Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Visits: 0