Categoria: General

Història mig real mig inventada del darrer llibre que estic llegint. Podria haver triat qualsevol altre llibre que la història hauria estat molt semblant

L’escriptor: Biel Mesquida, Mallorquí.

El Llibre: “Els Detalls del Món”, premi nacional de Literatura 2006, un bon llibre que a més et fa riure.

Public potencial: Població lectora dels Països Catalans 5.763.000 persones.

La llibreria: Llibreria més propera, Llibreria Fundació. Segurament no tindran el llibre.  Fins fa poc no solien treballar amb edicions 62, el primer grup editorial en català. Si el tenen, el llibre estarà en un lloc poc visible. La darrera novel·la d’Arturo Pérez Reverte en canvi disposa d’un lloc molt destacat.

Premsa: Diari més a llegit a Menorca, 35.000 lectors, cap referència; 2n diari més llegit a menorca Última hora 9000 lectors, cap referència; 3r diari més llegit a Menorca Marca 4000 lectors, cap referència, 5è diari més llegit a Menorca El País 3000 lectors, una referència petita en el suplement dels dijous en català. Cap referència a la secció de Cultura. 5è diari més llegit a Menorca, El Mundo Deportivo, 2000 lectors, Cap referència.

TV: Televisió més vista a Menorca Telecinco 19,5% quota, cap referència (S’ha adherit al manifiesto para la defensa del Castellano); 2n canal més vist a Menorca Antena 3, 18,7 % de quota, cap referència; 3r canal més vist a Menorca TVE 1 18,5% de quota, cap referència; 4rt Canal més vist a Menorca La Sexta , 11, 5% quota, cap referència; 5è canal més vist a Menorca IB3, 8,6% quota, una petita referència a un programa cultural que fan a les 10 del vespre.

Revistes: Revista més llegida a Menorca Pronto 9000 lectors, cap referència. (….)

Internet: 764 referències a google. Avançament editorial a Vilaweb el 2005; referència recent a Xalandria que em va cridar l’atenció. Altres blocs que m’han influït a comprar llibres són Maite salord, El llibreter i Totxanes, Totxos i Maons de Joan Josep Isern.

El Lector: Jo mateix, vaig comprar el llibre a Barcelona per Sant Jordi. El llibre estava ben visible damunt  una taula. La descripció del llibre a la contraportada i les recomanacions de llocs com xalandria van ser els factors determinants per decidir-me per Biel Mesquida.

El Problema: Ni manquen lectors ni manquen escriptors. El que manca sobretot a Menorca és un mercat que distribueixi llibres (en català) i els doni a conèixer. És un miracle que jo hagi escollit Biel Mesquida per entretenir-me al tren. L’he triat tot i que a Menorca no el venen i ni els diaris, ni les revistes ni les televisions en parlen.

Postdata: Article inspirat en un article sobre una papaia: Cook, I., 2004. Follow the Thing: Papaya. Antipode, 36(4), 642-664.

Impactes: 2

En els propers dies voldria fer un parell d’escrits sobre la llengua i tot el que l’acompanya. No m’he pogut resistir a començar aquesta sèrie amb la columna d’en Desclot d’Avui a l’Avui.

