Una Universitat per Menorca: Coneixement, globalització i insularitat (1)

Menorca és una illa il•lustrada que sempre ha donat un gran valor a l’educació. No és estrany que hi hagi des de fa molt anys angoixa per la desvinculació de Menorca amb la universitat. Cada any aquesta illa veu partir més de 1500 joves, alguns dels quals mai tornaran. La qüestió universitària és recurrent i transversal. Tanmateix encara no hem sabut trobar una resposta positiva. Ens movem entre el pessimisme del no hi ha res a fer, la queixa permanent sobre el cost de la insularitat i el maximalisme que no toca de peus a terra i somia en projectes impossibles. No ens hem plantejat adequadament la problemàtica universitària. Aquest és el meu punt de partida.

Aquest article és una adaptació de la conferència inaugural del curs de la UNED a Menorca la qual versà sobre la relació de Menorca amb la universitat. No és la meva intenció fer un repàs exhaustiu de la política universitària a l’estat espanyol sinó plantejar una reflexió personal sobre el present i el futur de la universitat a Menorca. Aquest article té dues parts. La qüestió que m’agradaria plantejar en la primera part és de caràcter geogràfic i fa referència a la difícil relació entre Menorca i la Universitat, és possible una universitat a Menorca, de Menorca o per Menorca? Contràriament al que opina molta gent, consider que no hi ha raons geogràfiques ni demogràfiques que justifiquen la manca d’una infraestructura universitària a Menorca. El problema de Menorca amb la universitat no és ni d’insularitat ni de dimensió sinó de desconnexió amb l’economia del coneixement.

Per entendre millor el que vull dir, voldria introduir el treball de Doreen Massey, una de les geògrafes britàniques més influents. Massey es pregunta per la validesa del concepte de lloc i identitat en l’era de la globalització. Quin sentit té parlar per exemple d’identitat menorquina quan les distàncies s’han comprimit, la mobilitat s’ha fet rutinària i el temps ha triomfat sobre l’espai? La globalització és fins un cert punt incompatible amb les nocions de llocs i identitat. Tradicionalment ens hem imaginat els llocs tot apel•lant a un idea de frontera, com a territoris – contenidors, tancats, coherents i autosuficient que són radicalment diferents uns amb els altres. Ens imaginam Espanya separada de França, Maó d’Alaior. Donam per suposat que cada lloc té una identitat única, la qual és el resultat d’un procés històric intern. Des d’aquest punt de vista la globalització és una amenaça a la coherència interna dels llocs, a la seva pròpia existència.

Massey opina que no cal renunciar a una noció de lloc i identitat. Tot fent referència al barri on viu, Kilburn Road al nord de Londres, Massey ens planteja un concepte de lloc diferent, més inclusiu. Ens proposa definir els lloc tot apel•lant a la seva relació amb altres llocs. El que fa que un lloc sigui diferent a un altre no és només el seu grau d’aïllament, sinó les seves connexions i desconnexions amb l’exterior. Els llocs es configuren a través de lligams, xarxes, relacions i fluxos. Massey també ens recorda que no tots els llocs estan igual de ben connectats. Hi ha llocs i grups socials que estan molt més ben connectats que d’altres. L’exclusió social és cada vegada més una qüestió de desconnexió.

Massey agafa com a punt de referència Kilburn Road, un lloc marcat per la multiculturalitat, ara bé les seves idees són perfectament vàlides en el cas de Menorca. El fet diferencial menorquí no prové del caràcter especial dels seus habitants, sinó dels lligams històrics amb altres llocs del planeta. L’element geogràfic clau per entendre Menorca no és tant la seva insularitat com l’existència d’un port, és a dir d’una infraestructura de comunicació i coneixement que situa Menorca durant segles al centre de les principals xarxes comercials i militars de la Mediterrània. Menorca al segle XVIII estava molt més ben connectada que ara.

I per què explic tot això? Perquè el problema de Menorca no és el fet que sigui un territori insular relativament petit, el problema de Menorca és la seva desconnexió de les economies del coneixement i més especialment del sistema universitari que en té el monopoli. Menorca no forma part de cap xarxa universitària. I això és així perquè la política universitària des d’antany ha seguit una lògica pròpia de l’estat nació francès, una lògica que enlloc de dispersar els beneficis de la modernitat, els centralitza en uns pocs centres de poder.
Tot i que la mobilitat dels nostres estudiants ha augmentat, la relació de Menorca amb el món universitari és una història de progressiva desvinculació, és una història de des-globalització. Al segle C18 els pocs menorquins que estudiaven ho feien a les millors universitats franceses, Joan Ramis va estudiar a Avinyó i Mateu Orfila a Paris. Aquestes connexions “internacionals” desapareixen amb la incorporació de Menorca a l’estat Espanyol, la qual limita sistemàticament els contactes i relacions amb l’exterior. Els menorquins deixen d’estudiar a França – a l’estranger – i passen a fer-ho als centres de poder de l’estat espanyol. La creació de l’estat de les autonomies ha limitat encara més els contactes i relacions amb l’exterior. Ara els menorquins els toca a anar a Palma.

El que ha passat aquí és que l’estat-nació (espanyol) ha redefinit els nostres vincles amb el món universitari amb criteris de centre perifèria. La nostra relació amb el món de la universitat s’ha tornat unidireccional i cada vegada més provincial. En l’era de l’estat nació els únics lligams possibles són els que serveixen per engreixar el centres de poder que concentren les economies del coneixement. La lògica dominant priva a les zones perifèriques com Menorca dels beneficis de l’economia del coneixement.

