Categoria: General

Polítiques econòmiques d’esquerres

He sentit diverses persones de partits d’esquerres, a aquesta campanya, demanar increments de despesa en sanitat, en educació, o fins i tot increments d’impostos, perquè el que és “d’esquerres” és pujar els impostos. Trob, de ver, que aquest discurs està obsolet i ha de canviar.

Clar que es poden moure doblers d’una partida a una altra, però el problema principal, avui per avui, no és el import total recaptat, el problema de quasi tot el sector públic en aquest país és que l’eficiència no és ni la mitat que en el sector privat. S’ha establert la creença que fer-se funcionari públic és una mena de pre-jubilació, i efectivament així s’ho pren molta gent.   Com se li pot demanar idò al treballador del sector privat, que fa uns horaris molt més extensos, que té molts menys dies lliures, que no guanya tant com el seu equivalent públic, i que sovint es juga el lloc de feina quan agafa una baixa de maternitat, amb quins ous, deia, se li pot demanar que pagui més impostos per mantenir un sector públic com aquest ?
Ja sé que soc repetitiu i que aquest tema ja l’hem tocat a Xalandria, però cada vegada veig més clar que estem creant dues classes treballadors, i la distància entre les classes, lluny de reduïr-se, cada dia augmenta més. Els privats cada dia estan pitjor, i la única iniciativa que es pren és que els públics cada dia estiguin millor, no sé si amb l’esperança que açò es transmeti per òsmosi cap al sector privat, més bé pens que per donar l’aparença de que es fa qualque cosa.

Aquest és un dels àmbits on crec que l’Estat falla estrepitosament.  S’haurien de trobar mecanismes per millorar l’eficiència del sector públic, de fer més amb menys doblers.  I si no hi ha més remei que incrementar impostos, que s’incrementi el de societats, o el de patrimoni, però dir-lis als treballadors que els hi pujaran els impostos perquè així seran més d’esquerres és com allò de ser puta i a més haver de posar el llit.

Impactes: 0

Malestar en la Globalització

Aquest és el títol del llibre de’n Joseph E. Stiglitz que m’havia compromès a comentar. Me n’havien arribat bones referències, però tot i així m’ha sorprès molt. És un d’aquells llibres fonamentals per a entendre el món, per entendre perquè les coses són com són i què es pot fer per canviar-les.

Pràcticament tota la temàtica es mou en l’àmbit de la macroeconomia, de les institucions econòmiques globals (FMI, BM, OMC, etc), i de com aquestes estan sovint governades pel que ell anomena “fonamentalistes del mercat”, que han convertit la ciència econòmica en ideologia econòmica, i han provocat grans desastres a tot allà on han intervingut (per no xerrar directament de fam i morts).

Val a dir que no es podria trobar un autor millor. Si aquest llibre l’hagués escrit un profà, un antisistema, o un economista de poca monta, ningú li hagués fet ni cas. Però en Joseph E. Stiglitz és un economista teòric reconegut mundialment, Premi Nobel d’Economia el 2001 per les seves aportacions a la teoria econòmica, ex assesor econòmic del Gabinet Clinton, i ex vicepresident i economista en cap del Banc Mundial. En fi, que sap molt bé de què xerra, i n’ha vist de tots colors, i de ben a prop.

En diferents capítols, analitza el funcionament de la pressió internacional sobre els països emergents, i tracta en profunditat diversos casos concrets. Molt curiosos son els casos de Russia i Xina. Els primers van ser dirigits pel FMI en la seva transició del comunisme al capitalisme. Els segons no els hi han fet gaire cas i han preferit decidir ells. El resultat no pot ser més revelador, Russia es va enfonsar en un recessió sense precedents en temps de pau, i encara no han recuperat el nivell que tenien abans de començar. Mentrestant, Xina fa 25 anys que creix a ritmes espectaculars. No és que els economistes del FMI siguin tots uns inútils i cometin un fall sobre l’altre, el que passa en realitat és que els objectius reals del FMI son molt diferents dels teòrics, clar.

