Navega per la categoria

Política

El 9 de març m’interessa poc, el 10 de març m’interessa més.

Fa estona que em roda pel cap un escrit sobre el desafiament que planteja la immigració però no trob el moment. Finalment he decidit que ho deixaré anar, almanco fins després de les eleccions. I és que no vull frivolitzar un tema tan important que necessita reflexió de fons i no demagògia. Un altra tema que em roda pel cap des de fa estona és l’economia. Aquest també el deixaré passar de moment. No em dona la gana fer el joc ni al PP (l’economia és un desastre) ni al PSOE (España va bé). Ja veis per una banda voldria parlar de qüestions socials fonamentals, per altra banda tenc por de caure en el joc polític banal i vacuu en què s’ha convertit l’estat español. Em sent una mica atrapat políticament així que d’això parlaré.

Sempre he seguit les convocatòries electorals amb interès i optimisme. Aquesta vegada però no puc dir el mateix. Estic evitant el debat polític dia sí dia també. I no crec que sigui l’únic. Amb algunes excepcions minoritàries el debat polític s’ha tornat realment molt pobre. Sóc conscient que hi ha poc marge per canvis radicals en el panorama actual. Tanmateix la cosa està arribant a uns límits realment insospitats fa només quatre anys.

Per una banda ens trobam amb el PP, que es presenta amb un projecte tal com deia ahir en Quintana clar i coherent. No hi ha dubte que és l’únic partit amb una idea clara de país (espanyol) que està aconseguint dictar l’agenda política. El problema està que el seu projecte fa ganes de correr. Realment fa por. És la reencarnació pura i dura del feixisme.

Per altra banda tenim el (no) projecte d’en Zapatero. Ha demostrat ser un polític frívol sense cap mena de projecte ni programa. El seu ha estat un govern de grans titulars i poc contingut. Parlen de gir social, tanmateix encara és l’hora que augmenti la inversió en educació i sanitat. Parlen (millor hauríem de dir parlaven) de l’espanya plural i … res de res. S’omplen la boca de democràcia, i estan a punt de processar fins i tot el Lendakari. Parlen de medi ambient i no han fet més que fer carreteres. Més enllà d’un parell de decisions ben fetes (matrimoni homosexual, guerra d’Iraq) el seu ha estat un govern oportunista, que sistemàticament ha incomplert les seves promeses més elementals. Un govern que s’omple la boca d’ideologia però que fa segons bufa el vent (és a dir segons diuen les enquestes). NO ens hauria d’estranyar que l’únic que prometin siguin xecs cada setmana més abultats.
Finalment tenim tot una caterfa de partits, IU-IC, CIU i ERC entre d’altres amb bones intencions però amb problemes estratègics seriosos. El cas més espectacular és el d’ERC. Fa quatre anys es van presentar a les eleccions amb un missatge rupturista i després van i voten el govern PSOE a canvi de…. res!! Anaven amb les masses de rompre i han acabat fent el ridícul lluitant per causes justes però tan insignificants com la piscina d’en Pedro Jota i la restauració del teatre de Lloseta (fa dos anys van aconseguir alrededor d’1 milió d’eros per a la seva restauració, una gran victòria). Ara intenten salvar els mobles però em sembla que és una mica tard.

El més interessant de tot plegat és precisament aquest impàs, aquesta sensació que la democràcia espanyola no dóna més de sí, que el sistema comença a trontollar. Segurament hi haurà un abans i un després del 9 de març. És veuen a venir canvis importants, tant en el catalanisme com dins l’esquerra radical. Ja tindrem oportunitat de parlar-ne.

Seria deshonest per part meva acabar aquest escrit aquí. En aquesta convocatòria electoral hi ha elements que em fan sentir optimista. M’agradaria destacar per damunt de tot la formació de candidatures unitàries a les Illes Balears tant al congrés com al senat. En els dos casos amb candidats amb cara i ulls. Aquestes estratègies unitàries no estan exemptes de contradiccions però es tracta d’una passa endavant que apunta per mi cap a la bona direcció. Per mi ha arribat l’hora de sortir del testimonialisme inútil, del discurs ideològic maximalista buit de contingut i començar a crear sinèrgies de canvi.