“MANIFEST -SENSE TRAMPES- PER LA LLENGUA COMUNA

DESCLOT

La llengua comuna és l’anglès. La llengua cosmopolita és l’anglès. La llengua útil és l’anglès. La llengua moderna és l’anglès. La llengua dels hotels és l’anglès. La llengua reconeguda és l’anglès. La llengua de la ciència és l’anglès. La llengua de Félix de Azúa és l’anglès. La llengua de les universitats és l’anglès. La llengua dels Erasmus és l’anglès. La llengua dels joves és l’anglès. La llengua que uneix el gènere humà és l’anglès. La llengua que mai separa és l’anglès. La llengua dels negocis és l’anglès. La llengua dels intercanvis sexuals és l’anglès. La llengua de les finances és l’anglès. La llengua de la cultura sense fronteres és l’anglès. La llengua del cinema és l’anglès. La llengua de les infermeres i els metges catalans és l’anglès. La llengua de Bruce, el Boss, és l’anglès. La llengua del rock i del pop és l’anglès. La llengua del turisme és l’anglès. La llengua que tothom triaria des del bressol si li deixessin fer-ho és l’anglès. La llengua dels no nacionalistes sincers és l’anglès. La llengua dels que no tenen pàtria de debò és l’anglès. La llengua de progrés és l’anglès. La llengua del darrer disc de Carla Bruni és l’anglès. La llengua dels hispans quan esdevenen nord-americans és l’anglès. La llengua de la diplomàcia francesa és l’anglès. La llengua que cal aprendre i deixar-se de romanticismes, de bestieses, de punyetes, és l’anglès. La llengua del gaiter de la sidra és l’anglès. La llengua del toro d’Osborne a fora és l’anglès. La llengua que convé als fills dels pares de tot el món és l’anglès. A partir d’aquí, campi qui pugui. És a dir, que cadascú defensi la pròpia o la que vulgui. Ei, sense cagar-se en la dels altres, si pot ser.”

PD: voldria aprofitar l’avinentesa per expressar la meva solidaritat a ne’n Tomeu Febrer per la seva defensa de llengua de Menorca. El racisime i l’odi de Ciutadans realment no té límits. Quina és la condició moral d’una persona que és capaç de comparar en Tomeu amb l’alemnya Nazi pel fet d’enviar una carta i negar la seva condició de Maonès, tot i que fa 30 i uns quans anys que hi viu. No tenc adjectius per això?

Impactes: 0

Sempre m’he sentit incòmode alhora de parlar d’immigració. Em trob atrapat entre dues lògiques que no compartesc. Ni m’agraden allò de papeles para todos que es sentia quan jo anava a la universitat (parlar de papeles para todos és tant com negar a l’estat la seva existència), ni m’agraden les actituds xenòfobes que trepitgen els drets humans de gent la majoria honesta i treballadora. Costa trobar escrits seriosos sobre la immigració.

Si m’ho permeteu m’agradaria fer un comentari sobre immigració, un comentari precari, inacabat i possiblament equivocat.