També molt interessant és l’anàlisi que fa de la relació Estat – Mercat. Avui en dia està plenament acceptat, en teoria econòmica, que els mercats tenen falls. Els mercats funcionen molt bé per aconseguir més eficiència, però només en determinades circumstàncies. Em sembla al·lucinant que s’hagi tardat 150 anys en descobrir açò, però així és, i fa només 30 anys que es comencen a documentar teòricament les condicions en què els mercats NO funcionen. L’explicació més mundana és que el mercat ideal no existeix, els mercats no funcionen mai aïllats, funcionen dins de societats, amb determinades costums, determinats prejudicis, determinades lleis, etc, i això condiciona, evidentment, el seu funcionament.

El personatge defensa que l’Estat ha d’acometre un paper molt important, proporcionant lleis adequades (per regular fallides, per regular la banca, per regular importacions o exportacions, etc), cobertura social (atur, sanitat, pensions), proporcionant educació de bon nivell, garantint que els guanys de l’economia es distribueixin adequadament, etc. Les eines per fer açò son les lleis, els impostos, les subvencions, i el Banc Central, encara que aquest darrer ja no el controlen els Estats,a Europa.

La conclusió final seria que els Estats sense mercats no funcionen gens bé (cas comunista), però tampoc funcionen gens bé els mercats sense Estats (cas neolliberal defensat pel FMI). No hi puc estar més d’acord. I per obrir el debat, intentaré anar creant entrades noves que exemplifiquin diferents aspectes, que aquesta ja cansa.

Impactes: 0

R. de Santos

Hola família,

Com va tot? Després d’aquesta col·lecció d’entrades de temàtica política, veig que n’Isma recondueix el blog cap al seu terreny, la literatura. Idò, jo també faig el gir cap aquest àmbit, i us propòs un joc. Hem d’escriure una novel·la o, si no volem ser tan pretensiosos, un conte. El tema ens el dóna l’actualitat -la política, per no perdre del tot el fil amb les darreres entrades de Xalandria-.
Heu sentit que hi ha un senyor que s’ha vist immers en un escàndol de dalt de tot, que ja el voldria en Ferran Torrent per a qualsevol novel·la seva? Idò sí, aquest senyor se n’ha anat de putes (o putos) “amb sos doblers des poble” i s’ha gastat 45000 euros, que es diu deveres. Però açò no és tot, n’hi ha més. Resulta que aquest senyor era regidor del PP, casat, amb quatre fills i, segons sembla, membre dels Legionarios de Cristo.

No em direu que açò no és de novel·la.

Propòs encetar una mena de joc consistent a escriure, entre tots, un conte, partint d’aquestes dades. Pot ser divertit

Impactes: 0

An Unconvincing Contest

Em disculpareu que rompi el silenci polític que m’he imposat durant la darrera setmana i mitja. I que ho faci en un dia com avui – de reflexió, de dol i d’impotència. La raó d’aquest trencament és l’editorial que publica avui The Guardian – el diari que compr a Anglaterra. L’editorial que porta per títol An Unconvincing contest val la pena tot i que es deixa coses importants.És un bon exemple de com es veu Espanya des de l’exterior. He traduït un parell de fragments que em semblen interessants. Perdonau si la traducció no és gran cosa i disculpau que faci una entrada un dia que no toca. Tanmateix si no ho feia avui, no ho hauria fet.

“Si Zapatero hagués decidit convocar les eleccions el passat mes d’octubre no hi hauria hagut massa dubtes del resultat. L’economia gaudia d’una dècada de creixement, l’atur disminuïa i la meitat del ciment que s’usava a Europa es consumia a Espanya. Quan el país demà vagi a votar l’estat d’ànim serà molt diferent. L’economia d’alta velocitat espanyola està en dificultats. El país ha d’escollir entre un titular mediocre i un aspirant desacreditat (…)”

“Els dos debats televisius no han ajudat a millorar l’estat d’ànim (…) Era una ‘tribuna’ única pels dos candidats. Tanmateix aquests l’han emprada per discutir sobre gràfics i reproduir un intercanvi parlamentari que va tenir lloc fa quatre anys. Si hi havia una perspectiva més global, una visió més ampla de les coses, aquesta es va perdre pel camí. El debat semblava confirmar la impressió que polítics de segona estan encarregats d’un país amb multinacionals de primera.”