Fixem-nos en l’estructura universitària dominat avui a Menorca. Aquesta estructura està composada per tres elements bàsics. En primer lloc tenim el contingent d’estudiants que cada any se’n van a fora a estudiar, bàsicament a Palma i Barcelona. També tenim una extensió de la UIB a Alaior que permet amb l’ajuda de la vídeo conferència estudiar des de Menorca algunes llicenciatures que s’ofereixen a Mallorca. Finalment tenim les universitats a distància com la UNED i la UOC que ofereixen un ampli ventall d’opcions però sense el suport presencial d’una universitat. En els tres casos la idea geogràfica és sempre la mateixa. Es tracta de facilitar que els menorquins consumeixin uns productes cars que es fabriquen als centres de poder nacionals o regionals. Amb aquest esquema geogràfic Menorca no produeix coneixement, no rep estudiants, no té professors, ni centres de recerca, ni tan sols pot elegir lliurament com es vincula al món universitari tal com feien els nostres il•lustrats del segle XVIII.

Aquesta lògica geogràfica és fins un cert punt sorprenent si tenim en compte que el món avança cap a una geografia en xarxa on les vinculacions es multipliquen i els fluxos són cada vegada més complexos. El món és cada vegada més semblant a internet, però nosaltres encara funcionam amb Windows, és a dir amb un estructura centralitzada que situa a llocs com Menorca en una posició perifèrica. Perquè els centres universitaris només poden estar situades a les capitals? Perquè la globalització només està funcionant en una sola direcció? Perquè no podem formar part de l’economia del coneixement?

En un article recent Josep Mir es mostrava escèptic amb les iniciatives d’ensenyament universitari localitzades a Menorca. Apel•lava precisament a la manca de pes demogràfic de l’illa, és a dir a la condició perifèrica de Menorca. Qualificava la política d’extensions com a il•lusions ficcions. Idò bé jo no ho estic d’acord. Jo crec que sí que és possible que Menorca disposi de centres universitaris. No només és possible sinó que és necessari. De fet hi ha molts llocs geogràficament similars a Menorca que ja en disposen

Sense anar més lluny, jo vaig fer el doctorant a una ciutat de poc més de 30.000 habitants que es diu Durham. Tot i estar situada en un dels comtats més pobres d’Anglaterra, és una de les universitats més prestigioses del país que atreu estudiants de tot el món. El mateix passa a Islàndia, una illa tan gran com Anglaterra on hi viuen poc més de 300.000 persones. El 80% de la població viu concentrada a Reykjavik, tanmateix hi ha centres universitaris repartits per tota l’illa. El centre de recerca turística té la seva seu a Akureyi, una ciutat de poc més de 20.000 habitants i té una subseu a un poblet de 2000 habitants.
Un cas interessant és la universitat de Vic, situada en una ciutat amb 38.747 habitants. M’agradaria destacar també el cas de Solsona (8000 h) on hi ha el centre tecnològic forestal de Catalunya i el de Blanes, on hi trobem el Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), un centre de recerca del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que treballa en els camps de l’Ecologia i la Biologia d’organismes de sistemes marins i d’aigües continentals.

Totes aquestes experiències tenen un element en comú. No estan només pensades per donar resposta a les necessitats del lloc on estan situades, sinó que s’adrecen a un públic molt més ampli. Són iniciatives que reintegren aquests llocs dins xarxes més amples. L’objectiu de Durham no és treballar per Durham sinó des de Durham. Esteim davant una qüestió geogràfica. Aquestes iniciatives no responen a un joc de centres i perifèries, sinó a una geografia en xarxa.

El repte no és que els menorquins puguin estudiar sense moure’s de l’illa, sinó de fer de Menorca un pol d’atracció d’estudiants i investigadors. No es tracta de fer una universitat pels Menorquins, sinó de fer universitat des de Menorca. No es tracta de des-globalitzar encara més Menorca sinó de reconnectar-la amb les economies del coneixement. No es tracta de limitar la mobilitat a base d’apropar el producte al consumidor, sinó de promoure-la en dues direccions.

Les institucions menorquines tenen la seva part de responsabilitat. Tanmateix la principal responsabilitat és de la UIB, que té el mandat estatutari. El procés de reconnexió de Menorca amb el món de la universitat l’hauria de liderar la UIB, perquè és diu de les Illes Balears, perquè la pagam entre tots, perquè ens en correspon un 10%. La UNED, la UOC i el CSIC també haurien de jugar un paper important, però la UIB és aquí el principal responsable. I que hauria de fer la UIB? Molt fàcil dispersar el seu creixement arreu de les illes. Perquè totes les carreres i tots els grups de recerca han d’estar situades a la carretera de Valldemosa?

Nota: Aquest article havia de sortir publicat al “Diario Menorca” dijous dia 4 de Novembre. Finalment però el Diario Menorca no l’ha publicat. La raó que m’han donat és que no era un article exclusiu del Diario Menorca. Efectivament vaig enviar l’article també a Última Hora Menorca que el va publicar divendres dia 5. Voldria aclarir públicament que el vaig enviar a Última Hora Menorca 4 dies més tard a fi de respectar “l’exclusivitat” del Diario Menorca (que per cert mai en van demanar). Per motius que no m’han volgut explicar van retardar la publicació del meu article (hi té res a veure el meu comentari de dimecres al bloc d’en NEl Martí? o l’article que vaig publicar el mes d’agost i que misteriosament va tornar a la portada de xalandria el dimecres fosquet?) En fi Els hi vaig donar l’exclusivitat, ells se la vam perdre. Els perdedors: Els lectors del diari Menorca

Visits: 0