1. En un món tan globalitzat i desigual com el nostre no només es mouen les coses, també es mouen les persones, tant les que tenen diners (els turistes) com les que no en tenen i cerquen feina (immigrants). La immigració és un procés inevitable. No en podem viure apart. Tanmateix cal dir que hi ha pocs llocs a Europa que hagin tingut un flux migratori tan important i tan ràpid com els Països Catalans. Un percentatge altíssim de la població actual, superior al 50% procedeix originàriament o bé del sud d’Espanya o bé del nord de l’Àfrica o bé d’Amèrica Llatina. Aquest flux ha estat especialment accelerat els darrers anys. primera idea important: hauríem d’estar orgullosos de la nostra extraordinària capacitat d’acollida. En un període molt curt de temps s’han instal·lat milers de persones a casa nostra sense que això hagi originat cap conflicte social o racial destable. Som possiblement de les societats més hospitalàries i obertes que existeixen.
2. Normalment es sol destacar els factors que empenyen les persones a emigrar. Es parla sobretot de la misèria i la precarietat laboral dels seus països d’origen. També es parla del contrast de vida entre el primer i el tercer món. Tanmateix és parla més aviat poc i malament de les condicions econòmiques que han afavorit l’arribada de tants emigrants. Si hi ha tanta immigració és perquè la nostres societats tenen necessitat de mà d’obra, de molta  mà d’obra i molt barata. El model econòmic que tenim no seria possible sense paletes que treballen el doble per la meitat de preu, sense collidors de fruita que es rompen l’esquena per quatre duros. Els immigrants fan la feina que ningú vol fer…. perquè és dura i està mal pagada. Sense desmerèixer la feina que fa ningú, era aquest l’únic model econòmic possible? Fins a quin punt seria desitjable un altre model econòmic que no necessités tanta mà d’obra barata? A qui ha beneficiat per damunt de tot l’arribada de tants immigrants?
3. A les notícies sempre es parla d’immigració il·legal. Sobretot a l’estiu els telenotícies van plens de reportatges que fan referència al drama de les pateres. El govern espanyol s’esforça cada dia més a dona una imatge de mà dura contra la Immigració il·legal que en aquest context vol dir d’orígen àrab i subsaharià. Tanmateix la majoria dels immigrants l·legals a Espanya no han arribat en patera sinó en avió d’Ibèria per Barjas amb el consentiment dels funcionaris d’immigració. Perquè els cristians sí i els moros no? Perquè aquesta hipocresia d’obrir la porta a uns i tancar-la als altres? Negar el pa i la sal als àrabs pel fet de ser àrabs i donar-lo als cristians pel fet de ser cristians i xerrar en castellà no és això racisme contra els àrabs? Quan haurem d’esperar a què aparegui un especialista que parli del racisme inherent de la política d’immigració espanyola? i britànica i Francesa
4. Jo mateix sóc un immigrant, val a dir que dels que generalment no són mal vistos, amb carrera. Visc en un país que no és el meu que parla una llengua que m’era extranya quan vaig arribar, un país on les botigues tanquen a les cinc i mitja, les cues són perfectes i no tenen mai fred.. Vuit anys després parl més o menys bé l’anglès, tinc una feina digna, tothom m’accepta, m’agrada llegir The Guardian cada dia i veure la BBC, pag religiosament una hipoteca cada més, em sent integrat….. però no em consider encara britànic. Continui sent menorquí. Tenc dret a vot a les eleccions locals i una vegada vaig exercir el meu dret, bàsicament per curiositat. Em vaig sentir molt estrany. L’acció semblava confirmar-me que m’estava integrant una mica massa. Una altra vegada que vaig agafar l’autobús en plena campanya de les eleccions europees vaig veure un cartell que deia NO TO MASS EU IMMIGRATION, em vaig girar cap a na Jane i li vaig Uep aquest som jo. Possiblement es refereia als polonesos però em vaig sentir insultat, rebutjat. S’han d’integrar els immigrants? que vol dir integració?

Impactes: 0

Llegesc al diario insular que el Menorca Bàsquet reclama a les diverses administracions públiques, (és a dir: als pagadors d’impostos illencs, en definitiva) un total de 2,5 milions d’euros que sembla esser que li deuen en virtut de diversos convenis que es van signar ara fa un any –en plena campanya electoral- amb aquestes adminsitracions.
Posant per endavant les meves escasses simpaties per determinats personatges i representacions de l’ideari col.lectiu que simbolitza aquest club, així com el meu nul interès en el básquet professional, voldria només fer un parell de reflexions sobre el tema, en qualitat de copfinançador de la festa:

Després de –si no vaig errat- tres anys seguits a la primera lliga europea (així és com s’autoproclama l’ACB) i d’un procés de professionalització de l’equip, ¿voleu dir que no és hora de començar a pensar en fer una passa més i professionalitzar/privatitzar també el compte de resultats?
Especialment, en un moment en què els comptes publics de la comunitat autònoma sembla que no es troben en un context d’especial exhuberància, i quan el context macroeconòmic –la crisi que ara ja no dubta ningú que s’ha desfermat- induiria a pensar –en termes keynessians clàssics- que el què hauria de fer l’estat és dedicar la despesa pública a mirar d’incentivar l’activiatat econòmica –via obra pública per exemple- en comptes de pagar subsidis que en el millor dels casos serveixen per generar un parell de dotzenes de llocs de treball.
Finalment, i per posar-ho en context amb la realitat que ara mateix estic vivint, una comparació: des de l’any 2001, l’estat argentí té en marxa un pla d’assistència a les famílies sense ingressos econòmics regulars anomenat “plan jefes y jefas de família”. Mitjançant aquest instrument, cada més els cap de família reben un ajut econòmic per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació. Amb els doblers que li devem els contribuents illencs al Menorca Bàsquet, es paga el menjar de 50.000 famílies durant un mes.
 

