Navega per la categoria

Literatura

En sabrem?

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

Continua llegint

Share Button

Estremida memòria

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Continua llegint

Share Button

L’exemplar signat

Tot el que us explicaré a continuació, no ho puc negar, neix de l’enveja que des de fa molts d’anys he tingut per com es celebra la diada de Sant Jordi a Barcelona. Segurament, aquesta atracció és el fruit d’haver-hi passat, a la capital del Principat, uns anys, els universitaris, i d’haver-hi viscut la festa del llibre i de la rosa de primera mà, la qual cosa em va marcar: que tanta gent surti al carrer, pacíficament, per comprar llibres (i roses), sempre m’ha semblat un ritual exemplar i meravellós; fins i tot, revolucionari, per molt que, de cada vegada més, s’hi imposi el mercantilisme i que, com és sabut, que se’n regalin no vulgui dir que, després, els llibres es llegeixin. A més, des que escric i, en la mesura del que és possible, han sortit publicades algunes de les meves obres, he desitjat viure aquesta celebració des de dins, a la ciutat comtal, des d’una paradeta estant, signant-hi, i participant de la resta de saraus literaris que s’hi organitzen.

Continua llegint

Share Button

Disfresses

Avui matí, dissabte de carnaval, na Pràxedes Sintes Gibeli està immersa en la confecció de la disfressa. Perquè ella és d’aquelles persones que l’elaboren a casa. Com toca. La coses, quan es fan, s’han de fer bé, pensa. Tot i que ja fa dies que va començar a cosir les diferents peces amb què ha de vestir-se de papallona, fa un parell de dies que batalla amb les ales. Li estan suposant un repte molt mal de resoldre. Ahir vespre, tot semblava aclarit. En canvi, en aixecar-se, ha comprovat que les cartolines amb què les havia dissenyades s’havien doblegat estrepitosament. Un error de càlcul en l’enginyeria. Massa cola de fuster i, en tost d’aferrar-les, va reblanir-les en excés. No se li ocorre, però, com solucionar-ho. I avui capvespre, quan ha de lluir la disfressa, és gairebé ja.

Continua llegint

Share Button

Avui toca

El cel plúmbic d’aquest matí del vuitè dia de setembre amenaça pluja a la ciutat alegre de Maó. Són les dotze del migdia i no passa gairebé ningú pel carrer. Al pla de la Parròquia, la tramuntana ofensiva ajuda a fer que no hi hagi qui hi estigui. La plaça és un desert. De cop, però, de pel carrer de Sant Roc apareix un home d’una quarantena d’anys amb una coca rossa de balancí plegada en una mà i una una bossa de roba (dins de la qual s’endevina la presència cúbica d’una carmanyola) a l’altra. Es dirigeix, amb determinació, cap al centre de la plaça empedrada. De pel carrer Nou, un altre home, un pèl més vell, també fa acte de presència i camina cap al mateix lloc que l’altre. Tragina una cadira del mateix model i, també, una nevera Coleman de dimensions mitjanes.

Continua llegint

Share Button

Materials d’enderroc: Entomològica

 

Tota la culpa és meva i de ningú més. Badava. Mirava les flors, absorta, les olorava… Eren irresistibles i no me’n vaig saber estar. M’imagín que us en feu a la idea: les debilitats de l’esperit… Què us he de dir que no sapigueu? No els va ser gens difícil capturar-me. I ara estic aquí, privada de llibertat. Esperant el final, perquè sé que no hi ha cap altra sortida. En poc temps seré morta. Segurament, per sacrificar-me, m’introduiran en èter, perquè és fonamental que es conservi bé el meu cos. Els interessarà que no se’n faci malbé cap detall. Després, curosament, em ficaran dins d’una capsa amb la tapadora transparent, fixada amb una agulla clavada al pit. A punt per a ésser exhibida.

Continua llegint

Share Button

Materials d’enderroc: L’il·luminat (*)

 

Pel que fa a la ciència, l’autoritat d’un miler de

persones no és superior a l’humil raonament

d’un sol individu.

(Galileo Galilei).

a M. C i, ara també, a J.P.T, amb afecte.