Continua llegint «An Unconvincing Contest»

Impactes: 0

Països Catalans i espai comunicacional

Amb aquest post intent treure del soterrani dels comentaris (entrada relativa a Eduard Coll) per airejar-lo, al terrat, un tema que trob d’un gran interès: la manca d’un vertader espai de comunicació nacional (i ja sabeu a quina nació em refereixo). I ho faig a partir d’una cita d’un article de l’imparable Alzamora a l’Avui en què parla de Pere Sampol i d’Unitat i que és prou clarificador del panorama:

“Aquí, però, a la Catalunya catalana, molts només el coneixen [a Sampol] per haver estat l’autor d’una exclamació -“Això és es colmo”, en referència a les aventures de l’esmentat Matas i alguns membres, i mai més ben dit, del seu gabinet pels puticlubs russos- que per aquests rodals fa molta gràcia. Potser per això l’altre dia, a la presentació de la candidatura d’Unitat a Barcelona, hi brillaven per la seva absència TV3 i Catalunya Ràdio, que finalment van declinar amablement la invitació d’entrevistar Sampol, cosa que, com va dir en la seva intervenció, el va decebre comprensiblement. La política illenca continua sent del tot ignorada a Catalunya, seguint la nefasta lògica de la separació per comunitats autònomes en què han aconseguit enfonsar-nos, i potser farà falta que arribi un diputat nacionalista a Madrid perquè des de Barcelona alguns comencin a fixar-s’hi. Caram amb els Països Catalans, amb perdó un altre cop.” (Avui, 16 de febrer de 2008).

Com ho hem d’aclarir, tot açò? Enviam els catalunyesos a filar estopa i fem com en Climent, des del País Valencià, amb El Temps? De fet, hi ha res a fer?

Impactes: 0

En relació al tractament informatiu del judici a n’Edu Coll

He seguit amb atenció el tractament informatiu del judici que han fet avui a n’Edu Coll (en part perquè avui em tocava corregir treballs de fi de carrera avorridíssims d’estudiants de Singapor i necessitava un entreteniment) . Ara que el tema encara està calent m’agradaria fer una sèrie de reflexions. Em sembla que el cas il·lustra molt bé com funcionen els mitjans de comunicació al nostre país.

  1. La primer reflexió i la més obvia té a veure amb el silenci dels mitjans de comunicació espanyols i espanyolistes, molts dels quals s’han especialitzat en la defensa de la llibertat lingüística (dels castellanoparlants és clar). Ni el Mundo, ni El País, Ni libertaddigital, ni tan sols LaVanguardia o el Periódico n’han parlat. Tampoc han dit res Ciutadans, el discurs dels quals es basa també en la llibertat lingüística. Només s’han fet ressò els mitjans que no tenen com a referència l’estat espanyol, El Diari de Balears, Catalunya ràdio, L’avui, Vilaweb i IB3.
  2. El tractament que s’ha fet de la notícia ha estat desigual i en algun casos descoratjador. En general s´ha donat més credibilitat a la veu dels polítics (el suport dels quals és necessari) que dels afectats (és a dir n’edu Coll i sa mare). Els dos casos més patètics són els del Menorca i l’Avui. El menorca -per exemple- s’ha negat a publicar una carta dels afectats (la veu dels afectats) en canvi s’ha fet ressò de les diferents notes de premsa dels partits polítics en suport dels afectats (la veu dels polítics). Encara més trist ha estat el titular de l’edició paper de l’Avui, el qual transforma el judici en un acte més de la campanya electoral d’ERC, obviant l’afectat i totes les mostres de suport que ha rebut a Menorca. la notícia es titula “ERC recolza un acusat a Maó per parlar català a la policia” . Val a dir que no tots els mitjans han tractat la notícia de la mateixa manera. Ultima Hora i Vilaweb han estat més aviat neutres, (vilaweb ha citat fins i tot el blog Canlluri.blogspot.com). Els mitjans que per mi ho han tractat millor són el diari de Balears i Catalunya ràdio, els quals han construït la notícia a partir de la conversa amb els afectats i no de les notes de premsa de suport dels partits.
  3. La tercera té a veure amb com la notícia ha esdevingut notícia. Ha quedat provada una vegada més la dificultat de generar una notícia des de Menorca. Tot i els esforços que s’han fet (e-mails, blogs, notes de premsa de suport), la notícia només ha esdevingut important en el moment que ERC ha donat suport al cas. En el moment que això passa, els mitjans informatius catalans en parlen i obliguen a la resta de mitjans inclosos el Menorca a parlar-ne (l’edició digital ja parla de l’absolució). Si només en parlem els menorquins, la cosa no passa d’una nota a peu de pàgina.