Impactes: 0

Si em fessin triar el polític més influent o important del segle 20 a Espanya, jo triaria Manuel Fraga Iribarne. Hi ha altres polítics que han tingut un paper destacat, com ara Jordi Pujol, però cap crec supera a Fraga. Tenc tres motius per justificar aquesta tria

1. Com a Ministre d’Informació i Turisme (1962-1969) Fraga va ser el responsable d’obrir l’estat espanyol al turisme de Masses. Això va fer possible la transformació del sistema econòmic autàrquic dominant en un de liberal i globalitzat. Com per art de màgia l’Estat espanyol va passar d’una situació pre-industrial a una situació post-industrial en. .. menys de 10 anys

1. Durant el mateix període en qualitat de responsable de la propaganda, Fraga va moure el franquisme des d’una lògica de la repressió a una lògica de la persuasió. Fraga va entendre abans que ningú que l’eina més important de control no era la presó sinó la lleugeresa de la televisió i el cinema. Les espanyolades es van fer sota la seva direcció política.

1. Fraga va tenir un paper fonamental durant la transició. Com a líder d’Alianza Popular primer i del Partido Popular després va aconseguir unir en unes sola sigles tota la dreta espanyola, des del fascisme español més ranci fins al liberalisme més homologable passat pel regionalisme de gent com en Gabriel Cañellas. No era una tasca fàcil però ho va aconseguir.

Fraga, sense haver estat mai president ha estat un dels grans arquitectes polític de l’estat espanyol. Va matar (metafòricament) Franco, 15 anys abans que morís, va perpetuar un sistema dubtosament democràtic a base de permetre grans canvis que no canviaven gran cosa, va obrir la porta a la superficialitat del lleure sense abandonar el nacional -catolicisme de sempre. Quasi res! Tanmateix les seves tres grans creacions passen per un moment difícil

D’entrada la lògica de repressió està guanyant terreny a la lògica de la persuasió. Això és veu sobretot en el cas del conflicte basc. Ja no es parla de procés polític o d’aprofundiment de la democràcia sinó d’il·legalització de partits polítics, de persecució de l’entorn Aberzale i d’empresonament indiscriminat. Fins i tot es senten veus que parlen de la necessitat d’abolir l’autonomia basca. A això cal afegir la creixent debilitat dels sistemes clàssics de persuasió política, molt especialment la televisió. La televisió (espanyola) no ha canviat massa per no dir gens; respon als mateixos principis de control informatiu, entreteniment cutre i monoculturalisme espanyol de sempre. Tanmateix la seva influència – encara important – es veu cada dia més matisada per l’aparició de nous mitjans de comunicació, molt especialment d’internet, un mitjà incontrolat i incontrolable que no respon a una lògica “nacional” que Fraga va promoure

El Turisme de masses continua sent l’eix central del sistema econòmic. Ara bé, tot i el creixement sostingut, ja no dóna els rendiments que donava. Només fa falta veure les dades econòmiques de les Illes Balears que fa més de 5 anys que creixen per sota de la mitjana europea. Els increments en el nombre de turistes ja no es tradueixen en un increment de la riquesa. Dit d’una altra manera el turisme de masses està morint d’èxit. Aquest fet es veu agreujat per una crisis immobiliària sense precedents que tardarà uns quants anys a desaparèixer.

