Una petita immersió en el model lingüístic illenc

Arran de les notícies publicades recentment al voltant dels resultats de les darreres proves PISA —decebedors, per no dir sagnants, a les nostres Illes—, hi ha hagut qui, aprofitant l’espai privilegiat de què disposa a la premsa insular, no ha dubtat a dur l’aigua al seu molí per afirmar que tot plegat és el fruit de la immersió lingüística. A les Illes! És molt bo de fer, per populisme, caure en la mentida. De la mateixa manera que és una obligació moral destapar-la i explicar com són les coses realment perquè, qui no hi estigui familiaritzat, tengui elements per a fer una interpretació crítica d’aquests discursos d’odi. Que és el que són.

Per açò, en primer lloc, cal deixar ben clar que el model lingüístic dels centres educatius d’aquesta comunitat autònoma, la de les Illes Balears i Pitiüses, no es basa en l’anomenada immersió. De cap de les maneres. En aquest sentit, hi ha una maniobra de confusió que intenta fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, que vol fer creure que, al nostre arxipèlag, funcionam igual que a Catalunya. Al darrere, com passa amb la majoria dels prejudicis lingüístics nostrats, més que no pas la ignorància, hi ha la mala fe de qui ha convertit la llengua pròpia de les nostres quatre illes, cap país i, de fronteres, tantes com en vulgueu, en eina de confrontació política. Sobretot perquè no hi ha un terme més estigmatitzat ara mateix i que, alhora, doni tant de rèdit electoral entre l’espanyolisme més nostrat —a dreta i esquerra de l’espectre ideològic— com és el mot català.

Pel que fa a la immersió, i per dir-ho de manera entenedora, cal començar dient que hi ha tres tipus de models lingüístics en l’àmbit escolar: el monolingüe, el bilingüe i el multilingüe. En el primer cas, dins el sistema educatiu hi ha una única llengua d’ensenyament i d’aprenentatge —vehicular, per a entendre’ns—, que alhora pot ser, d’una banda, la llengua pròpia de la comunitat escolar i de la societat. Aquesta és la situació en què es troba l’anglès a Anglaterra o el Portuguès a Portugal. Açò no vol dir que no en puguin aprendre altres. Aquí és necessari diferenciar entre aprendre una llengua i aprendre en una llengua. És en el segon cas que parlam de vehicularitat.

Ara bé, es pot donar el cas en què una llengua, declarada com a oficial, tot i no ser la llengua històrica d’una comunitat, ho sigui. Aquest és el cas de la llengua castellana al nostre arxipèlag durant la dictadura franquista. Finalment, en tercer lloc, es pot donar el cas en què una llengua estrangera, que no és oficial del territori, per raons culturals, econòmiques, sociològiques o de prestigi, sigui la llengua del sistema escolar. Tornam a parlar de l’anglès a l’hora d’exemplificar aquesta casuística, que trobam en algunes escoles elementals dels Països Baixos.

És en aquest sistema monolingüe trobam la immersió, un «mètode d’ensenyament d’una llengua caracteritzat pel fet de situar els alumnes en un entorn d’aprenentatge que té com a llengua de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre», d’acord amb la definició breu que ens dona el TERMCAT. Per què Catalunya opta per aquest model? Perquè es considera que és la manera més efectiva d’aconseguir que tota la població aprengui la llengua del país, és a dir, de fer que el català esdevengui la llengua de cohesió social d’una societat en què la gent, d’orígens i procedències molt variades, en parla moltes i diverses. El sistema es va posar en marxa a finals dels anys setanta, amb l’impuls, sobretot, de col·lectius de gent que procedia de zones monolingües —en castellà—, de l’Estat espanyol. Volien evitar que la llengua es convertís en un motiu més d’exclusió social. Per a dir-ho en altres paraules, es volien integrar en la societat d’acollida. Que, actualment, el sistema immersiu no acabi de funcionar, és un tema que no podem abordar ara i aquí, ja que demana una reflexió rigorosa i aprofundida que defuig l’objectiu d’aquest text.

A les Illes, però, el camí seguit és un altre. La immersió lingüística no és, de cap de les maneres, el model educatiu de la comunitat autònoma de què els menorquins fem part. El nostre és, pel que fa a les llengües vehiculars, un sistema bilingüe. És a dir, s’ha optat per l’ús de dues llengües per a l’ensenyament i l’aprenentatge dins l’escola. Les dues que són oficials. És a dir, un alumne escolaritzat a les Illes, no només aprèn el català i el castellà —i, almenys una llengua estrangera, que sol ser l’anglès— sinó que empra aquestes dues llengües com a instruments per accedir a l’aprenentatge de les altres matèries.

Aquí, els matisos també hi són i s’han de comentar. Segons el grau d’ús, el model pot ser simètric —si cada llengua té les mateixes hores d’ensenyament— o asimètric —quan una de les dues té més temps d’ensenyament dins les aules. En el nostre cas, el criteri vigent a l’hora de gestionar les hores de què disposa cada idioma ve marcat per l’anomenat Decret de Mínims, que estableix que almenys la meitat de les hores que no es destinen a les matèries lingüístiques s’han de fer en català. És cada centre l’encarregat d’establir aquests percentatges, en funció de la realitat sociolingüística que els envolta. Se suposa que allà on la presència del català és més feble, les escoles i instituts li donaran més pes a les aules, per compensar la situació. Dic se suposa perquè la realitat no sempre és aquesta i hi ha centres en què la presència del català ha esdevingut testimonial, en què s’incompleix el marc legal en perjudici de la llengua pròpia i ningú no posa el crit al cel per açò, en què ningú no denuncia la imposició de la llengua castellana. Estic emprant, amb tota la intenció del món, la mateixa terminologia que aquells que volen fer creure que passa justament el contrari. En canviar la perspectiva, queden al descobert aquest tipus de maniobres en què es vol fer passar víctima per botxí.

Per cert, en la nostra realitat, no es dona el cas contrari, és a dir, que hi hagi zones en què la salut social de la llengua castellana no sigui bona i que, per tant, el sistema educatiu l’hagi de compensar. És per aquest motiu que almenys la meitat de les matèries s’han d’impartir en la llengua pròpia del territori. El model funciona. Els resultats de les proves externes a què se sotmeten els nostres centres mostren un nivell de competència semblant en les dues llengües (tot i que darrerament està baixant pel que fa al català). Per cert, competència no vol dir ús. Que, després, fora de l’àmbit educatiu, no es faci servir la nostra llengua, depèn d’uns altres factors, perquè la majoria dels parlants la saben emprar.

Finalment, cal dir que hi ha models educatius multilingües en què, hi pot arribar a haver, dins el sistema escolar, l’ús i aprenentatge de tres o més llengües, en igual o diferent proporció de temps. És, més o menys, el que es pretén en aquells centres adherits al programa British, en què una part del currículum, no només l’assignatura concreta, es treballa en llengua anglesa.

Visits: 54