Per mi el cas posa de manifest tres problemes bàsics dels mitjans de comunicació 1) la deshonestetat de molts mitjans que només publiquen el que s’ajusta als seus esquemes mentals, 2) l’excessiva politització de l’agenda informativa. Els mitjans de comunicació només parlen del que en parlen els polítics. En canvi donen molt poca credibilitat al que puguin dir ciutadans anònims com n’Edu. 3) les mancances de l’espai de comunicació català. Els mitjans de comunicació de Barcelona fins i tot quan es fa ressò d’un tema menorquí els costa molt donar veu als menorquins. No existirà un espai català de comunicació fins que no hi trobin cabuda les diferents veus d’allò que en diuen territori

Impactes: 0

Microsoft, germaneta de la caritat?

Fa poc microsoft anuncià que obria el codi dels seus programes. Alguns mitjans van interpretar que Gate$ s’havia encomanat de la filosofia linux. Després es va saber que la mesura tan sols afectava el nou programari de la casa, que només és emprat per un percentatge molt baix d’usuaris i que funciona fatal (servei tècnic de franc per a la casa). Ara bé, alguns analistes apuntaven al fet que l’anunci era una cortina de fum de l’empresa davant d’Europa. Es pot haver confirmat la tesi perquè, segons publica l’Avui d’avui:
La 3a multa exemplar de Brussel·les a Microsoft

La Comissió Europea acaba d’anunciar que imposa una multa de 899 milions d’euros a la multinacional de Bill Gates. És la més alta de la història de la UE a una sola empresa. El motiu: cobrar un preu excessiu per la informació que subministra als seus rivals perquè puguin fabricar productes compatibles amb el seu sistema.

Au idò: un altre motiu per emprar linux. Per què pagar per un programari pitjor i exclusivista?

Impactes: 0

Jutgen un jove menorquí per rallar en català a la policia

Avui capvespre m’ha arribat un correu preocupant que fa referència al judici d’un Jove Ferrierenc i sa mare acusats de desobediència a l’autoritat per haver rallat en català a la policia. Qui deia que el franquisme havia acabat? ( trobareu més informació a http://canlluri.blogspot.com) Des d’aquest blog m’agradaria solidaritzar-me amb n’Eduard i sa Mare.


Aquest dijous a les 10:15 hores, als Jutjats de Maó, jutjaran a n’Eduard Coll i sa mare. Se’ls acusa de “desobediència a l’autoritat” per haver rallat en català a la comissaria de la Policia Nacional de Maó.

N’Eduard, juntament amb quatre joves més de Ferreries, va ser identificat en un control de la policia a l’Esplanada de Maó un dissabte matí. Tot estava en regla… però als vuit policies que el van aturar no els va agradar més que el jove exercís el seu dret a expressar-se en la llengua d’aquesta terra. En demanar als policies que s’identificassin, aquests s’hi van negar i li van dir que ja es veurien a Comissaria.

Al cap de dos dies n’Eduard va anar a la Comissaria amb sa mare a demanar les identificacions dels policies. La policia que actuava com a administrativa els va cridar: “A mi te me diriges en español!”, i els va amenaçar amb posar-los una “multa administrativa” si no ho feien. Van sortir més policies, amb actitud prepotent i intentant intimidar n’Eduard. Volien obligar-lo a rallar en castellà. Però n’Eduard no es va doblegar.

Als dos dies va arribar la sorpresa: n’Eduard i sa mare rebien una citació judicial per dia 28 de febrer, sota l’acusació de desobediència a l’autoritat.

Hem de permetre que ens continuïn considerant ciutadans de segona?

Quedarem mans plegades davant d’aquesta mostra d’apartheid lingüístic?

Dijous, tots amb n’Eduard.

T’esperam a les 10:00 hores a les portes del jutjat.

Impactes: 0