Tal com diu Nel Marti “és evident (els fets ens ho recorden de forma colpidora) que perquè el Govern central pensi i actuï     en versió d’Estat plurinacional hi cal presència dels nacionalismes perifèrics. Ara per ara, no hi ha més opcions. Ens             pertoca participar en les institucions de l’Estat, influir en la presa de decisions, fer pedagogia dels valors de la diversitat i     la llibertat aplicats a les nacions, etc. Exercir la democràcia real, en definitiva”

El 9 de març m’interessa poc, el 10 de març m’interessa més.

Share Button

Sorprèn i sorprèn

A l’edició d’avui del Menorca, a la contraportada, a la secció “Sorprende y no sorprende es pot llegir el següent:

“LA SORPRESA desagradable que se llevo un grupo de menorquines el pasado sábado cuando cenaban en un restaurante de Santander al comprobar cómo se levantaban los clientes de una mesa contigua a los pocos minutos de haber tomado asiento.
QUE EL MAÎTRE, agotados los recursos diplomáticos, acabara reconociendo que la “huida” de los clientes hacia otro salón del restaurante obedecía a que no querían sentarse al lado de catalanes.
QUE ENTRE los menorquines testigos de esta incidencia figuran colaboradores de “Es diari” como Joan Quetglas y José Barber […]”

Evidentment, d’aquesta anècdota que els va passar a aquests personatges, gens sospitosos de ser radicales nacionalistas em faig unes preguntes que vull compartir amb vosaltres:

– Per què a Espanya, tenen tan clares les coses i aquí no? (evidentment em referesc a la nostra catalanitat)
– Per què, en conseqüència, quan des d’allí s’ataca a tot el que no és l’Espanya una grande y libre, i Menorca és tractada pitjor que una colònia, per aquí fem com si la cosa no anés amb nosaltres?
– Per què, a pesar d’ésser maltractats econòmicament i culturalment de manera reiterada i sense solució de continuïtat, els polítics d’aquí segueixen entestats que el que cal és caure’ls simpàtics (ells en diuen l’encaix dins d’Espanya)?
– Som una societat masoquista?

La meva capacitat de sorpresa no té límits!

Share Button

Franco versus Pinochet

Amb aquesta entrada voldria continuar amb el fil que ha començat l’amo de Son Malero. A mesura que passen els anys i el record de transició és dilueix en el temps, els valors polítics que fins ara eren sagrats comencen a no ser-ho tant. S’està fent cada vegada més allò que els historiadors de xalandria han explicat tant bé, la precarietat i el desencís de la transició. Aquest 12 d’octubre ha estat molt interessant, segurament un avanç del que ens espera en els propers anys. Per primera vegada el rei ha estat qüestionat en públic!

Encara que els espanyols es passegin pel món donant lliçons de democràcia i llibertat, El procés espanyol dóna molt que desitjar-per dir-ho finament. Aquesta setmana Iñaki Anasagasti ho explicava molt bé, tot comparant la figura de Franco i Pinochet.

Pinochet

franco

“Aquí la familia de Franco no fue solo respetada en su libertad y propiedades mal habidas sino que todavía sigue en el Valle de los Caídos la tumba del dictador objeto de veneración y su nieta participa en concursos de televisión pública como el de “Mira quien baila”. Una anécdota, si, pero como si en Alemania a la supuesta nieta de Hitler le rieran las gracias tras la tragedia lograda por su abuelo, se armaría la marimorena.

Aquí nadie le pasó factura alguna a toda la nomenclatura del régimen anterior y ahora les tenemos a sus hijos y nietos de aquellos dándonos clases de democracia y buenos modales.