Tanmateix l’obra de Fraga que passa per un moment més difícil és el PP. Tot i els èxits electorals s’està demostrant cada vegada més difícil mantenir tota la dreta junta sota unes mateixes sigles. Diguin el que diguin el PP s’està dividint a marxes forçades en dos, els que volen fer del PP un partit liberal homologable internacionalment i els que volen un projecte de dretes “sin complejos”, és a dir els que volen continuar el projecte de Fraga – que a donat suport a Rajoy y Gallardón – i els que volen tornar a les essències. Els conflictes no són de persones sinó de projectes. No fa falta dir que ni Fraga ni Rajoy ni Gallardón em desperten cap simpatia ni una, tanmateix són els únics amb possibilitats reals de guanyar unes eleccions i treure en Zapatero de la Moncloa.

Canvis sistèmics o cosmètics?

Impactes: 0

Aquest cap de setmana es celebra la festa del camí de cavalls. Evidentment que la declaració de la senda com a pública ha estat una conquesta important de la societat menorquina davant d’unes reivindicacions imbricades en el conflicte típic entre interès general i interès privat. Ara, però, aprofitant el moment, m’agradaria fer una reflexió crítica (en el bon sentit de la paraula) sobre el tema. No seré políticament correcte, i d’açò es tracta.

Tomàs Vidal, geògraf qualificat, propietari rural d’un lloc per on passa el camí i impulsor de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera, fa poc va fer unes declaracions interessants, com a mínim per a mi. Algunes de les coses que va dir eren més simbòliques que altra cosa, com per exemple que a Menorca hi haurien de viure només cent persones perquè no hi hagués un trencament de l’equilibri ecològic. En canvi, va deixar anar que cal veure com es gestionarà el camí, perquè si s’ha de facilitar la massificació els resultats seran contraproduents. Aquest és el motiu pel qual no he participat mai en cap de les excursions organitzades per la coordinadora, perquè me sembla una animalada fotre tres-centes persones de cop per zones que encara mantenen els seus fràgils ecosistemes. També me fa passar pena el que alguns entenen per arranjar el camí per a fer-lo transitable i me vénen al cap les destrosses fetes en el tram de Macarella a Macarelleta (escales picades a la roca, macroescala de llenya de més de cent escalons…). Una cosa és marcar una sendera i l’altra crear una autopista vora la mar o, el que és pitjor, una impressionant pista de trial i motocross que circumval·larà l’illa. I caldrà anar vius, perquè me sembla que la cosa va cap aquí. No trob rar que Tomàs Vidal passi pena per l’alzinar del barranc de Rafalet: jo també en pas.

Impactes: 0

Fa més de tres setmanes que no he escrit res a Xalandria. Alguns deuen pensar que el meu silenci té veure amb les preparacions per dia 31. Altres deuen pensar que té a veure amb la muntanya de treballs, exàmens i desertations que he hagut de corregir, i que certament m’han robat un temps molt valuós. Els que pensin això estan equivocats. El motiu principal del meu silenci és la lectura de Les Benignes de Jonathan Littell. Han estat tres setmanes intenses de lectura, al tren, al migdia a la cafeteria de la universitat, davant la televisió amb l’ipod a les orelles mentre na Jane mirava la sèrie de torn. Feia estona que no disfrutava tant amb un llibre. A tothora em venia bé per llegir. Es podrien dir moltes coses de les benignes, un llibre de 1152 pàgines! Em disculpareu que no en digui gran cosa. En Jordi ha fet una ressenya que no estic en disposició de millorar. Com m’agradaria tenir la capacitat d’escriure amb la mateixa claredat, la senzillesa i la densitat que Jonathan littell

Impactes: 0

Cançons com “Jo voldria tornar a Menorca”, “Sa balada de’n Lucas”, “Plora guiterra” i “Escolta es vent” s’han pogut sentir avui a n’es fil musical que sonava a sa Plaça i Carrer Major d’Aiguafreda. Preludi del recull de contes que ha fet l’amo de Can Maleno: “Na Tris Tras una tortugueta”, “En Punxes, un eriçó” i “En Fosquet, un mussol” que han fet ses delícies des més petits a sa biblioteca municipal.