 

I

A Trepucó, un petit oasi de cases desplaçat de les turbulències que enfelloneixen el món, el sol descarregava els seus escassos rajos hivernals amb una gasiveria més que considerable. Aquesta manca de bon temps era la causa principal del caràcter ensopit dels vilatans, la majoria dels quals vivien sotmesos a un enclaustrament voluntari, ratificat per la inclemència climàtica. Per tal de passar el temps, molts d’ells havien desenvolupat una exquisida sensibilitat envers les activitats més insospitades, per la qual cosa no estranyava a ningú les hores que alguns veïns dedicaven al maquetisme de ponts fets amb escuradents, a l’elaboració de cortines de ganxet teixides amb fil de pescar o a la rebosteria canina recreativa. Fins i tot, no hi mancaven alguns espècimens que perdien el temps recordant els gloriosos i arcàdics temps passats en què, fins i tot, la contrada va rebre la visita del dictador, a qui la gent va saludar efusivament amb el braç alçat. Ho feien sense poder evitar que qualque llàgrima enyoradissa s’escolés galta avall. El fet és que alguna cosa s’havia de fer per oblidar el tediós pas del temps, les hores del qual semblaven reticents a abandonar la calentor bonhomiosa de les petites llars.

Continua llegint

Share Button

Materials d’enderroc: Àngel, l’exterminador (*)

Matar és la cosa més fàcil del món. Hi estem predisposats genèticament. Passa, però, que intentem amagar la nostra part més animal amb la cultura. Si fóssim capaços, com jo he fet, d’evitar els condicionants morals que deriven d’aquesta acció tan senzilla —perquè no hi ha res que ens limiti més, als humans, que ens impedeixi de ser realment lliures, que els valors i els principis ètics—, comprovaríem que l’acció de matar té, fins i tot, un component estètic. És font de bellesa. Alguna gent, des la ignorància, s’escandalitzarà davant de l’evidència de les meves paraules. Ho entenc: són dèbils. Però a la facultat ens ho van ensenyar així. Només cal fer l’exercici de pensar-hi fredament per a copsar-ho. Estem parlant, només, d’acabar amb una vida. D’una cosa tan poca cosa com és una vida.

Continua llegint

Share Button

Dia 23 (2). Sobre els capvespres indeterminats de la vida humana

Hi ha capvespres que se salven gràcies al rock, altres per una telefonada de persones amb qui fa massa temps que no et veus.

Emperò també és cert que sempre ens quedarà la cultura, en un sentit força ampli: en primer lloc, la literatura; llegir poesia de Joseba Sarrionandia, un cant de l’Odissea o un conte de Quim Monzó o de Sergi Pàmies, per posar alguns exemples; en segon lloc, i pel que fa a la música, ja he esmentat el rock -si pot ser, Chuck Berry, Little Richard, Roy Orbison o Lou Reed- però també, més enllà del rock, John Coltrane, Maroon Town o Roger Mas. En tercer lloc, el cinema és una excel·lent proposta cultural perquè, entre d’altres coses, t’obliga a sortir de casa, airejar l’ànim i passejar els neguits i les picors que t’acompanyen, i desplaçar-te fins a una sala fosca i gaudir del setè art. En una altra vida, treballaré en un cinema, és una cosa que tenc pensada des de fa temps. Per cert, l’última bona pel·lícula que he vist en un cinema ha estat Once upon a time in Hollywood, de Quentin Tarantino. D’aquest director amb cert culte postmodern, crec que les seves pel·lícules, a mesura que passen els anys, són cada vegada més bones i reveure-les és tot un gust.

Finalment, si un no en té prou amb el rock, la telefonada o la resta d’opcions culturals, queda la possibilitat de, si pot ser acompanyat, anar a la cuina i, amb el que hi tenguis, preparar qualque bona menjada per més tard o l’endemà. De fet, acab l’escrit ara perquè amb na Irene hem dit de fer una coca i si en volem tastar qualque bocí avui, serà millor que ho deixem estar aquí.

Share Button

Consulta

mobile

Escolti?… Sí. S’ha tallat. La cobertura del mòbil… Ara sembla que torn a tenir-ne. Bé, el que li deia: jo, del tema, no en sé gaire, tot i que n’he llegit alguna cosa… Per on començ?… Miri, un dels pares de la patrística, Isidor de Sevilla… Com?… No: pa-trís-ti-ca… És a dir, un dels pares de la teologia catòlica… És igual si no sap qui era aquest senyor, importa què deia… Deixi’m continuar, per favor… El fet és que aquest senyor creia en la força de les paraules. Era un antic bisbe sevillà i va escriure una obra, les Etymologiae… Sí, en llatí… Sap? El pronunciï a la manera clàssica, tot i que l’obra és medieval. Coses de la formació acadèmica i… Què?… Al gra?… Sí, sí… Bé, Isidor de Sevilla va escriure que l’etimologia era una ciència que creia que l’origen dels mots n’explicava la interpretació… Esperi, per favor!… Tengui paciència… És clar que sé on vull arribar!… És vostè que m’interromp i me farà perdre el fil i llavors serà pitjor i…

Continua llegint

Share Button