de Termes, i el que aquest dilluns dia 19 ha publicat Agustí Colomines a El Punt Avui. No vaig tenir la sort de tenir de professor universitari a Josep Termes, però sí a Casassas i Colomines i van ser ells que em van introduir en l’interés per la seva obra i pels seus plantejaments originals i valents.

L’originalitat, la valentia i l’absoluta importància es concentren, segons la meva opinió d’historiador, en haver estat capaç i prou astut de deslliurar-se de l’habitualíssim i mecanicista model d’explicació històric marxista per tal d’explicar i documentar, com mai ningú abans, la història de l’obrerisme català i espanyol. Per exemple, ha demostrat amb contundència que açò que anomenem classes populars tenen un paper protagonista amb la posada en marxa, construcció i renovació del catalanisme. De manera gens forçada, ha explicat que el món d’on ell provenia era clau per entendre tot aquest moviment. I ha explicat que els historiadors han d’estudiar allò tems amb els quals tenen un implicació o relació important (en un El Temps recent hi publicaven una entrevista pretèrita en què manifestava no entendre què hi feien alguns historiadors interessant-se, en concret deia ell, pel moviment obrer, del qual no tenen cap altre connexió amb l’objecte d’estudi que la seva pròpia paperassa). Tot i açò, avui continua latent la idea del catalanisme burgès i conservador com a  única expressió vàlida de la cosa.

A més, era un intel·lectual afable, viu i poc condescendent quan calia. Jo us recomanaria que en llegiu algun article, entrevista o que mireu el video de Vilaweb que referencia Colomines al seu article. Però si llegiu un llibre seu potser entendreu que el trobarem molt a faltar.

Share Button

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint

Share Button