Sin embargo en Chile, lugar donde los socialistas impartieron doctrina sobre como hacer una transición de una dictadura a una democracia, hemos visto como la justicia chilena encarcelaba a la esposa y los hijos de Pinochet por malversación de fondos. Aquí no se puede ni ver de lejos el Pazo de Meiras, objeto de un robo con intimidación a la población gallega y, sin embargo, en el país receptor de las clases de democracia de los compañeros socialistas, vemos como se las gastan contra la familia del dictador.”

i acaba

“Esta es la diferencia señores, entre la Santa Transición española y un país “del tercer mundo” donde los socialistas van a dar clases de democracia.”

http://ianasagasti.blogs.com/

Share Button

12 d’octubre

Acab de veure es telenotícies de ses teles espanyoles i estic bastant d’acord en ses opinions expressades pels ciutadans espanyols en sa seva diada.

Diuen, per exemple que no hi ha polèmica amb ses banderes, que no entenen on està sa polèmica, que s’espanyola és sa seva bandera. Totalment d’acord.

Fins i tot amb una senyora amb abric de visó que deia que volia que sa seva bandera lluís a totes ses seves comunitats autònomes. Totalment d’acord, també. Ells tenen sa seva bandera i que la lluesquin a ses seves comunitats, que noltros tenim sa nostra senyera i la posam as balcons per celebrar ses nostres diades.

Clar, ara direu que som massa nacionalista. Vos contestaré el que diu Woody Allen: un nacionalista és aquell que escolta Wagner i li vénen ganes d’envaïr Polònia. Noltros, en aquest cas, seriem els polonesos.

També estic d’acord que a Valladolid s’hagin repartit samarretes que diuen “somos España” (si s’hagués fet a Girona, ja no n’estaria tant, esclar).

I per últim he vist que a Montjuïc s’han reunit uns amics d’España per celebrar sa diada. Tothom sap que es immigrants celebren ses festes de sa seva nació es dia que toca. Molts catalans d’arreu del món celebren l’onze de setembre, per exemple. Però no ho celebren mai utilitzant símbol feixistes, com sí ho han fet avui aquests, amb es braç aixecat i sa bandera des pollastre. Quina pena.

Share Button

Uep!

M’han arribat rumors que un xalandrier ja ocupa càrrec directiu as Consell Insular? Com és açò? Me’n podeu donar més dades?

En què es basarà la seva gestió de govern? En promocionar sa cultura menorquina? Com ho farà? Amb quins criteris?

Molta sort!

Share Button

Ressaca postelectoral

Aquest dissabte setze de juny, dissabte des be, es constitueixen els ajuntaments sorgits de les darreres eleccions. A Menorca, els resultats electorals han propiciat que a cap consistori hi hagi majoria absoluta. A Mallorca i al Govern, les coses no estan -sembla- tan clares i, fins i tot, hi ha alguna oportunitat que el PP no governi. Al Principat només s’han votat municipals i, entre d’altres coses, sembla que hi ha canvis al cap i casal. Al País Valencià, el PP arrassa…

M’agradaria compartir valoracions sobre els resultats electorals. Hi ha coses que m’agradaria comentar amb tots vosaltres, per exemple, per què a l’ajuntament d’Andratx el PP ha tret majoria absoluta? Com veieu Ciutadella? Qui serà el caixer batle de Maó d’aquí a dos anys? Per què a Menorca és impossible la creació d’un bloc com al de l’illa de devora? la coalició PSM-Verds ha estat beneficiosa per ambdós partits? Què vol realment na Maria Antònia Munar (diuen que es retira d’aquí a dos anys)? Es veritat que la seva política de pactes es basa en què no se li desmadri el galliner successori al propi partit i que per açò ha sacrificat el seu candidat a la batlia de Palma? Al Principat, ERC ha de virar i acostar-se a CIU abans que el PSC acabi d’espanyolitzar del tot les institucions on és present? Hi ha alguna solució per al País Valencià (partint de la base que, crec, tenen un problema, i que aquest es diu PP)? És necessari articular un partit polític nou a Menorca de centre, liberal i nacionalista (Pau, sé que n’has parlat en altres blogs, però m’agradaria tornar-te a escoltar aquí, a casa)? Té alguna importància parlar de partits postpolítcs? Són significatius més enllà de ser supuracions d’un sistema imperfecte (Plataforma per Catalunya, Ciudadanos, UPCM, IPEC…)? Hi ha res a dir de la CUP i el seu ascens electoral?

