Pau Obrador

Article publicat al Diario Menorca dia 8 de Juliol de 2011

De tots els pobles i exèrcits que han tirat àncores al port de Maó, l’imperi britànic és el que desperta més simpaties. L’anglofília dels menorquins i els seus gestors culturals és intensa. Ho hem pogut comprovar una vegada més amb els actes de celebració del 300 aniversari de la construcció de l’hospital de l’illa del Rei on es va descobrir un bust dedicat a l’almirall John Jennings en presència d’un representat de l’ambaixada britànica a Espanya. La celebració – que no ha tingut cap mena ressò al Regne Unit – va ocupar la primera plana de la premsa local.

Llegiu més

Visualitzacions: 5

Article publicat al Diario Menorca diumenge 12 de Juny de 2011 en la seva edició de paper. No dic res que no hagi dic abans a xalandria.cat L’escrit està fet abans de tot el que ha passat al parc de la ciutadella

Els esdeveniments de Plaça Tahir d’El Caire han centrat l’atenció informativa mundial aquesta primavera. No debades són els esdeveniments de caire polític més importants des de l’atemptat de les torres Bessones. Una revolta popular retransmesa en directe per Facebook i Twitter ha forçat la caiguda d’un règim que era la clau de volta de l’orient Mitjà. Les conseqüències de la primavera àrab són de llarg abast i afecten des del futur d’Israel, al preu del petroli i sobretot l’estabilitat de la regió. Les causes de la revolta són moltes i variades. S’hi reconeixen l’augment dels preus dels aliments, el desencís de tota una generació de llicenciats universitaris sense feina, l’augment espectacular de les desigualtats socials i la incompetència d’uns règims autoritaris cada cop més corruptes.

Inspirat per l’èxit de la primavera àrab, un de grup de joves anònims ha ocupat també les principals places del nostre país, inclosa la Plaça Colon. He seguit amb atenció tota aquesta moguda sobretot a través del Twitter i el que he vist fins ara m’ha decepcionat. Ni em convenç el mètode – revolucionari en l’estètica més que en el contingut- ni aspectes clau del seu discurs – molt especialment la crida gens dissimulada a l’abstenció. No em deixa de sorprendre que un grup que s’anomena democràcia real ja encara no tengui massa clar això del dret a l’autodeterminació. Els debats s’assemblen més a les tertúlies d’Intereconomia que a les crides de Manuel Castells o Arcadi Oliveras.

Llegiu més

Visualitzacions: 6

No és cap secret que la meva simpatia pels acampats indignats és limitada. Ni em convenç el seu mètode – revolucionari en l’estètica més que en el contingut- ni el seu discurs – molt especialment la crida gens dissimulada a l’abstenció. No em deixa de sorprendre que un grup que s’anomena democràcia real ja encara no tengui massa clar això del dret a l’autodeterminació (que no és el mateix que la independència). He seguit una mica tota la moguda a través del Twitter i els debats sovint s’assemblen més a les tertúlies d’Intereconomia que als discursos d’en Manuel Castells o n’Arcadi Oliveras.

Tanmateix com diu en Miquel Maria no menyspreem els indignats. Aquest moviment és important i s’ha de tenir en compte. El que és important però no són les acampades en sí mateixes sinó el malestar que visualitzen. Tal com diu en Jordi Armadans “no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi hagem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcione”. De moment els acampats han aconseguit canviar els termes del debat polític i això té molt de mèrit.

Llegiu més

Visualitzacions: 6