Article publicat al Diario Menorca diumenge 12 de Juny de 2011 en la seva edició de paper. No dic res que no hagi dic abans a xalandria.cat L’escrit està fet abans de tot el que ha passat al parc de la ciutadella
Els esdeveniments de Plaça Tahir d’El Caire han centrat l’atenció informativa mundial aquesta primavera. No debades són els esdeveniments de caire polític més importants des de l’atemptat de les torres Bessones. Una revolta popular retransmesa en directe per Facebook i Twitter ha forçat la caiguda d’un règim que era la clau de volta de l’orient Mitjà. Les conseqüències de la primavera àrab són de llarg abast i afecten des del futur d’Israel, al preu del petroli i sobretot l’estabilitat de la regió. Les causes de la revolta són moltes i variades. S’hi reconeixen l’augment dels preus dels aliments, el desencís de tota una generació de llicenciats universitaris sense feina, l’augment espectacular de les desigualtats socials i la incompetència d’uns règims autoritaris cada cop més corruptes.
Inspirat per l’èxit de la primavera àrab, un de grup de joves anònims ha ocupat també les principals places del nostre país, inclosa la Plaça Colon. He seguit amb atenció tota aquesta moguda sobretot a través del Twitter i el que he vist fins ara m’ha decepcionat. Ni em convenç el mètode – revolucionari en l’estètica més que en el contingut- ni aspectes clau del seu discurs – molt especialment la crida gens dissimulada a l’abstenció. No em deixa de sorprendre que un grup que s’anomena democràcia real ja encara no tengui massa clar això del dret a l’autodeterminació. Els debats s’assemblen més a les tertúlies d’Intereconomia que a les crides de Manuel Castells o Arcadi Oliveras.
Tanmateix no menyspreem els indignats acampats. Les seves accions de protesta visualitzen un malestar latent. Com diria jordi Armadans “el moviment del 15M i les acampades no són importants en sí mateixos. Ho són perquè posen el dit en la nafra que les coses no funcionen bé”. Aquesta és la crisi més dura que hem viscut els qui tenim menys de quaranta anys. Ens havien promès la lluna i al el somni ha acabat amb una hipoteca mala de pagar. Hi molts motius per estar indignats davant una situació tan precària i qui menys que més hi està. El malestar crec ha arrelat i amb força especialment en dos col•lectius – que no són precisament els que s’ho estan passant pitjor.
El malestar social ha arrelat amb força entre les classes mitjanes. Les mesures que ha imposat Europa amenacen els pilars bàsics sobre els quals descansa el consens social des dels anys 50. Aquesta crisi ha posat en qüestió la figura del funcionari, la protecció del treballador fixos i la sostenibilitat dels serveis públics. Europa vol més flexibilitat i més productivitat en l’economia i això passa necessàriament per alterar un sistema laboral que genera una dualitat molt accentuada entre els que tenen seguretat laboral i els que no. El españolito medio potser no cobrava molt però viva bé, tenia pis, cotxe i vacances. De cop s’ha despertat del somni. Ha vist que els seus “privilegis” estan en vies de desaparició, que la seva condició laboral s’assembla cada vegada més a la del milaurista. Ara viu com diria Aleix Saló a Españistan.
Un altre grup on el malestar ha arrelat amb força és entre els universitaris. Tot indica que la relació entre nivell d’estudis i estabilitat laboral s’ha trencat. Per una banda ens trobam que estudiar és més necessari que mai. La crisi ha afectat sobretot els que no tenien estudis. Per altre banda ens trobam amb les limitacions del sistema educatiu. A l’estat espanyol la universitat està pensada sobretot per accedir a la funció pública i professions similars. S’estudia per ser metge, mestre, o advocat. Amb un dèficit públic galopant les administracions públiques han deixat de ser fonts de treball. Res fa preveure que tornin les alegries dels darrers 30 anys a curt o mitjà termini. Les esperances de tota una generació que ha invertit temps i diners a formar-se s’han esvaït. La categoria del llicenciat sense feina és parafrasejant Marx un espectre que atemoreix en aquest cas l’estat espanyol.
Les tendes de campanya prest desapareixeran de la Plaça Colon. Res fa pensar que les acampades aconsegueixin gran cosa, almanco a curt termini. Això és així en bona part al seu plantejament anti-polític i anti-sistema. Tanmateix el malestar no desapareixerà. I és que raons per indignar-se n’hi continuarà havent guanyi qui guanyi les eleccions. Vist des Newcastle, hi trob a faltar una mica de pragmatisme anglosaxó. I és que la indignació no va enlloc sinó és transforma en projecte de llei, en participació ciutadana i en canvi social. Ni l’abstenció, ni el vot en blanc en aconseguit mai res. En qualsevol cas aquestes acampades són un signe més de la creixent llunyania de l’estat Espanyol d’Europa.
Twitter: @pauobrador
Visits: 0