Impactes: 0

Divendres el Guardian – un dels diaris més seriosos d’Europa- dedicava tres pàgines del suplement a lloar la majoria femenina del nou govern d’Espanya. L’article portava per títol “Yes Ministra” i estava il·lustrat amb una gran foto de Zapatero, amb un somriure que anava d’orella a orella, rodejat de les seves ministres. A la pàgina següent hi havia també una foto de Chacón passant revista a les tropes. L’article em fa encendre, d’entrada perquè tot i les aparences, el govern espanyol no és tant paritari com diuen. El segon i tercer escalafó del govern – l’Estat de veritat – està molt lluny de la partitat. El percentatge de dones entre directors general i secretaris d’estat és encara bastant baix. Tanmateix el que en encendre més no és això sino el caràcter acrític de l’article que senzillament reproduïa el discurs institucional de Modernitat, que tant li agrada a Zapatero. Si ni el Guardian és capaç de veure les orelles al llop qui ho farà?

Si la foto de las Azores és la imatge que defineix el govern d’Aznar, la foto de Zapatero somrient rodejat de les seves ministres és la millor metàfora de l’actual govern. Per una banda, la foto del Guardian és una metàfora d’una forma de governar que posa l’impacte mediàtic per davant del programa polític. És cert que tots els governs estan molt preocupats per la imatge, però és que l’ús que fa de la imatge aquest govern no té precedents. És tracta d’un govern de molts gestos i poca política. Això de tenir una ministra d’igualtat sona bé, però on és el plantejament polític que ha d’informar-lo? Algú l’ha vist? Amb la formació de govern, Zapatero cercava per damunt de tot impacte mediàtic i ho ha aconseguit, no sols a Espanya sinó també a Europa. No és cada dia que la premsa britànica publica un article de tres pàgines en clau rosa que lloa la formació d’un govern estranger.

Per altra banda, la foto del Guardian és també una metàfora del projecte polític de Zapatero, el qual no es pot realment entendre en termes d’esquerres i dretes sinó en termes de modernitat. No ens enganyem l’obsessió de Zapatero i del PSOE no és tan la justícia social com l’espanyolització definitiva d’Espanya. En aquest sentit l’objectiu polític del PSOE és essencialment el mateix que el del PP: Tant uns com els altres volen espanyolitzar Espanya, culminar la integració política que va començar el segle C19 i que encara ningú aconseguit. Ni tan sols en termes d’esquerra i dreta hi tantes diferències, tant uns com els altres combinen principis liberals i socialdemòcrates. La gran diferència entre el PSOE i el PP no és tant el projecte polític com la manera d’articular-lo. Els uns volen aconseguir la integració a base de repressió els altres a base de persuasió i modernitat. En aquest el PSOE sempre ha estat molt més hàbil, molt més espanyolista. Mentre que n’Aznar creava independentistes, el PSOE fa espanyols. Mentre que els post-franquistes parlen d’una espanya una grande i libre, el PSOE construieix una Espanya moderna – cool – homologable internacionalment. En aquest sentit la foto del Guardian era brutal, era la foto de l’espanya optimista i jove, un Espanya que ha deixat enrera el nacionslime ranci d’Aznar i la foto de les Azores.

I qui va ser l’impulsor d’un espanyolisme modern? Manuel Fraga Iribarne. I quina va ser la seva eina principal per modernitzar Espanya? el turisme de masses. (Estic acabant una petita història del turisme de Masses en clau política que és molt bona i que en faré una petita ressenya quan tengui temps)

Idò açò que un govern amb majoria femenina és una bona notícia però que ningú és cregui que això és Noruega.

Impactes: 0

Com em consta que aquest blog el llegeixen uns quants independentistes decebuts amb ERC, aquí teniu la versió catalana del “Chiqui Chiqui”: http://es.youtube.com/watch?v=7zVrtSEdpRI

Impactes: 0