General

Gràcies a la màgia d’un volcà islandès (i la total desorganització aèria d’Europa) una escala tècnica a Singapore que havia de durar un hora es va transformar en una estada de 6 dies. La setmana ha estat intensa, caòtica i molt estressant. Un petit malson.

Tot va començar a les 11 del vespre del dijous quan, a punt d’embarcar cap a París, ens diuen que l’avió no sortirà i que ens busquem la vida. Per sort els pares de na jane feien 2 dies a Singapore i vam poder allotjar-nos amb ells. Vam dormir poc més de 3 hores. El divendres ens el vam passar tot sencer a l’aeroport que si surt que no surt. El dijous ens havien dit que l’avió potser sortiria a l’endemà i era qüestió de no perdre’l. Finalment no va sortir. A les 10 del vespre van tornar a l’hotel on s’allotjaven els pares. Va ser el dia més caòtic de tots. Gent per tot, gent emprenyada i molta desinformació. Ningú sabia res, ningú et deia res.

Llegiu més

Views: 0

L’estada a Melbourne està arribant a la seva fi. N’Andrew i na Gil ja són marit i muller. Deixam enrera dinarots, Barbacoes, partits de futbol australià, llargues estades a suculents cafès i moltes hores de manar cotxo. Només ens resten tres dies que els farem a Sydney i cap a casa. Temps idò per recapitular. Que m’ha semblat Austràlia.

Llegiu més

Views: 0

No m’havia aturat mai a pensar que serà de mi quan tengui 67 anys fins que ahir en ZP va proposar retardar l’edat obligatòria de jubilació dos anys. És una proposta que per sort no afectarà als meus pares que després de més de 35 anys de treballar dur (i cotitzar a la seguretat social) estan a punt de jubilar-se (creuem els dits que no surti un decret d’última hora que els hi prohibeixi). Tanmateix la proposta sí que m’afectarà a mi (en el cas que algun dia treballi a l’estat Espanyol) i a tots els que formem el col·lectiu de xalandria. Per sort els 67 em queden molt enfora però si algú ha de parlar-ne aquests som nosaltres, els que patirem els desbarats d’en ZP.

Llegiu més

Views: 0

El 2009 no només ha caigut una manera d’entendre el capitalisme que se’ns havia venut com l’única possible, sinó també ha començat a caure el que es coneix com Espanya. Ras i curt, el 2009 és el començament de la fi d’Espanya. Al 2009 han caigut els fonaments econòmics que sostenien el miracle espanyol, és a dir, l’especulació urbanística. L’esclat de la bombolla immobiliària deixa l’estat en falderet sense diners per comprar les nostres voluntats i amb 4 milions de parats la majoria dels quals emigrants. EL 2009 ha posat de manifest la gran precarietat del sistema polític de l’estat espanyol. Amb l’estatut de Catalunya unànimanent rebutjat per Espanya desapareix el darrer intent de bastir una espanya plurinacional. Amb la molt probable caiguda del PSOE desapareix l’única força política que pot governar Espanya (no oblidem que el PSOE és l’únic partit que queda primer o segon a totes les autonomies). Comentava en Miquel Maria ja fa anys que el PSOE és molt més perillós i més nacionalista que el PP. Precisament perquè és la força que fa de «pegamento», la caiguda del PSOE i el seu viratge espanyolista té una gran transcendència. Amb el PSOE desapareix als ulls de molta gent una visió alternativa al PP i als «nacionalistes». Al 2009 també ha caigut el grup Prisa, ofegat pels deutes (qui diu que els mitjans de comunicació en castellà són més rentables que en català?). Amb Prisa desapareix el grup mediàtic que ha construït la narrativa política de l’espanya democràtica, una narrativa molt jacobinista. Al 2009 Espanya ha cremat definitivament tot l’espai que quedava entre un projecte sobiranista i un projecte espanyolista de Jiménez Losantos.

Llegiu més

Views: 0