Ja sé que és època d’exàmens (encara vaig de cul) i opos, que fa calor acubada i que el cap és més a Sant Joan que aquí, però trob a faltar al blog, en què aquests temes sempre han fet vessar tinta cibernètica i són del nostre interès, idò bé, trob a faltar que en parlem.

Share Button

Irlanda del Nord

Diria que en aquest bloc encara no he escrit res mai sobre el Regne Unit, el país on visc. Avui voldria fer una referència / homenatge a Irlanda del Nord. I és que un dels conflictes més sagnants de l’Europa occidental s’ha acabat definitivament. Sovint oblidam la duresa del conflicte: 3000 morts i una ciutat dividida amb murs. Després de 40 anys de conflicte i 10 d’estira i arronses, avui s’ha constituït el govern d’Irlanda del nord amb el capella Ian Paisley de primer ministre (l’unionista més dur de tots, el mateix que va dir que el papa era l’anticrist) i en martin McGuiness (el cap de l’IRA) com a vicepresident.

En un món amb tants de conflictes i tants de polítics irresponsables, és una alegria veure que un conflicte s’acaba. Que per una vegada la Política en majúscules s’imposa sobre les armes. I el qui ho ha aconseguit gairebé tot sol és Tony Blair, el mateix que ha bomberdejat Iraq. Mirant la BBC avui vespre no em puc estar de comparar Irlanda amb el País Basc, McGuiness i Otegi Rajoy i Ian Paisley, ZP i Blair. Cap d’ells resisteixen la comparació.

GPO_Dublin_Easter_Rising.jpg

Share Button

Ciudadanos de Menorca

S’ha presentat a Maó la llista de Ciudadanos de Menorca, encapçalada per l’insigne Carlos Salgado. Hi havia especulacions sobre l’opció de si es presentarien finalment o no, però sembla ser que així ha estat. Els mitjans ja han maldat a dir que era una llista amb gent que havia estat d’esquerra unida i també d’UGT (no han dit res de tota la resta, emperò).

En tot cas, el cap de llista ja ha fet declaracions a la premsa, i ahir vaig tenir l’oportunitat d’escoltar talls de comentaris a la SER. I ja ens va obsequiar amb joies que no tenen desperdici:

-Somos un grupo de todas las procedencias. No nos definimos ni de izquierdas ni de derechas porque esto ya está desfasado.

-Nuestros enemigos son sobretodo los nacionalistas y los partidos pequeños que sirven de pinza. (no deu ser el que volen ser ells, no?)

-Somos socialdemócratas pero también liberales. Bueno, un poco de todo.

-Hay gente de todo tipo, de política moderada i democràtica (aquí s’ha de pronunciar amb incís), pero todos tienen una cosa en común: combatir la inmersión nacionalista que padecemos (observem la paradoxa, tots són moderats, però l’únic que els uneix és el combat).

-No creemos en la procedencia de la gente, esto ya está desfasado, no preguntamos a nadie de donde viene. Nuestra política es para todos, sin mirar quien, para los ciudadanos. Buscamos una política sobre todo que no sea nacionalista. Nuestra prioridad es la lengua.

-Creemos en la constitución y en la democracia.

Idò, açò tenim. Per riure una estona

Share Button

La balearitat

Ahir em van publicar al Menorca un article pel Mirador Nacionalista parlant sobre aquest concepte. Com que hi ha raonaments que han aparegut a Xalandria, he cregut oportú pujar l’article per si el voleu llegir. Algú potser veurà reflectides algunes idees que han aparegut aquí, en el fons també us he d’agrair aportacions vostres al debat, també a vegades fora del cercle internàutic. Esper que ningú no s’ofengui si mitjanament me les he apropiades.

L’article fa referència a un altre que vaig publicar deu fer cosa d’un any (de fet, no ho record ben bé), i que sé que més d’un de voltros ha llegit. Us els penj tots dos.

La balearitat: tornem-hi
La balearitat.doc

Share Button

El sistema educatiu

A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!

Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.

En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?

Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.

Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.

Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.

Share Button